El so és captat per dos grups de micròfons, situats adequadament segons la situació relativa dels instruments i associats a dos amplificadors independents. En l’enregistrament, el disc és recorregut per una agulla que es mou a conseqüència de dos senyals, un dels quals és gravat a les parets del solc i l’altre al fons, i aquests senyals formen els dos canals. Així resulta que l’agulla reproductora de la càpsula tindrà dues menes de moviments combinats, generadors de dos senyals, imatges dels enregistrats.
En l’enregistrament de cinta magnètica o de banda òptica, cada senyal dels dos canals produeix una pista d’intensitat variable, que serà “llegida” per un cap reproductor independent. Els senyals obtinguts de la càpsula o del cap són amplificats separadament i reproduïts per grups diferents d’altaveus, desfasats a l’igual dels senyals captats pels micròfons. L’estereofonia es basa en la facultat del sistema auditiu humà de diferenciar l’origen dels sons, llur direcció de procedència i àdhuc llur distància de producció, a causa de les diferències d’intensitat amb què arriben a les orelles i a les distintes llargades de camí que han de recórrer, traduïdes en diferències de fase.
Un dels primers assaigs públics d’estereofonia fou la banda sonora triple del film Fantasia (1940), de Walt Disney. El 1957 aparegueren al mercat els primers discs estereofònics, que necessitaven una agulla reproductora especial, i, més tard, els anomenats compatibles, que podien ésser reproduïts també en els tocadiscs monoaurals corrents. Posteriorment han aparegut els discs d’enregistrament digital i els discs compactes. L’enregistrament de cinta magnetofònica, tant professional com d’afeccionats, es fa en estereofonia a base de dues pistes paral·leles. Un equip estereofònic domèstic comprèn dos amplificadors independents o integrats i dos grups d’altaveus independents.