Mètode emprat modernament en les anomenades ciències socials i que respon a la teoria i convicció que les realitats estudiades formen un sistema, a partir dels elements del qual hom pot conèixer llur natura i funcionament al marge del seu desenvolupament en el temps o dels aspectes històrics (enfocament sincrònic per oposició a diacrònic).
Aplicat originàriament a la lingüística, passà després a la filosofia, la història, la psicologia, l’antropologia i altres ciències humanes.