L’objecte de l’etnografia és de fornir a l'etnologia les dades necessàries per a conèixer la cultura d’un grup humà específic. L’etnografia contempla les maneres de viure, les tècniques, les institucions i els costums dels pobles i té cura de descriure-ho amb precisió i sense sotmetre-ho a anàlisi ni aventurar interpretacions. L’etnografia, com a ciència, és relativament moderna. En un principi, l’etnòleg se servia del material que li fornien els conqueridors, els viatgers, els aventurers i els missioners. Entre aquests informadors cal fer esment de Fernández de Oviedo, Bartolomé de Las Casas, José de Acosta i especialment Bernardino de Sahagún (1500-70), considerat precursor de la moderna etnografia pel seu acurat rigor en el recull de dades sobre els pobles de Mèxic. Posteriorment cal citar els alemanys Alexander von Humboldt i Adolf Bastian, el suís Johann Jakob Bachofen i l’anglès Edward Burnett Tylor. A partir del 1900, la investigació etnogràfica s’especialitzà. Els principals etnògrafs d’aquest temps són Franz Boas i els seus deixebles Alfred Louis Kroeber i George Herbert Mead als EUA, Alfred Cort Haddon i Bronislaw Kasper Malinowski a la Gran Bretanya, Marcel Mauss i Claude Lévi-Strauss a França i Telesforo de Aranzadi y Unamuno, José Miguel de Barandiaran Ayerbe i Julio Caro Baroja al País Basc. L’etnografia a Catalunya s’ha limitat, en general, als estudis folklòrics (folklore). Com a disciplina universitària, l’etnografia fou impulsada per Pere Bosch i Gimpera i, sobretot, per Tomàs Carreras i Artau, fundador, des de la seva càtedra d’ètica, de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i de la seva revista “Estudis i Materials”.
f
Etnografia