etrusc

m
Lingüística i sociolingüística

Llengua mediterrània procedent probablement d’una fusió d’elements autòctons i asiàtics.

En resten inscripcions funeràries, escrites de dreta a esquerra, llegibles per l’alfabet, derivat del grec (alfabet), però difícilment traduïbles. En etrusc, segons les representacions gràfiques, no hi ha sonores, hi ha quatre timbres vocàlics, els diftongs tendeixen a reduir-se i les consonants a acumular-se. No hi ha gènere gramatical, però el femení es distingeix d’alguna manera. El singular no té desinència; la del plural és - ar. La marca de datiu singular és -eri, i n'hi ha diverses de genitiu. N'han estat identificats alguns pronoms personals i algunes desinències verbals. En el camp lèxic són coneguts mots de parentiu, de magistrats, de temps, de culte i de política. Hi ha restes d’elements lingüístics etruscs en la toponímia de la zona de l’antiga Etrúria i en determinades característiques fonètiques toscanes.