OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

exili

exilio (es), exile (en)
substantiu masculím
Història    Política

Sumari de l’article

exilio (es), exile (en)
història hist i ciències polítiques polít
Allunyament temporal o de durada indefinida, voluntari o forçós, del territori d’un estat o administrat per un govern, especialment per motius polítics.

Aspectes generals

Pot ésser imposat explícitament per l’autoritat com a càstig per determinats delictes o crims, o bé a determinades persones o col·lectius per raó de llurs creences, identitat o actuacions. En aquest darrer cas, es tracta d’una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política. D’altra banda, hom parla també d’exili quan l’autoritat no dicta explícitament l’allunyament de l’Estat però sotmet, gairebé sempre per motius polítics, una persona o un col·lectiu a persecució o a un tracte punitiu. En aquest cas l’exili és sempre voluntari, bé que forçat per les circumstàncies, i jurídicament els límits amb els conceptes de pròfug o fugitiu són discutides (depenent sobretot de si la consideració la fa el poder establert o qui eludeix les mesures repressives). Igualment, quan es tracta de col·lectius més o menys nombrosos, els exiliats es corresponen amb un tipus especial d’emigrants o refugiats, sobretot identificable quan se’ls concedeix l’asil polític.

L’exili des de l’antiguitat al segle XIX

Els grecs consideraren l’exili com una sanció aplicable a diverses menes de delictes; sovint era una alternativa a una pena greu o capital. L’exili polític (ostracisme) fou una pràctica habitual. A la Roma republicana l’exili no era reconegut legalment; els qui s’exiliaven eren mers fugitius de la justícia. A l’època imperial hom introduí la deportació i la relegació. En el primer cas, els reus eren duts a una illa (deportatio in insulam); la de Sardenya era considerada una de les pitjors. La relegació equivalia a un confinament. Durant l’edat mitjana l’exili continuà essent pràctica corrent; la multiplicitat d’estats a la península italiana i llurs conflictes donà lloc a un gran nombre de moviments d’aquest tipus; Dant, per exemple, esdevingué un exiliat cèlebre a causa de les lluites entre güelfs i gibel·lins. Els conflictes religiosos europeus de l’edat moderna també provocaren l’exili d’importants masses humanes, com les dels puritans anglesos, que passaren, en part, a l’Amèrica del Nord, i els hugonots, que abandonaren França en ésser revocat l’edicte de Nantes (1685) i s’establiren en terres de Prússia. La Revolució Francesa provocà l’exili d’una bona part de la noblesa francesa; la lluita dels moviments liberals contra els règims absolutistes donà també lloc a un gran nombre d’exiliats —una gran part de la vida política castellana es preparava a l’exili, a Baiona o a París—. L’expansió del colonialisme al segle XIX comportà l’ús de l’exili com a mesura contra delinqüents i criminals des de les metròpolis. Sobresortiren les colònies penals dels imperis britànic, sobretot a Austràlia, i francès, a l’Àfrica. En les condemnes contra conspiradors i revolucionaris, la Rússia tsarista imposà la deportació a centres penitenciaris de Sibèria, pràctica que fou continuada per la Unió Soviètica amb el gulag.

L’exili en el món contemporani

Al segle XX, la proliferació dels mitjans de transport i d’informació n’han afavorit el desenvolupament, tant d’individus i petits grups significats políticament com de grans masses de població, tal com s’esdevingué en acabar la Guerra Civil Espanyola. Les possibilitats de propaganda dels mitjans de comunicació afavoriren sovint la creació dels anomenats governs a l’exili, especialment nombrosos durant la Segona Guerra Mundial a partir de la invasió dels estats europeus per part de l’Alemanya nazi. Gairebé sempre, la implantació d’un govern col·laboracionista als països ocupats fou seguida de la formació de governs a l’exili als quals donaven suport els aliats, tal com s’esdevingué amb el Comitè Francès d’Alliberament Nacional presidit pel general De Gaulle (1943), el Govern Provisional de Txecoslovàquia presidit per Edvard Benes (1939), el Govern de la República de Polònia a l’exili encapçalat pel general Sikorski (1939) o el Govern dels Països Baixos a l’exili (1940) encapçalat per la reina Guillermina, tots ells amb base a Londres.

L’exili en la història dels Països Catalans

Als Països Catalans, l’extinció de la dinastia comtal barcelonina (1410) provocà lluites entre faccions polítiques (com la rebel·lió de Jaume d’Urgell en 1412-13 i la guerra civil de 1462-72), que obligaren les minories vençudes a acollir-se a d’altres països o jurisdiccions. L’adopció de la política castellana d’expulsió de minories racials dugué la comunitat jueva dels Països Catalans a l’exili (1492) i, en 1609-10, foragità els moriscs del País Valencià. L’exili polític reaparegué durant la guerra dels Segadors (1640-52); molts francòfils destacats passaren al Rosselló, ocupat per França. A la fi de la guerra de Successió (1714), molts partidaris del primer Carles III es refugiaren a la cort de Viena o als dominis italians dels Habsburg. La incorporació forçosa dels Països Catalans a la monarquia borbònica els subjectà a avatars semblants als de Castella: el 1767 hagueren d’exiliar-se els jesuïtes a Itàlia, i en 1789-93 s’establí al Principat un contingent important de fugitius rossellonesos de la Revolució Francesa. La guerra del Francès causà inicialment l’exili d’antinapoleònics cap a les zones lliures (com les Balears); més tard, amb motiu del retorn de Ferran VII (1814), afrancesats i liberals hagueren de refugiar-se a França. Tot el segle XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l’exili a França o a Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa de la restauració del 1874-1923, la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un nou període d’exilis polítics. Entre d’altres, després dels fets de Prats de Molló (novembre del 1926), Francesc Macià visqué exiliat, sobretot a Bèlgica, d’on tornà a Catalunya el 1931, poc abans de la proclamació de la Segona República. En esclatar la Guerra Civil Espanyola es produí un exili de polítics dretans, sobretot a la zona del govern rebel de Burgos. En acabar la guerra (1939), tingué lloc l’èxode en massa de refugiats republicans, el més fort tingut pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300.000 refugiats la travessaren entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939, la major part per l’Alt Empordà (la Jonquera, la Vajol) i una part menys nombrosa (uns 100.000) pel coll d’Ares cap a Prats de Molló (Vallespir). Després de ser internats en camps de la Catalunya del Nord (Argelers, el Voló, Sant Cebrià), la major part dels exiliats s’escampà per Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s’establí a Amèrica, especialment a Mèxic, l’Argentina, Veneçuela o Cuba. Succeint el president Companys (1940), Josep Irla assumí la presidència de la Generalitat de Catalunya i, del 1945 al 1948, el primer i únic govern de la Generalitat a l’exili. Des del 1954 fins al seu retorn (1977) Josep Tarradellas assumí en solitari la presidència de la Generalitat a l’exili. El 2007 fou inaugurat el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i, el 2017, el govern de la Generalitat aprovà declarar el 5 de febrer Dia Nacional de l’Exili i la Deportació. En aquesta data de l’any 1939 els màxims representants de les institucions republicanes (els presidents de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys; del govern basc, José Antonio de Aguirre, i de la República, Manuel Azaña), juntament amb centenars de civils fugiren pel coll de Lli (la Vajol). Més recentment, el president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i quatre consellers del seu govern s’establiren a Brussel·les al final d’octubre del 2017 cercant protecció diplomàtica després que els tribunals espanyols haguessin formulat càrrecs contra ells arran de la celebració del Referèndum de l’1 d’octubre i la declaració de la República del 27 d’octubre. Per uns motius similars, la diputada de la CUP Anna Gabriel es traslladà indefinidament a Suïssa el febrer del 2018.

Col·laboració: 
RoA
Data de revisió: 
2018-02-28

Llegir més...