Pot ésser de dos tipus: periòdica i extraordinària. L’exemple més important de les periòdiques són els Salons francesos (saló). A imitació seva s’iniciaren una sèrie d’exposicions periòdiques a tot arreu durant el s. XIX. A Madrid, l’Exposición Nacional de Bellas Artes s’ha anat celebrant des del 1856. Aquestes exposicions comprenien totes les branques de l’art: pintura, gravat, escultura i arquitectura. Actualment, entre les exposicions periòdiques més importants hom pot citar la Biennal de Venècia i la Documenta de Kassel. Les exposicions extraordinàries, ja celebrades al s. XIX, adquiriren veritable importància al s. XX. Solen ésser monogràfiques, dedicades a un artista o a un moviment concret, i de vegades són itinerants. Sovint hom hi empra els mitjans audiovisuals per a situar el tema en el seu moment historicoartístic.
Les exposicions d'art als Països Catalans
La primera exposició d’art coneguda a Barcelona fou muntada el 1786 per a donar a conèixer els treballs dels alumnes de l’Escola Gratuïta de Disseny, i ja a la de l’any següent hi figuraven expositors de fora l’escola.A València la societat El Liceu organitzà diverses mostres artístiques, entre les quals es destacà la del 1842, i des del 1855, amb motiu dels centenaris de Vicent Ferrer, hom hi ha organitzat exposicions que han reunit una gran quantitat d’obres antigues (1919, 1950 i 1955). Fins el 1846 a Barcelona l’art s’exhibí barrejat amb altres productes menestrals i industrials; ara, en crear-se la Societat d’Amics de les Belles Arts —filial de l’Econòmica d’Amics del País—, presidida per Melcior de Prat, l’art començà a ésser exhibit sol. Tanmateix, el 1851 l’Institut Industrial de Catalunya féu retornar al concepte de les exposicions conjuntes amb una secció de Nobles Arts, de fet aplicades: dins aquest concepte fou molt important l’Exposició Industrial i Artística del Principat de Catalunya, inaugurada per Isabel II el 1860. Aquell any la Societat Econòmica d’Amics del País, d’Alacant, celebrà una primera exposició provincial amb un apartat d’art. El 1866 l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona començà les seves exposicions a Llotja, que el primer any se centrà en l’art contemporani i el següent en l’art català antic, mal conegut en l’època. Una campanya promoguda per Ramon Martí i Alsina tingué per fruit que el 1868, amb l’ajut d’Ignasi Girona, es planegés i s’inaugurés, enmig de l’eufòria de la Gloriosa, un edifici obra de Jeroni Granell fet exprés per a fer-hi exposicions d’art. Al marge d’això, Pau Milà i Fontanals organitzà a l’Ateneu, el 1870, una exposició Oberveck. Tanmateix, moltes de les exposicions encara participaven de la idea integradora de l’art amb la indústria. A Alacant són importants les del 1878 i el 1879 (Exposicions Artístiques i Industrials), organitzades per la societat El Foment. L’enderrocament de l’edifici d’exposicions de Barcelona, al principi del 1875, hi féu baixar el nombre d’exposicions, i el 1877 el govern civil replantejà el problema i patrocinà la creació d’una Associació per al Foment de les Arts Aplicades a la Indústria. El mateix any les festes de la Mercè hi serviren de marc a una important Exposició d’Arts Sumptuàries, instal·lada a la universitat, i que incidí en la revalorització de l’art antic. Diverses associacions —com l’Artisticoarqueològica, el Foment de la Producció Nacional, l’Ateneu, el Centre d’Aquarel·listes (embrió del Cercle Artístic)— organitzaven exposicions d’art als seus locals o als del nou creat Museu Martorell, al parc de la Ciutadella. Les exposicions privades amb finalitat lucrativa trobaren un mitjà idoni: la galeria d’art. L'Exposició Universal de Barcelona del 1888 i, concretament, la seva secció d’Arqueologia i Belles Arts fou el punt de partida de les exposicions oficials regulars d’art que amb caràcter d’internacionals s’instal·laren al recentment creat Palau de Belles Arts, obra eclèctica de l’arquitecte August Font i Carreras (1891, 1892 —d’indústries artístiques—, 1894, 1896 i 1898). La crisi del 98 també s’hi féu sentir, i el 1900 hagué d’ésser el Cercle Artístic, en lloc d’una entitat oficial, el que muntà una Exposició Nacional d’Art. A Alacant el 1894 hi hagué una important Exposició de Belles Arts, organitzada per la Societat d’Amics del País, i el 1903, la Provincial tenia una secció de pintura i escultura. L’entrada de catalanistes i republicans a l’ajuntament canvià la política d’exposicions, i el 1902 en tingué lloc una de destinada a revaloritzar l’art català antic i a obrir un museu permanent. L’ocupació d’aquest espai, tanmateix, dificultà la celebració de noves exposicions, i fins a la internacional del 1907 (amb participació d’obres de Rodin, Manet, Monet, Renoir, Sisley, Whistler, etc) no es reprengueren; la següent fou de retrats i dibuixos antics i moderns, el 1910. El 1908, a València, organitzada per Lo Rat Penat, tingué lloc l’Exposició d’Art Retrospectiu amb motiu del setè centenari del naixement de Jaume I. A l’Exposició Regional Valenciana del 1909 hi hagué diverses seccions de belles arts (ensenyament artístic, art decoratiu, fotografia, arquitectura, escultura i pintura contemporànies i art retrospectiu), i a la Nacional del 1910 es mantingué aquesta orientació, però amb participació estrangera i accentuació de la catalana. El 1911 hi hagué a Barcelona una nova exposició Internacional. El 1913 el bisbat de Barcelona patrocinà l’Exposició de Creus Parroquials amb motiu del Congrés d’Art Cristià. La Primera Guerra Mundial facilità que, com a propaganda francòfila, s’obrís a Barcelona (1917) una importantíssima exposició en la qual figuraven molt ben representats els principals corrents de l’art francès, de l’impressionisme al fauvisme. Jaume Bofill i Mates, aleshores regidor, es proposà de regularitzar la celebració d’exposicions i aconseguí que s’aprovés el seu projecte de fer una exposició d’art cada any (1918-23), cosa que tingué lloc fins que la Dictadura desbaratà l’obra de la Mancomunitat. Paral·lelament hom hi celebrà la d’Art Belga (1921), la del Moble i Decoració (1923) i portà l’art català al Salon d’Automne de París (1920), a Lisboa (1921) i a Amsterdam (1922). En aquesta època, a Mallorca tingué una gran importància l’Exposició Regional de Pintura Retrospectiva (1921). Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, tingueren lloc la magna exposició El Arte en España, que inventarià prop de 5 000 peces antigues, i una d’internacional extraordinària en què Josep Clarà obtingué la medalla d’honor. Durant la República, les exposicions oficials, dites de Primavera , s’organitzaren en bona part gràcies a l’impuls de Joan Merli i amb participació dels mateixos artistes alineats en dos grans salons, el de Barcelona —més conservador— i el de Montjuïc —més innovador—; se celebraren del 1932 al 1937. Paral·lelament, tingueren lloc exposicions importants, com la d’Art Català a Amsterdam (1933), els dos salons Mirador (de retrat femení el 1933 i d’art gòtic el 1936), el Primer Saló d’Artistes Decoradors del FAD (1936) i, sobretot, la magna exposició d’art català a París i ampliada després al castell de Maisons-Laffitte (1937), feta a iniciativa de Ventura Gassol, en col·laboració amb la Comissaria General de Museus de Catalunya i el conservador del Jeu de Paume de París sota el patronatge de la direcció del Louvre; aquesta exposició significà la consagració internacional de la pintura romànica catalana. A la postguerra, l’Exposición Nacional de Bellas Artes, que es feia sempre a Madrid, tingué lloc tres vegades a Barcelona (1942, 1944 i 1960), alhora que semblava que es reprenien les exposicions municipals (1951 i 1953). L’exposició més important d’aquells anys fou la Tercera Bienal Hispanoamericana de Arte (1955), que inicià oficialment una notable obertura estètica després d’uns quants anys d’estricte academicisme. En el camp de la iniciativa privada ja havien iniciat l’obertura estètica els Salons d’Octubre de les Galeries Laietanes, de Barcelona, des del 1948. Més tard, les exposicions col·lectives d’art contemporani foren organitzades per entitats també privades: els Salons de Maig, anuals (1955-1966), i el MAN (Mostra d’Art Nou), també anual (des del 1964), mentre que oficialment es donà més importància a les grans exposicions monogràfiques retrospectives, de Barcelona: d’Art Romànic —del Consell d’Europa— (1961), Xavier Nogués (1967), Miró (1968-69), El Modernismo en España (1970), Gargallo (1971), Joaquim Mir (1972), Simbolisme Francès (1972), Torres-Garcia (1973), etc, moltes d’elles promogudes, tanmateix, des de Madrid. Així mateix, amb la nova situació política es dugueren a terme exposicions per torn d’artistes que obtingueren el reconeixement oficial. Els darrers anys les entitats financeres organitzen temporades completes d’exposicions, bé promovent-les, bé adquirint-les en circuits internacionals.