i expressionisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

expressionisme

expresionismo (es), expressionism (en)
substantiu masculím
Art    Cinematografia    Literatura    Música

Sumari de l’article

expresionismo (es), expressionism (en)
art art, literatura lit, cinematografia cin i música mús
Moviment artisticoliterari desenvolupat a Alemanya i en l’àmbit centreeuropeu entre el 1905 i el 1933.

Com a escola representa la consciència més evident d’un estat col·lectiu d’inseguretat i temor produïts pels canvis i esdeveniments que s’anaven succeint en el país. Té lligams amb el barroc i el Romanticisme alemanys i és una mena de renovació del Sturm und Drang. Ideològicament representa la voluntat de l’artista de dominar el món exterior, situant-lo en un quadre d’idees abstractes que, expressades, expliquin l’univers tot prescindint conscientment de l’anàlisi dels fets reals. El nom donat a l’escola indica l’esperit que s’expressa en la deformació de figures i ambients, per a manifestar la seva tensió i el seu dinamisme interiors i comunicar una crítica cruel i pessimista sobre la societat, i que alhora fa un elogi de la follia, la mort i la desesperació.

Entre les diverses publicacions literàries de caràcter expressionista destaquen dues tendències: la plasticoliterària, a “Der Sturm” (‘La tempestat’), i la politicosocial, a “Die Aktion” (‘L’acció’), que s’anà imposant des del 1914 fins a l’època del nazisme (1933). L’expressionisme literari té com a trets comuns la distorsió sintàctica, la deformació d’ambients i el recurs de l’expressió d’idees abstractes com a mitjà per a manifestar les tensions espirituals. Les obres més característiques es desenvolupen en el camp de la novel·la i el teatre; hi predomina el tema de la revolta dels fills contra els pares. Conrearen la novel·la expressionista Franz Werfel, a Nicht der Mörder sondern der Ermordete ist schuldig (‘L’assassí no és el culpable, sinó l’assassinat’) i a Barbara oder die Frömmigkeit (‘Bàrbara o la pietat’), Walter Hasenclever, a Der Shon (‘El fill’), i, entre altres, Leonhard Frank, Hermann Ungar, Alfred Döblin i Franz Kafka en determinats aspectes de llur producció. Entre els dramaturgs de signe expressionista es destaquen Georg Kaisier, que s’evadeix de la realitat opressiva a Die Koralle (‘El corall’) i a Die Flucht nach Venedig (‘Fugida a Venècia’), Karl Sternheim a Aus dem bürgerlichen Heldenleben (‘De la vida heroica dels burgesos’), i Ernst Toller, que, a Pastor Hall, ironitza sobre la delació practicada pel nazisme; Bertolt Brecht és considerat postexpressionista pel caràcter més realista de la seva obra. En la poesia el tema és la solidaritat universal, l’odi a la guerra, el sentiment de la tragèdia i un pacifisme que es feu revolucionari; s’hi destaquen Georg Trakl, a Die Dichtungen (‘Poesies’) i a Sebastian in Traum (‘Sebastià en el somni’), Georg Heym, August Stramm, Ernst Stadler, Ludwig Rubiner i d’altres.

L'expressionisme en les arts plàstiques

L’expressionisme plàstic fou influït pel literari i restà vinculat als corrents sintetistes i al modern style. El noruec Edvard Munch, amb la pintura El crit, és el màxim exponent d’aquesta tendència, plasmada en deformacions formals i en la dissolució dels colors. L'Entrada de Crist a Brussel·les de James Ensor, vinculada amb l’art de tradició popular, influí sobre l’escola expressionista belga de Laethem-Saint-Martin, en la qual excel·lí Constant Permeke. A França, amb la presència de simbolistes i nabís i l’obra de Gauguin o de Van Gogh, l’expressionisme, més inconcret, fou com una reacció contra l’impressionisme i contra l’obra de Cézanne o de Seurat; més tard es concretà en l’obra de Georges Rouault, Suzanne Valadon, Maurice Utrillo, el Picasso jove i, fins a un cert punt, en l’obra dels fauves. Els emigrats jueus J. Pascin, M. Kisling, Ch. Soutine, M. Chagall i A. Modigliani i l’etapa 1934-38 de J.Miró representen l’aportació estrangera d’aquesta tendència a França. Però on l’expressionisme es desenvolupà com a fenomen col·lectiu —al marge de les aportacions individuals de José G.Solana, seguidor de la tradició goyesca, a Espanya, de Ferdinad Hodler (La nit, 1890), a Suïssa, i de G. Klimt, E.Schiele i O. Kokoschka, a Àustria— fou a Alemanya, animat per E.L. Kirchner, E. Nolde, L. Corinth, M. Liebermann, Hans von Marees, M. Beckmann, pels escultors W. Lehmbruck i E. Barlach, i, en general, pels grups Die Brücke, Der Blaue Reiter i Novembergruppe. L’expressionisme s’expandí pels EUA (1908) gràcies a les exposicions de l'Ash Can School i a l’obra de Ben Shahn i Ivan Albright. A Mèxic (1921), quan hi tornaren D. Rivera i D.A. Siqueiros d’Europa i J.C. Orozco dels EUA, crearen l’escola muralista expressionista. Després de la Segona Guerra Mundial fou creat un nou expressionisme, típic de la postguerra, en l’obra d’E.J. Goerg i F. Gruber, en el corrent miserabilista de Bernard Buffet o en el surrealista de B. Balthus.

L'expressionisme en l'art català

En l’art català, tot i que no hi sobresurt cap corrent típicament expressionista, cal destacar que algun crític estranger ha situat l’obra d’Isidre Nonell dins aquest moviment; d’altra banda, una bona part de l’obra de dibuixant i gravador de Xavier Nogués té un curiós paral·lelisme amb la de certs artistes de l’expressionisme alemany, i posteriorment palesen la seva influència una bona part dels il·lustradors de la premsa d’extrema esquerra als anys trenta i els membres del Dau al Set als quaranta.

El cinema expressionista

En el cinema, l’expressionisme començà a manifestar-se amb Das Kabinett des Doktor Caligari (‘El gabinet del doctor Caligari”, 1920), de Robert Wiene, que donà origen a tota una escola cinematogràfica caracteritzada per la importància de les decoracions —de clara concepció pictòrica—, per l’estudi minuciós de la il·luminació, per un estil interpretatiu estilitzat, gairebé simbòlic, i per una temàtica molt determinada, constituïda exclusivament per qüestions fantàstiques o terrorífiques, on les figures de vampirs, boigs, assassins, monstres i fantasmes apareixen inevitablement. Els grans mestres de l’expressionisme alemany foren F.W. Murnau, amb Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (‘Nosferatu, una simfonia de la por’, 1922) i Der letzte Mann (‘El darrer home’, 1924), que a una gran sensibilitat artística sabé afegir una gran preocupació per l’expressió cinematogràfica, i Fritz Lang, amb Der müde Tod (‘La mort cansada’, 1921) i Die Niebelungen (‘Els Nibelungs’, 1923-24), d’estil monumental i arquitectònic. Altres figures importants d’aquesta escola foren Arthur Robison (Schatten, ‘Ombra’, 1923), i G.W. Pabst (Der Schatz, ‘El tresor’, 1923). Malgrat la seva curta existència (del 1920 al 1924), l’expressionisme alemany fou, per la seva gran qualitat artística i per la seva influència posterior (a les seves fonts begueren Eisenstein, Dreyer, Von Sternberg, Welles i Bergman), un dels moviments més significatius dins la història del cinema.

L'expressionisme musical

En música, l’expressionisme es manifestà, com a moviment renovador, en l’obra d’Arnold Schönberg —que també pintava—, d’Alban Berg i d’Anton Webern. Aquests, vinculats al grup Der blaue Reiter, s’interessaven més per l’expressió i pel gest que per l’aspecte formal del llenguatge. Prescindiren de la tonalitat com a principi constructiu i utilitzaven els instruments en funció del propi timbre. Els compositors més notables que han escrit obres expressionistes són, a més dels esmentats, Richard Strauss, Franz Schreker i, més tard, Paul Hindemith, Ernst Křenek i Kurt Weill.

Col·laboració: 
JFP

Llegir més...