i façana | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

façana

fachada (es), façade (en)
substantiu femeníf
Arquitectura    Construcció i obres públiques
fachada (es), façade (en)
façana Palau de la Virreina, de Barcelona
© Fototeca.cat
arquitectura arquit i construcció constr
Cara exterior de la paret d’un edifici.

Les construccions entre mitgeres tenen dues façanes, l’anterior i la posterior, i en els edificis a quatre vents n'hi ha quatre. En algunes ocasions hom parla també de façana interior quan la construcció presenta una superfície gran en un pati o un jardí interior. Des d’un punt de vista estructural hi ha façanes resistents (que aguanten el pes dels sostres) o façanes que simplement tanquen l’edifici. Entre les façanes resistents cal distingir les d’estructura resistent, de formigó, que consisteixen en una llosa armada, vertical, que comprèn tota la superfície de la façana, amb l’única deducció de les obertures previstes per a portes i finestres. Aquestes façanes són molt rígides pel fet d’ésser monolítiques, comparades amb aquelles en què cada llinda és un element diferenciat de la paret on descansa. D’entre les façanes que tanquen l’edifici, són especialment interessants per llur modernitat i difusió creixent els anomenats murs cortina , en què la façana es redueix a un parament de vidre amb els suports metàl·lics necessaris i que forma una unitat de dalt a baix de la casa (és a dir, sense restar interrompuda pels sostres). Aquesta mena de façanes són com més va més emprades, puix que permeten un grau més elevat de prefabricació i un previsible abaratiment relatiu.

Les façanes en la història de l'arquitectura

L’arquitectura grega no tenia façanes pròpiament dites, puix que aquestes no tancaven un espai interior, sinó que exterioritzaven un conjunt de caràcter purament escultòric. Als temples i a les basíliques romanes, però, començaren de tenir una certa autonomia.

façana La catedral gòtica de Milà (s XIV fins a principis del XIX)
© Fototeca.cat
Amb el cristianisme la façana adquirí un valor determinant; concebuda com a expressió dinàmica del seu espai intern, la seva forma era marcada pel sostre a dos vessants i reflectia a l’exterior les naus de l’església. La façana ha tingut una important funció simbolicoal·lusiva i ha estat el lloc on més s’ha manifestat l’esperit d’una cultura arquitectònica, com el verticalisme gòtic, el rigor geomètric renaixentista i el dinamisme espacial del barroc. L’arquitectura contemporània, exceptuant l’obra d’alguns arquitectes determinats, tendeix a refermar el concepte de façana com a element autònom i dominat per una intencionalitat formal més acusada que en altres parts de l’edifici.

Col·laboració: 
EHR
Llegir més...