i farga | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

Gran enciclopèdia catalana

farga

forja (es), forge (en)
substantiu femeníf
Indústria i tecnologia
forja (es), forge (en)
Farga
© Fototeca.cat
metal·lúrgia metal·l
Establiment on, per reducció del mineral, es produïa el ferro pel procediment conegut arreu d’Europa com a procediment català o de la farga catalana.

Als Països Catalans, al període centrat en la baixa edat mitjana (segles IX o X al XVI), les citacions textuals i la toponímia descobreixen fargues i ferreries a les comarques muntanyenques, des de la Vall d’Aran i la Fenolleda fins a l’Alcalatén i enllà. Tanmateix, la zona del Pirineu català no tingué una concentració metal·lúrgica comparable a la de l’occità, l’aragonès i el basc. Els segles XVII i XVIII són els de plenitud; la producció d’algunes fargues podia assolir 100 tones anuals (Alins de Vallferrera, Ordino, Ripoll), i la producció total devia ésser de dos milers de tones, xifra que permetia l’exportació de ferro en barres a Itàlia, Occitània i l’Amèrica castellana. A la fi del segle XVIII, però, l’augment de consum i el declivi en la producció obligà a importar el metall del País Basc i fins i tot de Suècia. L’exhauriment dels meners de ferro superficials, el progrés tècnic (alts forns) i l’aïllament de les comunicacions modernes comportaren, als segles XIX i XX, la decadència de les fargues; al final del segle XIX algunes foren dedicades al treball de l’aram (farga d’aram) amb desferres d’aquest metall; fabricaren gairebé exclusivament perols i peroles. Les darreres fargues foren les d’Ainet de Besan, a la vall Ferrera, de les Ferreries, prop de Malgrat, d’Arles (1932), de Lacambra (d’aram), a Torelló (1934), d’Encamp (1937) i de Banyoles (d’aram, fins després del 1950); la farga Palau de Ripoll, d’aram, és l’única que és actualment en funcionament. Al moment de difusió màxima, n'hi hagué una vuitantena, entre les de ferro i de coure, només 15 de les quals fora dels Pirineus i la Serralada Transversal, la gran majoria agrupades en sis conques, generalment a les capçaleres: les del Segre (amb la Noguera de Vallferrera i la Valira), la Tet (afluents de la dreta), el Tec-Sant Llorenç, la Muga-el Ricardell, el Ter-Freser-Rigard i el Llobregat (sobretot, els afluents de l’esquerra).

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...