Les faves són molt apreciades culinàriament, especialment les tendres, en oposició a les velles o seques, i n'hi ha diversos plats característics: faves ofegades (amb llorer, alls, ceba, botifarra negra, etc), faves parades (amb cols o altra verdura), faves escaldines (amb oli i vinagre), etc. El seu consum ha estat desaconsellat en altres èpoques. Així els sacerdots i les classes altes de l’antic Egipte no en menjaven i els deixebles de Pitàgores en tenien prohibit el consum. Aquests prejudicis podrien ésser relacionats amb un cert coneixement intuïtiu del favisme .
Els principals països productors són la Xina, Egipte, Algèria i Itàlia. Als Països Catalans, almenys des de mitjan segle XVIII, la superfície dedicada al conreu de faves, el més extens d’entre els de lleguminoses, s’estengué, fins a assolir unes 33.000 ha el 1920 (més de la meitat de les quals a les regions de Mallorca, Girona i Lleida). D’aleshores ençà el consum de llegums secs ha minvat, malgrat l’increment en el consum de faves tendres i de la planta com a farratge. El 1970 l’àrea conreada no arribava a les 25.000 ha, unes 18.000 de les quals en secà (principalment a les regions de Mallorca, Barcelona i Girona). Les regions amb més favars de regadiu són les d’Oriola, Lleida i Mallorca. La producció és més alta a Lleida: la Noguera, les Garrigues, l’Urgell i sobretot el Segrià (horta de Lleida). I després vénen Mallorca i Barcelona (Baix Llobregat, Vallès Oriental, Vallès Occidental i Maresme).