OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

fe

fe (es), faith, assurance, fidelity, (en)
substantiu femeníf
Religió
fe (es), faith, assurance, fidelity, (en)
història de les religions hist rel i filosofia filos
Adhesió personal a Déu, a una religió —als seus dogmes o les seves veritats fonamentals—, a una realitat o un ideal que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència, etc.

Bé que és difícil de determinar l’especificitat de l'acte de fe respecte a actituds similars que només impròpiament poden rebre aquest nom, hom pot dir, en general, que la fe té una certa relació amb el que sol ésser anomenat Déu ( déu), i així la comprensió que hom tingui d’aquest condiciona el significat de l’acte de fe.

Segons el cristianisme, la fe és una virtut teologal per la qual el creient, en adherir-se a la paraula de Déu i a la revelació de Crist, fa seu el que Déu ha manifestat sobre ell mateix i sobre la salvació promesa als homes. Considerada, doncs, com a do de Déu, la fe és alhora un acte humà que brolla de la confiança que hom té en la veracitat i la fidelitat de Déu, manifestades en la història d’Israel (Antic Testament) i, d’una manera definitiva, en la persona de Jesús (Nou Testament); aquest acte, d’altra banda, es distingeix tant d’un saber racional, fonamentat en proves, com d’una gratuïta confiança cega. L’accentuació, tanmateix, del caràcter de raonabilitat de la fe, entre els catòlics (apologètica, preàmbuls de la fe), o del seu caràcter fiducial, entre els protestants ( fe fiducial), determina una certa diversitat confessional en la comprensió de la mateixa fe ( coneixement de fe). La manifestació del Déu bíblic no és una simple notificació en el domini intel·lectual, sinó una interpel·lació que (per l’Esperit) s’adreça a totes les dimensions de l’home i ordena aquest a Déu (misteri transcendent i, alhora, humanament revelat en Jesucrist). Per això, la fe és, més enllà d’una simple actitud intel·lectual, una relació interpersonal íntimament afí al comportament propi de l’esperança i de l’amor, dels quals és inseparable; la fe en Crist és comunió de vida amb ell, lliurament incondicional i seguiment evangèlic, més que no la simple acceptació d’unes veritats. Radicalment personal, però alhora essencialment comunitària i eclesial, la fe cristiana trobà la seva expressió més primitiva en les confessions de fe o símbols baptismals, els quals, en els concilis dels s. IV i V, foren elaborats més tècnicament, fins a transformar-se àdhuc en criteri d’ortodòxia. Amb això s’insinuava ja una marcada preocupació per l’aspecte intel·lectual (certesa objectiva i continguts fixos) de l’acte de fe, preocupació que arribà a convertir-se en accentuació gairebé exclusiva dins el catolicisme ( dipòsit de la fe). En aquesta perspectiva cal comprendre la insistència catòlica sobre la necessitat de les obres per tal que la fe no sigui morta; el protestantisme, en canvi, subratlla l’exclusivitat de la fe (sola fides) amb vista a la justificació, exclusivitat que s’explica a partir del concepte més existencial que la Reforma manté de la fe.

La relació entre fe i raó ha estat objecte tradicional de la reflexió filosòfica (filosofia de fe), i hom parla àdhuc d’una fe filosòfica —en contraposició a la fe teològica—, en el sentit d’un saber basat en l’acceptació d’una evidència exterior al subjecte i d’una adhesió voluntària des de la immanència d’aquest a realitats transsubjectives. Segons la patrística la fe ofereix una certesa ferma i en harmonia amb la raó, pel fet que fe i raó provenen del mateix Déu, veritat única. Davant la solució averroista d’una doble veritat (natural i revelada), Tomàs d’Aquino proposà la diversitat de mètodes (filosòfic i teològic), però amb subordinació de la raó a la fe. Kant fonamentà la separació entre fe (base de l’ordre moral) i raó (pròpia de la ciència), i Hegel, en intentar de superar l’escissió, no féu sinó consolidar la inversió de l’ordre tradicional de primacia de la fe sobre la raó en benefici d’aquesta segona; les filosofies posteriors han assumit aquesta escissió i aquesta nova jerarquia. A part els neoscolàstics, M.Blondel és una excepció destacable en aquest nou tarannà contemporani. K.Jaspers, d’altra banda, ha intentat d’oferir nous camins en elaborar conceptes com el de fe filosòfica i el de xifra (que es refereix, no ja a la transcendència —objecte de la fe—, sinó al llenguatge amb què aquesta es manifesta en la immanència, àmbit propi de la raó). Sartre, per contra, s’ha referit a la mala fe com a actitud existencial en virtut de la qual l’home juga a ésser allò que no és per fugir del que és, cercant una fe transcendent o les respostes genèriques d’una ideologia o d’una altra als problemes de la realitat concreta.

Col·laboració: 
JMUC

Llegir més...