fil·loxera

Phylloxera vastatrix (nc.)
filoxera (es)
phylloxera (en)
f
Entomologia

Cicle biològic de la fil·loxera: 1, femella alada ginèfora; 2, ou femella; 3, femella; 4, alada andròfora; 5, ou mascle; 6, mascle; 7, ou d’hivern; 8-13, evolució de la femella neogal·lícola fundadora radicícola; 19-23, i 1-14, evolució de la nimfa i transformació en alada; 24 i 25 i 16-18 larva nimfal i la seva regressió al cicle radicícola

© Fototeca.cat

Insecte de l’ordre dels homòpters de la família dels afídids, que parasita en massa els ceps, dels quals succiona la saba fins que en provoca la mort.

Presenta un cicle biològic complex, tal com és propi dels afídids, que comporta fases radicícoles i gal·lícoles, de femelles àpteres que es reprodueixen partenogenèticament, i d’individus mascles i femelles, alats o no, que es reprodueixen sexualment. Els efectes de la fil·loxera són diferents sobre els ceps americans i sobre els europeus. Els primers no en són gaire afectats, però en els segons els ous de l’hivern donen lloc a un pugó, que habita al damunt de les arrels petites, i el cep es debilita i a l’últim mor. L’atac de la fil·loxera es manifesta a rodals, que destaquen enmig del color verd de la vinya; la mort dels ceps comença pel centre del rodal. Per a lluitar contra la fil·loxera hom empra portaempelts americans, resistents a l’atac. Originària de l’Amèrica del Nord, la fil·loxera fou transportada a Europa, d’una manera accidental (el 1863 a Anglaterra i el 1865 al continent), i constituí una arrasadora plaga de les vinyes europees.

Des de l’aparició de la fil·loxera a Narbona (1867), Joan Miret i l’Institut Català de Sant Isidre intentaren de fixar una línia de defensa (destruint les vinyes) entre el Rosselló i l’Empordà i, en declarar-se a Prada (Conflent), el 1878, hom sol·licità mesures amb caràcter urgent al congrés dels diputats, que adoptà una gran part dels punts proposats pel congrés antifil·loxèric de Madrid; mentrestant, el focus s’anava estenent per tot el Conflent, el Rosselló i el Vallespir (i també a Portugal i a Màlaga). El 1879 aparegué a Sant Quirze de Colera (Alt Empordà), i, davant la inactivitat del govern, l’Institut reuní els delegats de totes quatre diputacions del Principat, foren creades unes juntes i fou nomenat Joan Miret com a comissari reial; aquest cridà al Principat el doctor Monnier, propagador del procediment de neolina i sulfur de carboni, però la tramesa d’aquests productes fou deturada a la frontera 54 dies, mentre la plaga s’expandia (en una primera campanya, els ceps contaminats i arrencats ascendiren a 800.000); la llei d’indemnitzacions disposava que hom no pagués els ceps afectats de fil·loxera, la qual cosa provocà un gran descontentament. Els pagesos de Llers s’aixecaren i impediren l’entrada a llur terme de la comissió antifil·loxèrica, i a tot l’Empordà sorgí un viu estat d’opinió contra Joan Miret, que dimití, i els treballs foren deturats. Al congrés antifil·loxèric de Saragossa del 1880 s’enfrontaren els partidaris de la utilització dels ceps americans o americanistes i els insecticidistes, i els acords foren una transacció. La plaga havia envaït ja tot l’Empordà i la Garrotxa, i l’Institut aconseguí que el govern aprovés el pla de Ricard Rubió (1881) d’aïllar aquestes comarques per tal de salvar les barcelonines; hom seguí el procediment de Miret de cremar ceps o aplicar sulfur de carboni, però els pagesos continuaven plantant amb redoltes contaminades, i la plaga s’estengué per tota la Selva. El 1883 travessà la Tordera i penetrà al Vallès i al Maresme, on hi hagué avalots contra les brigades de la comissió antifil·loxèrica, especialment a Calella, i hom deturà les mesures dos anys. El 1886 aparegué la fil·loxera a Sant Andreu de Palomar, i el 1887 al Penedès, i aviat s’estengué per l’Anoia; el 1890 fou localitzada a Vilafranca del Penedès i a la riba del Gaià, ja dins el Camp de Tarragona, com també a les comarques pirinenques de l’Urgellet i el Baridà; el 1891 es manifestà a Tarragona i a Mallorca (Llucmajor), el 1892 al Bages, el 1893 a la Conca de Barberà i el Priorat, el 1899 a la Ribera d’Ebre, les Garrigues i la Terra Alta, i el 1900 a l’Urgell, la Segarra i el Pallars; tot Catalunya, doncs, estava delmada. Hom decidí, finalment, de deixar morir els ceps vells i de replantar amb peus americans. Però els pagesos toparen amb la lentitud burocràtica a aplicar l’exempció tributària, quan les vinyes ja eren mortes, mentre hom els exigia encara l’impost per a combatre la fil·loxera. Hom presentà a les corts (1894) els acords d’una reunió de viticultors a Terrassa, i el 1895, finalment, fou publicat el decret que declarava l’epidèmia calamitat pública, però que establia que els tributs dispensats als viticultors afectats haurien d’ésser repartits entre els altres contribuents de cada poble o de cada província. La diputació de Barcelona sol·licità l’exempció per a la seva demarcació, però els diputats no catalans es negaren àdhuc a discutir el repartiment de l’exempció entre llurs províncies. El malestar es complicà, encara, amb el reviscolament del problema dels rabassaires, especialment al Penedès, on aquests efectuaren represàlies destrossant boscs i hortes, en trobar-se desposseïts de llurs drets damunt els ceps.

Individu adult

© Fototeca.cat