OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

filosofia

filosofía (es), philosophy (en)
substantiu femeníf
Filosofia
filosofía (es), philosophy (en)
filosofia filos
Ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l’home i la seva actuació.

Alhora, es presenta generalment com a sistema jerarquitzat de judicis de valor sobre l’existència i el real amb vista a orientar l’actuació personal i col·lectiva. La filosofia és sobretot un fet cultural, car reflecteix la conceptualització que de l’existència com un tot efectua una cultura o, més àmpliament, una civilització, i resta vinculada als condicionaments socials, econòmics, psicològics, etc, de la cultura que integra. A causa del caràcter totalitzador de la cultura, cada filosofia particular —en virtut de la seva pretensió d’erigir-se en filosofia única— ha tendit a extrapolar les seves conclusions, fent-ne universals antropològics i cosmològics (natura humana, llibertat, moral, etc), que no sempre han estat admesos per l’antropologia quan aquesta relaciona diverses cultures. En aquest sentit cal distingir, almenys, dos grans àmbits filosòfics: l’occidental, arrelat en la filosofia grega, i l’oriental, que hom pot concretar en dos importants focus de doctrina original: l’Índia i la Xina (hinduisme, confucianisme, budisme). En l’origen ambdós àmbits palesen una vinculació de l’actitud filosòfica amb posicions mítiques i religioses; com a direccions d’explicació de l’univers, així mateix, es relacionen amb l’enigma del món i de la vida i amb la pregunta sobre llur origen, llur composició i llur destí, i alhora comporten una colla de judicis de valor sobre la realitat concreta amb vista al desenvolupament de la més plena realització personal i a l’aclariment d’un més enllà de l’aparença. La filosofia occidental, en desenvolupar el mètode racional analític, s’anà dissociant de la religió i reclamà autonomia respecte a qualsevol autoritat i qualsevol criteri externs, i establí com a únic motiu d’assentiment l’element racional o l’evidència de la realitat accessible. Tanmateix, hom no pot tampoc, en l’àmbit occidental, parlar d’una filosofia única i d’una idea universal de filosofia, car el significat d’aquesta ha evolucionat d’acord amb la tasca que l’especialització del saber li assignava dins la cultura i, alhora, segons el concepte que els filòsofs se n'anaven fent. D’altra banda, la filosofia ha insistit a afirmar-se com a dimensió aclaridora dels condicionaments i els pressupòsits de tota mena de coneixement i com a funció de vigilància respecte a les pretensions de la ciència i del saber en general, però, alhora, s’ha servit també —com a manifestació cultural—, en les seves explicacions, d’actituds i de classificacions preses de la ciència i de la tècnica, de l’art, de l’economia i de la història, de la lingüística, de la sociologia, etc. Actualment, la filosofia passa per una etapa dessacralitzadora de la seva tradicional pretensió d’ésser la darrera consciència crítica del saber, i és conscient, alhora, del llast que li han comportat la vinculació amb determinades formes d’organització social o religiosa i l’apriorisme de les construccions pròpies (allunyades de les dades cientificopositives i fonamentades en pressupòsits no sempre demostrables). A aquesta dessacralització han contribuït, d’una banda, la consciència moderna de les interrelacions existents entre els diversos aspectes culturals i de la primacia que les funcions i les estructures del sistema cultural tenen respecte als elements aïllats d’aquest i, d’altra banda, el fet que sectors abans inclosos en la filosofia (com foren la lògica, la psicologia, la cosmologia i la sociologia) se n'hagin independitzat tot reclamant per a ells mètodes experimentals i no solament, o no primàriament, especulatius.

Hom sol distingir entre la filosofia com a acte i com a actitud; la primera comporta sempre una certa sistematització, a partir i enfront dels continguts d’altres filòsofs o d’altres sistemes; la segona, per contra, es manté com a actitud reflexiva i crítica davant la realitat concreta i els seus problemes, sense arribar, però, a donar un cos de solucions ni a pretendre una sistematització totalitzadora. Així mateix, hom pot distingir entre la filosofia com a compilació de les diverses solucions donades per diferents pensadors i diferents escoles i la filosofia com a creació, consistent a reprendre els problemes on històricament han restat situats pels altres filòsofs. En aquest sentit, la història de la filosofia coincideix amb la filosofia mateixa si hom la pren com a base del filosofar mateix; entesa, però, com a recol·lecció sistemàtica o cronològica dels diferents sistemes, resta reduïda a una simple classificació enciclopèdica, com a informació extrínseca sobre la filosofia. Doncs bé, qualsevol filosofia, com a tal, comporta una certa pretensió de veritat, i en aquest sentit la mateixa definició del filosofar suposa un compromís i una actitud o una presa de posició. Així, els pensadors grecs entengueren la filosofia com a apropiació empàtica del saber, en el qual intervenien el coneixement, el valor, la mesura en el comportament i la complaença en el saber. D’altra banda, la insistència de segons quin corrent filosòfic o segons quina escola filosòfica en segons quin aspecte o segons quina perspectiva determina qualificacions com les de racionalisme, empirisme, hedonisme, etc, que corresponen a tendències que es van repetint, més o menys matisades, en el curs de la història de la filosofia.

Per als grecs, el saber i la filosofia coincidien, però hom distingia alhora entre un saber comú —afectat d’aparença i engany, propis de la dóxa o ‘opinió'— i un saber profund, revelador de la realitat —l'epistḗmē o ‘coneixement’ veritable: saviesa o ciència—; d’aquí sorgí un cert elitisme dels filòsofs i de la filosofia, que perdurà fins que les diverses ciències ocuparen —sobretot a partir de la revolució industrial— bona part del lloc que abans ocupava la filosofia. En temps de Plató i d'Aristòtil les ciències empíriques s’havien ja separat d’aquest saber profund, o filosofia primera, que tractava de l’ésser de les coses (les idees en Plató i les causes darreres en Aristòtil). A la filosofia, d’altra banda, li pertocava un doble moviment: el d’anar de les coses pràctiques i concretes a l’abstracte i universal (dimensions metafísica, lògica i crítica) i el de tornar de l’abstracte al concret (dimensions verificativa, ètica i cosmològica); un tercer moviment, el de controlar els altres dos moments anteriors i que hom pot anomenar qüestió de mètode, no cobrà relleu en la filosofia fins a l’època moderna. En l’etapa postaristotèlica la filosofia fou entesa com a explicitació del real, feta per professionals encarregats d’ensenyar una tècnica de reflexió i una manera de viure (escepticisme, epicureisme, estoïcisme), i el cristianisme - -que era també una forma pràctica de viure i una interpretació de la vida a partir d’una comprensió de fe— veié de bon principi aquesta filosofia com a limitació i àdhuc com a oponent. La filosofia patrística fou, així, marcadament apologètica. Posteriorment, en institucionalitzar-se socialment i construir-se en dipositari de la cultura antiga, el cristianisme delimità el camp de la filosofia i la raó en relació amb la cosmovisió religiosa pròpia (escolàstica, fe). Anàlogament succeí en el judaisme i en l’islam. Dins aquesta perspectiva, hom anà delimitant el valor simbòlic del coneixement (nominalisme), fet que, juntament amb la crisi dels valors socials, polítics i religiosos de l’edat mitjana, impulsà la filosofia del Renaixement a fonamentar una nova actitud antropocèntrica a la recerca d’una certesa. Tant l’empirisme —més propi del pensament anglosaxó (filosofia anglesa)— com el racionalisme —més característic de l’anomenada filosofia continental i, en particular, del pensament francès (filosofia francesa)— intenten, així, una construcció autònoma de la raó i un mètode que parteix del fenomen empíric o del raonament, amb vista a elaborar una cosmovisió unitària. La filosofia del s. XVII fou interpretada com a autonomia intel·lectual, que cercava un mètode justificatiu d’aquesta autonomia (Descartes, dubte metòdic), i com a sistematització de l’univers i les idees amb vista a una possible unitat intel·lectual de la humanitat (Leibniz). El s. XVIII veié en la filosofia el mitjà de lluita contra els prejudicis i la intolerància per a la instauració de la primacia de la raó i del natural. D’una banda, enfront de l’immobilisme representat per la metafísica, predominà l’aspecte concret del filosofar (ètica, cosmologia, psicologia, etc), com és palès en les obres de Hume sobre la natura humana, el coneixement i els principis de la moral i de la religió natural; d’altra banda, davant la problematicitat d’una concepció unitària del coneixement i els avenços positius de la ciència, Kant veié la filosofia com una investigació crítica dels límits del coneixement, aclaridora alhora de les condicions de possibilitat dels judicis científics, i com un mètode capaç d’elaborar una síntesi total del saber, síntesi que —més enllà dels límits a què Kant restà, de fet, reduït— intentà, al s. XIX, el Romanticisme dels idealistes alemanys (filosofia alemanya). Hegel constitueix la culminació d’aquesta pretensió de la filosofia d’erigir-se en saber veritable i absolut; per a ell, la filosofia és la idea que es pensa en ella mateixa com a plasmació de l’esperit absolut. La reacció de l’esquerra hegeliana i del marxisme, així com la del positivisme i del pragmatisme, la dels corrents subjectivistes (com els de Nietzsche i Kierkegaard) i les del vitalisme i de l’historicisme, són unes altres formes d’oposició a la voluntat totalitzadora de la filosofia, en un intent de cenyir aquesta dins uns valors parcials i concrets: per al marxisme, el de l’acció transformadora de la realitat social, de la qual la filosofia és reflex (cada organització social té, doncs, la seva filosofia), i sense el qual la teoria no és vàlida; per al positivisme, el d’una previsió racional —recolzada en fets i en lleis— a partir de la subordinació de la filosofia a les ciències socials; per al pragmatisme, el de la utilitat, tot identificant la filosofia com a acció; per al subjectivisme, el de l’afirmació de l’individu enfront de la totalitat; per a la filosofia de la vida, el de l’espontaneïtat del procés vital, tot establint la vida i la seva llibertat com a categoria superior d’explicació, oposada a l’intent racionalitzador; i per a l’historicisme diltheyià, el d’una concepció del món lligada a les condicions històriques i arrelada en la vida mateixa. Enfront d’aquesta darrera posició, entrant ja al s. XX —en el qual es prolonguen també alguns dels corrents anteriors—, Husserl proposava la filosofia com a ciència estricta: una ciència radical, abocada a les coses mateixes, capaç de traduir racionalment els pressentiments en profunditat, de criticar tota mena de pressupòsits i d’elaborar un mètode que permetés la investigació de nous conceptes. Aquest mètode és el fenomenològic (fenomenologia), amb el qual hom replega el plantejament crític kantià, arrelat en la dualitat subjecte-objecte, i torna a donar plena importància al problema del mètode mateix. El neorealisme i el neopositivisme anglosaxons aprofundeixen la funció analítica de la filosofia, la qual, segons Wittgenstein, consisteix a explicar les interrelacions entre coneixement i món mitjançant l’anàlisi del llenguatge i la seva triple funció (“terapèutica”, o de discerniment de pseudoproblemes, “sistemàtica”, o d’establiment de llenguatges i sistemes, i de “fonamentació lògica de la ciència”, o d’estudi sintàctic del llenguatge científic); Russell —per al qual la filosofia dóna la unitat i el sistema del cos de les ciències i brolla de l’examen crític de les conviccions, els prejudicis i les creences de l’home— reconeix també a la filosofia la finalitat de formar cosmovisions, tot i que ell mateix no ho fa, car considera que el valor de filosofar és d’oferir una contemplació desinteressada de l’univers per vincular-hi la humanitat. Per a l’existencialisme, finalment, la filosofia se centra en la subjectivitat i en la situació concretes, en la relació de l’individu amb el món i els altres i en els elements-límit de l’existència (mort, no-res, opció, angoixa, etc), i manifesta alhora una desconfiança general envers els conceptes més tradicionals de la metafísica (com els d’essència i de substància). Actualment, la filosofia, emmarcada dins la gran interconnexió contemporània del saber, manté, com a tasques característiques, la investigació de les condicions del coneixement, d’estudi de les relacions profundes dels fonaments de la ciència, l’elaboració d’un cos reflexiu sobre els actes i les relacions humanes i la clarificació de les actituds metodològiques. Alhora, i com a dimensió radicalment crítica envers els perills de deshumanització (enfront de l’avanç tecnològic) i de despersonalització (enfront de l’estructuració social i política), la filosofia es perfila fonamentalment com a antropologia filosòfica.

Col·laboració: 
CdlF

Llegir més...