OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

literatura flamenca

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Literatura escrita en llengua neerlandesa a la part septentrional de Bèlgica.

De tradició oral molt antiga, té texts escrits abans del s. XII (Henric van Veldeke). Durant quatre segles foren escrites obres molt diverses i d’una altra qualitat: poesia cortesana (Joan I de Brabant, 1253-94), mística (Hadewijch, s. XIII) i popular, novel·les (Karel en de Elegast, Roelantslied, Walewein, Van den Vos Reynaerde, Beatrijs, etc) i obres didacticosocials (Jacob van Maerlant, 1235-1300). La prosa mística culmina en l’obra de Joannes Ruusbroec (1293-1381). Als s. XIV i XV predominà el teatre: Esmoreit, Marieken van Nieuwmeghen i Elckerlyc (del qual l'Everyman anglès és una traducció). Les lluites religioses (s. XVI) donaren impuls a la poesia de combat. La guerra dels Vuitanta Anys, principalment la rendició d’Anvers (1585), posà fi a una gran part de la vida literària (els intel·lectuals més importants emigraren cap a Amsterdam). La decadència flamenca arriba fins al s. XIX. Com a reacció contra el predomini francoparlant del nou estat belga, nasqué el moviment flamenc i una literatura amb característiques historicosocials i romàntiques, com un reflex de la situació d’opressió sociocultural i de tres segles d’abandó. Un novel·lista fecund fou Hendrik Conscience (1812-83). Enmig del provincialisme regnant, sorgí un poeta genial, Guido Gezelle (1830-99), comparable a Verdaguer. Al començament del s. XX sovintejaven els contactes amb els corrents europeus: novel·listes com Stijn Streuvels (pseudònim: Frank Lateur, 1871-1969), que tracta dels conflictes i les frustracions del món rural, Cyriel Buysse (1859-1932), naturalista, i Hermann Teirlinck (1879-1967), esperit urbà i lliurepensador, poetes com Karel van de Woestijne (1878-1929), simbolista, i assagistes com August Vermeylen (1872-1945), que propugnava l’europeisme dels flamencs a través de llur cultura. Alhora tenia lloc una aproximació creixent entre els moviments culturals de Flandes i d’Holanda. Entre ambdues guerres mundials es destaca el moviment expressionista en la poesia i el teatre, com Paul van Ostayen (1896-1928) i Gaston Burssens (1896-1965). La novel·lística donà les obres psicològiques de Maurice Roelants, la dialèctica de Gérard Walschap, l’idealisme ingenu de Felix Timmermans, el món barroc de F. de Pillecijn, l’objectivisme sarcàstic de Willem Elsschot i el socialrealisme de Lode Zielens. En els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial progressà la integració cultural amb Holanda (“Gran premi de la literatura neerlandesa”). La tradició expressionista evolucionà cap al moviment experimental en la poesia: Albert Bontridder, Hugo Claus, H.C. Pernath, Paul Snoek. En el camp de la prosa es destacaren Marnix Gijsen (cosmopolitisme), Johan Daisne i Hubert Lampo (realisme màgic), L.P. Boon (ànsia violenta d’alliberament), Hugo Claus (tendències internacionals) i Ivo Michiels (destrucció del llenguatge), i en teatre, Hugo Claus, Josep van Hoeck i Herwig Hensen. Després de les innovacions introduïdes per la poesia experimental, d’altres tendències provaren de consolidar-se: el neorealisme, amb Patricia Lasoen (1948), Roland Jooris (1936) i Herman de Coninck (1944); el manierisme, amb un representant com Patrick Conrad (1945), i el neoromanticisme, amb Jotie't Hoof (1956-77)). En el camp de la novel·la hi hagué, després de l’experimentalisme d’Ivo Michielis (1923) i del subjectivisme de Paul de Wispelaere (1928), un gir cap a un realisme crític amb un llenguatge tens i cru, com en Jef Geeraerts (1930), o cap a un realisme eròtic, representat per un Hugo Raes (1929). Assagistes importants d’aquest moment foren, entre altres, Hugo Bousset (1942), Eugène van Itterbeek (1934), i Georges Wildemeersch (1947). A les darreres dècades, la literatura flamenca, com la neerlandesa germana, ha entrat en un període molt experimental i combatiu, i resulta difícil de trobar un autor que no recorri totes les formes i els gèneres literaris. Aquest és el cas del potser més gran autor de les lletres flamenques actuals, Hugo Claus (Bruges 1929), el qual, a més de conrear la poesia, com Een huis dat tussen nacht en morgen staat (‘Una casa, col·locada entre nit i matí’, 1953) i Bruid in de morgen (‘Núvia de matinada’, 1955) o Thyestes (1966), aconsegueix la fama amb una novel·la, De metsiers (1950), es consolida amb De verwondering (‘L’admiració’, 1962) i a Het verdriet van België (‘El dol de Bèlgica’, 1986), planteja per primer cop el tema de la col·laboració a Flandes durant l’ocupació alemanya, tema absolutament tabú fins aleshores. En aquest clima pot publicar-se la novel·la d’Ivo Michiels (1923), Vlaanderen, ook een land (‘Flandes, també un país’, 1987). Un capdavanter del subjectivisme, com Paul de Wispelaere (1928), publica un assaig com De broek van Sartre (‘Els pantalons de Sartre’, 1987). Herman de Coninck (1944), el qual introduí el neorealisme, també passa al camp de l’assaig amb Over Marieke van de bakker (‘Sobre Marieke des del forner’, 19X7). A l’esmentat camp de la recerca del passat recent es pot incloure el viatge sentimental de Lieve Joris, Terug naar Kongo (‘Retorn al Congo’, 1987), que, seguint les petjades d’un oncle missioner, perd de vista el Zaire actual. Cal citar, a més, entre les figures més destacades, Monika Van Paemel (1945), de la qual cal destriar la novel·la De vermaledijde vaders (‘Els pares maleïts’, 1985), obra de diferents lectures i d’una gran complexitat i riquesa; i Jos Vandeloo (1925), amb una novel·lística de formes més clarament realistes, com De muur (‘El mur’, 1958), Het huis der onbekenden (‘La casa dels desconeguts’, 1963) i De coladrinkers (‘Els bevedors de cola’, 1963). Ward Ruyalink (1929) busca, contràriament, una línia cada vegada més intimista i irònica, des de Het del van Hinnom (‘La vall de Iehenna’, 1961) fins a les petites obres mestres de Verkenners (‘Exploradors’, 1987) i Stille Waters (‘Aigües tranquil·les’, 1987). També han destacat en el camp de la narrativa els autors Paul Koeck (1940), Walter Van Den Broeck (1941), Claude Van de Berge (1945), Leo Pleysier (1945), Pol Hoste (1947), Eriek Verpale (1952) i Stefan Hertmans (1951). Pel que fa a la poesia, s’han consolidat, aquests darrers anys, Nic Van Bruggen (1938), Roger M.J. de Neef (1941), Stefan Van Den Bremt (1941), Eddy Van Vliet (1942), Dirk Christiaens (1942), Herman de Coninck (1944), Patrick Conrad (1945) i Leonard Nolens (1947).

Col·laboració: 
BdN

Llegir més...