Amb aquest, en efecte, hom considera que neixen la filosofia moderna i el racionalisme, doctrina que tingué assenyalats representants a França, com N. de Malebranche (1638-1715) i B. Pascal (1623-62), el qual intentà d’harmonitzar el racionalisme cartesià amb la fe. Descartes edificà sobre la raó una metafísica que proporcionà els trets característics a les posteriors metafísiques de la filosofia moderna, i àdhuc el materialisme del s. XVIII en fou influït. Durant la Il·lustració la filosofia francesa es caracteritzà per la desconfiança envers els grans sistemes precedents i per un optimisme en el poder de la raó i en la possibilitat de crear una societat nova més racional i més justa, i fou representada pels enciclopedistes, entre els quals destacaren D. Diderot (1713-84) i J.-B. le Rond D’Alembert (1717-83), directors de l’Enciclopèdia, i els seus redactors Voltaire (1694-1778), J.-J. Rousseau (1712-78), Holbach (1723-89), F. Quesnay (1694-1774) i A.R.J. Turgot (1727-81), entre altres. Les idees d’aquests filòsofs han influït decisivament en la confecció de la ideologia burgesa i àdhuc del pensament socialista posterior. D’altra banda, la revolució industrial i l’existència de la classe obrera, amb una problemàtica que li era inherent, determinaren un corrent de pensament propi d’aquesta classe, encarat principalment a superar les desigualtats socials. Dins aquest camp, la cultura francesa aportà els anomenats socialistes utòpics, com el comte de Saint-Simon (1760-1825), G.Babeuf (1760-97), L.A. Blanqui (1805-81), Ch. Fourier (1772-1837), V. P. Considérant (1808-93), etc, els quals serviren de pont entre la filosofia progressista de la burgesia i el “socialisme científic” de Marx i d’Engels. Al s. XIX hom hi troba representants del pensament tradicional —L.G.A. Bonald (1754-1840), F.R. de Lamennais (1782-1854), etc—, ressorgit a redós de la reacció que seguí el període revolucionari, així com del materialisme, que continuava les idees de J.O. de La Mettrie (1709-51), de Holbach (1723-89) i àdhuc dels enciclopedistes; el triomf de “l’home màquina” havia estat acollit amb entusiasme, i aquesta concepció fou aplicada a la política i al dret amb la pretensió de deduir, de l’organització física de l’home, el conjunt de les lleis i de les relacions socials. El nom de M.J.A. de C. Condorcet (1743-94) i, seguint un camí paral·lel, el de P.-J.-G. Cabanis (1757-1808) corresponen a aquest corrent. Entre aquestes dues tendències hom troba també l’eclecticisme, el qual tingué el representant més important en V. Cousin (1792-1867) i aspirava tant a oposar-se al sensualisme i el materialisme com a moderar l’idealisme. En una bona part de la segona meitat del s. XIX la filosofia dominant fou el positivisme, iniciat per A. Comte (1798-1857) i continuat per M.P.E. Littré (1801-81) i H.Taine (1828-93), que suposà, en alguns dels seus aspectes, la mort de la filosofia, alhora que donava a la sociologia l’estatut de ciència; influí sobre el pensament científic i la literatura de l’època i fonamentà la concepció del món de la burgesia capitalista en la seva més gran florida i abans de les futures greus crisis. Cap a la fi del s. XIX i al començament del XX, H. Bergson (1859-1941) i M. Blondel (1861-1949) representaren la reacció espiritualista davant el positivisme. Després de la Segona Guerra Mundial l’existencialisme dominà l’escena de la filosofia francesa. A diferència de l’alemany, hom pot considerar l’existencialisme francès —tant en la línia atea de J.-P. Sartre i A. Camus (1913-60) com en la cristiana de G. Marcel— com a progressista, potser a causa de la més gran cohesió i la més gran maduresa de la burgesia francesa, de la mateixa tradició cultural i del fet que l’ocupació nazi suscità una consciència de lluita per a l’alliberament. A partir dels anys seixanta dominen en la filosofia francesa dues tendències: d’una banda, hi ha hagut una renovació del pensament marxista per part de filòsofs com L. Althusser, H. Lefebvre i L. Goldmann; de l’altra, hom ha reunit sota el qualificatiu d’"estructuralista” tota una sèrie de filòsofs que, fora llur interès per les ciències humanes i llur metodologia, tenen pocs punts en comú. Els representants d’aquestes diverses tendències, entre els quals cal esmentar M. Foucault, G. Deleuze, J. Derrida i J. Lacan, s’inspiren, en una mesura variable, en l’antropologia estructural de C. Lévi-Strauss, en la lingüística de F. de Saussure, en Marx i en la psicoanàlisi freudiana, entre d’altres. En el camp de la filosofia de la ciència s’ha destacat, com a figura aïllada, G. Bachelard. Hereus de l’estructuralisme són els “nous filòsofs” sorgits a la darreria dels anys setanta (J-M. Benoist, A.Glucksmann, B. Henri-Lévy, entre d’altres), que han concentrat el seu interès en la política i en la reflexió sobre el poder des d’un punt de vista pessimista. Es caracteritzen, així mateix, pel seu antimarxisme visceral i per l’adopció de posicions conservadores.
f
Filosofia