Hom hi pot distingir tres actituds fonamentals: la dels qui l’entenen com un mestratge més religiós que arquitectònic o artístic (és representada pels continuadors de la Sagrada Família), la dels qui la valoren principalment com la creació d’un estil i d’una teoria de l’arquitectura personals que culmina la història de l’arquitectura (ha estat elaborada teòricament per Joan Rubió i Bellvé i ha estat seguida per Cèsar Martinell, i té com a exemples pràctics més qualificats l’obra del jove J.M.Jujol i del primer Rubió), i la dels qui la valoren bàsicament, tot reconeixent-ne la importància, pels aspectes més transmissibles i més universals de la seva forma de treball —l’arquitectura com un intens esforç triple d’investigació, d’invenció i de creació constant— i per la seva integritat moral i professional (és representada per Le Corbusier i per la major part de l’arquitectura avançada del segle XX).
L’estudi de l’obra i de la persona de Gaudí, després dels treballs fets pels qui el conegueren personalment, ha estat continuat avui per institucions, com Amics de Gaudí (1952) —on s’han significat Enric Casanelles a Barcelona i George R.Collins a Nova York—, el Centre d’Estudis Gaudinistes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, creat per Cèsar Martinell, i la càtedra Gaudí de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, instituïda el 1956 per J.F.Ràfols.