i geografia | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

geografia

geografía (es), geography (en)
substantiu femeníf
Geografia

Sumari de l’article

geografía (es), geography (en)
geografia Mapa del Principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i la Cerdanya, dibuixat a la ploma sobre una peça manuscrita de paper i dirigit per Ambrosio Borsano (1676-1687)
© Fototeca.cat
geografia geog
Ciència que mira d’analitzar i d’explicar la localització i la distribució en l’espai dels diferents elements de la superfície terrestre i de preveure l’acció que cal dur a terme.

La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que estudia. El seu objecte és l’anàlisi del resultat de les relacions entre dues estructures diverses: la física i la humana, ambdues objecte de l’estudi de moltes altres ciències que n'analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia o economia, per exemple). Però, per la importància que ha anat tenint l’acció de l’home sobre l’estructura física (la qual li ha restat sotmesa progressivament i, amb el desenvolupament tècnic que ha comportat l’evolució històrica, ha estat, directament o indirectament, transformada en sentit positiu o negatiu), la geografia ha d’analitzar en l’espai el resultat d’aquesta acció humana per a comprendre la situació actual i les causes de la seva formació, per tal de poder preveure també les activitats a desplegar. Durant el temps de predomini de la geografia com a ciència de síntesi, les altres ciències —naturals i socials— amb què de fet els gèografs entren en contacte foren considerades per aquests com a ciències auxiliars. Tanmateix, l’avenç científic dels darrers temps, amb el progrés de l’especialització i l’acumulació de coneixements, ha invalidat aquesta concepció. D’altra banda, atès l’objecte de la geografia (l’home i el medi, i llurs relacions), aquesta afecta, d’una manera general i espontània, el comú de la gent, fet que pot explicar el primerenc desenvolupament dels estudis geogràfics i el paper, tan important, que com a disciplina ha tingut en l’ensenyament. Però el progrés científic modern ha originat, així mateix, un trencament entre la ciència i els coneixements geogràfics populars, els quals, per la generalització del fenomen urbà (amb el corresponent allunyament de l’home del medi natural), han anat decaient gradualment, mentre que la ciència geogràfica va assolint un desenvolupament progressiu.

Actualment, la geografia es polaritza en tres tendències principals: l’ensenyament, la investigació i l’aplicació. En l’ensenyament, on s’ha donat, de vegades, una desvinculació entre la geografia pràctica i la científica (la sistematització dels coneixements oblida aquelles coses útils que acosten l’home al medi i l’interès pedagògic desplaça tots aquells coneixements pràctics necessaris: propietats de les plantes, previsió del temps, etc.), el desenvolupament de la ciència regional, especialment de la francesa del començament del segle XX, ha aportat l’interès pel sentit de l’observació, a través del qual l’alumne pot aprendre a raonar, a explicar i a relacionar els diferents fets geogràfics. La investigació es basa fonamentalment en la recerca de dades concretes, que cal ordenar i sistematitzar, amb un gran aparat estadístic i amb l’ajut de tècniques especials, entre les quals es destaca la cartografia; les orientacions investigadores actuals es mouen en dos sentits diferents: les que empren mètodes inductius i les que n'empren de deductius, molt més generalitzats. Finalment, l’aplicació de la geografia (que es correspon amb l’interès progressiu pels problemes socioeconòmics, comú a totes les ciències socials), concretament en el procés de producció, ha estat una orientació recent, i en alguns indrets gairebé exclusiva, on ha arribat a crear una escola especial. Durant la dècada dels anys vuitanta s’aprofundí en la dimensió d’utilitat social de la geografia. A la Gran Bretanya, per exemple, hi ha geògrafs entre els professionals de la planificació, i la geografia radical anglesa no ha quedat com una crítica intel·lectual sense incidència en la societat. A l’Estat espanyol i els Països Catalans s’ha donat la consolidació de la geografia com a disciplina universitària. Aquesta millora de la situació (augment del nombre de places docents, estabilitat dels professors no numeraris, entrada de professors joves) ha eliminat gran part de les tensions que hi havia als anys setanta en un panorama de crisi social, universitària i epistèmica. El creixement exponecial de la geografia als anys seixanta i setanta no ha de fer oblidar, però, que la majoria dels llicenciats es dediquen a la docència. Però, malgrat l’encara reduït prestigi social dels geògrafs, aquests es dediquen també a treballar des de les institucions, sobretot des de l’assumpció de la competència d’ordenació territorial per part de les comunitats autònomes.

Als Països Catalans s’han consolidat els contactes amb idees estrangeres que inciaren E. Lluch, J. Vilà i Valentí i H. Capel. La geografia universitària als Països Catalans és molt difosa; hom troba que les 10 capitals de província (des de Perpinyà fins Alacant) tenen estudis de geografia, uns dintre de departaments d’història, altres separats en dos departaments, com a Barcelona i Alacant. Predomina la geografia humana sobre la física, encara que hi ha molts geògrafs que continuen la línia regional. Hi ha una gran varietat de temes tractats: les idees regionals renovades a Barcelona, València o Alacant; estudis de medi ambient com a globalització i humanització de la geografia física a Barcelona, València, les Balears i Tarragona; mètodes d’anàlisi quantitativa a les universitats Autònoma de Barcelona i de les Illes Balears; mètodes més crítics a la de Barcelona, l’Autònoma, la de Lleida, la de València i la d’Alacant; mètodes més fenomenològics o humanistes a l’Autònoma, a la de Girona i a la d’Alacant. La difusió d’idees és fluïda, ja que hom hi publica 10 revistes, i obres àmplies de geografia regional i atles regionals. Igualment hi ha una bona tradició de llibres de text per a l’ensenyament primari i el secundari, però la novetat d’una carrera universitària sense clares sortides professionals ha fet que no hi hagi encara manuals en català i que calgui utilitzar-ne d’anglosaxons.

Evolució històrica

Els objectius de la geografia han estat diferents en cada etapa històrica. Correntment hom ha confós la història de la geografia amb la història dels descobriments geogràfics i ha oblidat l’estudi de l’evolució de les idees. Evidentment, els descobriments contribuïren a eixamplar progressivament els coneixements geogràfics, però la precarietat dels mitjans informatius en limità la difusió.

Els primers temps

Les comunitats més primitives s’esforçaren ja per conèixer llur territori i el circumdant, cosa que tingué una gran influència en el coneixement geogràfic popular. Caldeus, xinesos i asteques, entre altres pobles que assoliren una civilització remarcable, començaren els estudis sobre la forma de la Terra i la seva posició respecte als astres, coneixements que durant molt de temps formaren part de la geografia, però que acabaren esdevenint una ciència autònoma, l'astronomia. Els grecs aportaren la racionalització de les observacions geogràfiques: d’una banda, aplicaren un gran rigor en els estudis de tipus astronòmic, especialment en el mesurament de les grans magnituds i en l’elaboració d’un cos teòric gairebé científic, i de l’altra, llur expansió per tota la Mediterrània els abocà a una sistematització de les observacions de navegants i viatgers. Aparegué, així, la corografia, promoguda directament per les organitzacions comercials o colonitzadores, que assolí, en prendre forma escrita, una difusió considerable. Els coneixements regionals que en derivaren passaren a formar part de la tradició geogràfica científica, alhora que els trets generals foren comunicats al comú de la gent en la forma èpica o novel·lada de les descripcions. En aquest sentit es destaquen les observacions cosmogràfiques dels poemes homèrics (aproximadament al segle VII aC), el periple de Pitees (segle IV aC) —exemple d’un gènere literari que assolí després una gran difusió en els llibres de viatges— i les descripcions d’Heròdot (segle V aC), dins la tendència corogràfica. Paral·lelament a aquesta tendència, la cartografia començà el seu desenvolupament. Dins la tendència científica es destacà l’escola d’Alexandria, especialment amb Eratòstenes (segle III aC). Entre els romans, les expedicions militars i comercials seguiren les descripcions i els itineraris, però les grans aportacions en aquest camp pertanyien al pensament grec, amb Estrabó (segle I aC i I dC) i amb Ptolemeu (segle II dC), la concepció del qual, a través dels musulmans, bé que molt deformada, predominà a Europa fins al segle XVI, lligada a les concepcions teològiques occidentals. L’aportació original dels romans a la ciència geogràfica estigué en l’organització i ocupació del territori que l’administració de llur imperi comportà. La romanització produí un impacte considerable en la conformació de l’espai geogràfic del món occidental, tant en els aspectes físics com en els humans. A aquesta època pertanyen les grans obres d’infraestructura (camins, aqüeductes, embassaments) i les bases d’una divisió territorial que, a través de l’Església, arribà fins als temps moderns.

L’edat mitjana comportà la desorganització inicial dels patrons romans i la posterior reorganització. L’àmbit cultural musulmà s’apropià els coneixements de Grècia (traduccions de les obres gregues, algunes de les quals, a través de l’escola de traductors de Toledo, penetraren en el món cultural cristià) i els desenvolupà en un sentit similar; en aquest àmbit foren fets els principals avenços científics pel que fa a la geografia matemàtica i a la corografia, especialment en allò que fa referència als viatges (al-Idrīsī, al segle XII, i ibn Baṭṭūṭa, al segle XIV). En el món cultural occidental els coneixements geogràfics populars s’enriquiren gràcies a la ruralització de la societat i de l’economia, alhora que decaigueren els coneixements científics. Les organitzacions feudals amb finalitats impositives iniciaren la confecció de censos i estadístiques, que forniren un material preciós per al coneixement de l’estructura social i econòmica de l’època. Més tard (segles XIII-XIV) les organitzacions comercials donaren un gran impuls a la cartografia costanera portolà. El Renaixement comportà uns grans canvis en el pensament geogràfic: d’una banda, l’antropocentrisme cultural, promogut per la consolidació de les petites formes de producció mercantil, i de l’altra, l’extraordinària expansió dels descobriments geogràfics a l’Àsia, Àfrica i Amèrica foren una fita important en la geografia.

L’eixamplament dels coneixements consolidà la corografia, però amb un abast universal i que prengué el nom de cosmografia, camp on es destaquen, el segle XVI, autors com Waldseemüller, Apià i Münster. Les ciències físiques i l’astronomia, en llur avenç, absorbiren definitivament el camp de la geografia matemàtica i desbancaren les concepcions teològiques de la Terra De Revolutionibus Orbium Coelestium. La conciliació entre la teologia i la geografia, alliberada aquesta del teocentrisme, fou feta al segle XVII per Keckermann, i, unida a l’afermament del capital comercial en poderoses companyies mercantils de base territorial, que necessitaven autèntics estudis de mercat, permeté l’inici d’una nova geografia, que hom anomena sovint, pretensiosament, geografia científica. El principal exponent d’aquesta geografia, si més no per la difusió de les seves obres i per la influència que exercí posteriorment, fou Bernhard Varen (1621-50), el qual escriví la primera geografia general, on establí una tipologia i classificà els fenòmens (les aportacions d’aquesta obra foren recollides per Kant als seus cursos de geografia del decenni del 1750 a la Universitat de Königsberg, uns apunts dels quals foren publicats el 1802 per un deixeble). De Varen recollí la tendència explicativa —causal i científica— dels fets geogràfics, i, d’acord amb la pròpia concepció subjectivista de l’espai, introduí la noció d’unicitat d’aquells, que originà l’excepcionalisme. Contemporàniament a Kant, les ciències naturals assoliren un notable desenvolupament; la taxonomia botànica arribà a formar un cos complet, mentre que els geòlegs es dividiren en plutonistes i neptunistes en intentar d’explicar l’origen de les roques. Alexander von Humboldt (1769-1859), la principal aportació del qual a la geografia fou el treball de camp (dut bàsicament a terme en els seus dos viatges a l’Amèrica Llatina i a Rússia i a l’Àsia central), fou un cosmògraf, però fixà la temàtica de la geografia general, alhora que inicià els estudis regionals. Contemporani seu i molt relacionat amb la seva obra, Karl Ritter (1779-1859), el primer professor de geografia universitària, introduí l’estudi de les relacions del medi físic amb l’home i la seva activitat. A la mort d’aquests dos geògrafs semblà produir-se una solució de continuïtat en l’evolució de la geografia fins al darrer quart del segle XIX; només l’activitat d’Oscar Peschel (1826-1875) mantingué la tradició que abocà a la formació de la primera escola geogràfica universitària: l’alemanya. En aquest lapse, coincidint en part amb els processos de reunificació d’Itàlia i Alemanya, foren fets els mapes de la majoria d’estats europeus. Alhora, empreses per la consolidació de l’imperialisme europeu, les exploracions de l’Àfrica i l’Àsia havien pres un nou impuls, amb motiu de les quals foren creades les societats geogràfiques de París (1821), Berlín (1828), Londres (1830), Mèxic (1839), Moscou (1845) i Nova York (1852). A partir del 1879, data de la creació de la càtedra de geografia de la Universitat de Bonn, les idees geogràfiques emprengueren l’evolució per camins molt diferents. Les organitzacions comercials impulsaven estudis aplicats, cada vegada amb més exigències de tipus tècnic, i amb la geografia científica desaparegué la importància de les individualitats a favor de l’aparició d’escoles, i sorgí la necessitat d’organitzar congressos de geografia. El primer fou celebrat a Anvers el 1871 (Congrès International pour le Progrès des Sciences Géographiques), i d’aleshores ençà, d’una manera més o menys regular, se celebraren diferents congressos, fins que el 1923 fou creada la Unió Geogràfica Internacional (International Geographical Union), que s’encarregà de llur organització regular cada quatre anys en diferents capitals del món; fins el 1984 n'han estat celebrats vint-i-cinc, amb l’únic parèntesi important de les dues guerres mundials.

Les escoles geogràfiques

Els antecedents de Humboldt i Ritter feren l'escola alemanya capdavantera de la geografia universitària i d’antuvi li donaren un caràcter marcadament decantat cap a la geografia general, sobretot cap a la geografia física. Les influències d’aquesta escola s’estengueren per tota l’Europa central i nòrdica, per Rússia, pels EUA i, amb menys intensitat, per Itàlia. Els iniciadors foren Richthofen (1833-1905) i Friedrich Ratzel (1844-1904). El primer procedia del camp de la geologia i havia fet un viatge a la Xina; ocupà la càtedra de Bonn i dirigí les seves investigacions cap a la geomorfologia i cap a la definició i els mètodes de la geografia, la qual considerà d’un abast molt gran, com a ciència de la superfície terrestre (Erdoberfläche). Ratzel, estudiós de la zoologia, fou el creador de la geografia humana (Anthropogeographie), on donà sempre, però, una tal prioritat al medi físic, que el dugué cap al determinisme. Com a periodista, anà als EUA, on les seves teories tingueren una gran influència, i formulà els principis bàsics de la geografia política. Uns altres exponents principals d’aquesta escola són Julius Hann (1839-1921) i Wladimir Köppen (1846-1940), meteoròlegs, Albrecht Penck (1858-1945), geomorfòleg, Siegfried Passarge (1867-1958), que estudià el paisatge, i Alfred Hettner (1859-1941), historiador i teòric de la geografia; amb ells treballaren, després de la Primera Guerra Mundial, nombrosos investigadors (Haushofer, Lautensach, Troll, Christaller i Bobeck) dins les diferents branques de la geografia que havien definit amb claredat. Aquesta mateixa diversificació, tanmateix, diluí els aspectes nacionals dels estudis geogràfics, i consolidà les tendències temàtiques especialitzades de la geografia contemporània.

Cronològicament més tardana que l’alemanya, l'escola francesa assolí un gran desenvolupament a la fi del segle XIX i, sobretot, exercí una gran influència sobre altres escoles, especialment dels països mediterranis. Les seves aportacions se situaren bàsicament dins la geografia humana i anaren molt lligades a la història; el mètode fou la descripció, basada en una detallada observació, i l’explicació posterior. D’aquesta manera fou bastida una geografia regional, corogràfica, que consolidà l’excepcionalisme. A França, el saber popular tenia idea de l’existència d’entitats territorials, caracteritzades per una certa unitat física i d’explotació econòmica, amb el seu reflex consegüent en el paisatge (Borgonya, la Xampanya, Cognac o les Landes, per exemple, fins i tot caracteritzades per produccions especials: vi, formatge, etc). Malgrat els antecedents del sociòleg Frédéric Le Play (1806-1882) i del geògraf descriptiu Élisée Reclus (1830-1905), el creador d’aquesta escola fou Paul Vidal de la Blache (1845-1918), inicialment historiador; des de la càtedra de la Sorbona, que ocupà el 1898, dirigí una gran quantitat d’investigacions, totes les quals monografies regionals, formulà el concepte de gènere de vida, que introdueix els temes socials en la geografia i que conté la clau del paper de l’home dins el medi i, així, definí el possibilisme tot polemitzant amb la geografia alemanya contemporània. Entre els seus deixebles es destacaren Lucien Gallois (1857-1941), Jean Brunhes (1869-1930), Albert Demangeon (1872-1940), Raoul Blanchard (1877-1965), Maximilien Sorre (1880-1962) i Daniel Faucher (1882) en geografia humana, Emmanuel de Martonne (1873-1955) i Henry Baulig (1877-1962) en geografia física i l’historiador Lucien Febvre (1878-1956), divulgador de les idees de Vidal de la Blache. Llevat d’algunes individualitats, molts geògrafs francesos han d’ésser considerats encara com a pertanyents a aquesta escola (Pierre George, Pierre Gourou, Louis Papy, André Meynier, Georges Chabot, Étienne Juilliard, Pierre Birot, Jean Dresch, Jean Tricart, Max Derruau i André Cholley).

El desenvolupament de l'escola anglosaxona fou una mica més tardà i notablement influït pels geògrafs alemanys. A la Gran Bretanya, bressol de la revolució industrial, sorgí un corrent socialista, utòpic (Ruskin i Morris) o científic (Engels), que introduí la preocupació, entre els investigadors, per la recerca d’un nou equilibri del paisatge que la industrialització havia malmès. Aquesta tendència afectà principalment l’urbanisme, amb Ebenezer Howard (1850-1928) i Patrick Geddes (1854-1932). L’escocès Halford MacKinder (1861-1947), influït per les idees de Ratzel, efectuà estudis de geopolítica i, juntament amb el seu deixeble Andrew Herbertson (1865-1915), és considerat com l’iniciador de la geografia britànica. Aquesta (en la qual destacaren especialistes com Miller, Barry, Dickinson, Hall i Monkhouse) es caracteritzà per un enfocament eminentment pràctic: estudis de tipus regional amb una atenció preferent pels problemes econòmics, la qual cosa motivà una primerenca aparició de les tendències aplicades (Dudley Stamp). Característiques semblants foren difoses pels diversos estats del Commonwealth; els geògrafs de parla anglesa treballen indistintament per tot el món anglosaxó. Es destacà especialment Griffith Taylor (1880-1963), professor a Austràlia, els EUA i el Canadà. Als EUA les influències alemanyes arribaren a través del suís Arnold Guyot (1807-84), que fou professor a Princeton, i de l’estada de Ratzel. El creador de l’escola, però, fou el geomorfòleg, capdavanter de la seva especialitat, William Davis (1850-1934), la influència del qual desorbità la importància de la geografia física dins aquesta escola; així, Ellen Semple (1863-1932) i Ellsworth Huntington (1876-1947) portaren el determinisme geogràfic als extrems màxims. Una tendència oposada representa Karl Sauer (1889-1975), introductor de l’interès per l’estudi de la influència de l’home sobre el medi, que inicià la geografia cultural. En una posició intermèdia, la influència de les ciències socials, especialment de la sociologia, abocà a l’estudi de les relacions entre el medi i l’home i originà l'ecologia humana, en sentit ampli (Barrows) o bé restringit (Burges, Hoyt, Mackenzie, Quinn i Hawley). La geografia regional tingué també una gran difusió, especialment els estudis d’Amèrica, i concretament de l’Amèrica Llatina (Bowman, James). D’altra banda, l’extraordinari desenvolupament de les ciències econòmiques als països anglosaxons ha tingut un gran impacte en la formulació de la geografia quantitativa, la qual ha influït a França a través del Canadà francoparlant.

L'escola russa té a l’inici molta relació amb l’alemanya, bé que els seus antecedents són bàsicament els nombrosos exploradors de les terres àrtiques i de l’Àsia central. El primer exponent de la geografia russa és el de Mikhail Lomonosov (1711-1765), que viatjà per Sibèria i l’oceà Àrtic per estudiar la mineralogia i dirigí el departament de geografia de l’Acadèmia de Ciències. La continuïtat d’expedicions, cada vegada amb un caire més acadèmic, donà una gran importància a la geografia física: Vasilij Dokučajev (1846-1903) creà la pedologia i Aleksandr Vojejkov (1842-1916) conreà la climatologia. El concepte complex de la geografia aparegué, tanmateix, amb Dmitri Anučin (1843-1923), que, a més, feu de pont entre la tradició russa i la nova escola soviètica de la Universitat de Moscou. Les influències de l’economia es manifestaren en els treballs de regionalització de P'otr Sem'onov (1827-1914), alhora que les obres de Lenin obrien la tendència aplicada (que fou imposada per tal de planificar la nova economia). El triomf de la revolució bolxevic impulsà, així mateix, la creació d’un gran nombre de noves facultats i acadèmies. La tradició russa fou continuada especialment en els estudis de geografia física (Armand, Berg, Grigor'ev, Kaleznik, Zubov, Alisov, Khromov, Gerasimov, R'abčikov, Dobrynin), mentre que la geografia econòmica prenia una gran volada (Konstantinov, Baranskij, Vitver, Kolosovskij, Kovalev, Pokšiěvskij, Livšic). Ha tingut també una gran importància el desenvolupament de les tècniques auxiliars de la geografia, especialment de la cartografia (Vitkovskij, Komkov, Sališčev). L’escola soviètica romangué un quant temps apartada dels corrents geogràfics internacionals (fins el 1956 els soviètics no participaren en els congressos internacionals de geografia) i la llengua continuà essent un element distanciador; per això l’American Geographical Society publica periòdicament, en la “Soviet Geography”, traduccions d’articles del rus.

Les altres escoles existents a la resta del món sorgiren, llevat de rares excepcions, per influència de les anteriorment esmentades, de les quals la francesa i l’alemanya han estat les que han assolit una difusió més gran, mentre que l’anglosaxona incidí, fora del Commonwealth, només a l’Amèrica Llatina i, en una segona etapa, a l’Europa septentrional, i la soviètica, als estats socialistes. La geografia francesa ha estat, generalment, la més influent a la península Ibèrica i als països d’Àfrica, i, així, hi predominen els estudis de caire regional (Orlando Ribeiro, Manuel de Terán, Pau Vila, Capot-Rey, etc.) i ha arribat també a Itàlia (Elio Migliorini, Lucio Gambi), on, tanmateix, les influències més fortes han estat les alemanyes (De Agostini, Biasutti), les quals han arribat també a la península Ibèrica, a través de Lautensach. La influència alemanya ha incidit en forma majoritària als països nòrdics, on hom ha donat preponderància a la geografia física, especialment a la climatologia (Kjellen i Bjerknes). Els països del Tercer Món han estat i continuen essent el camp d’experimentació de geògrafs dels països desenvolupats: francesos (Gourou, Denis, Deffontaines, Monbeig, Dresch, Sorre, Birot), anglosaxons (Ogilvie, Cole, James, Trewartha, Stamp, Platt, Fitzgerald) i alemanys (Lautensach, (Lautensach, Waibel, Schimieder); les aportacions originals d’aquests països són encara molt parcials i poc conegudes. De la Xina, hom en coneix els esforços per a una nova organització de l’espai (Cheng Siang Chen, Yuan Liwu). A l’Amèrica Llatina la geografia té una llarga tradició (Humboldt, Caldas, Darwin) i gairebé tots els estats han fet estudis regionals (M. Zamorano, J. Vivó, P. Vila, P. Cunill, L.Marrero).

Estat actual de la geografia

L’avenç extraordinari de les ciències que estudien tots els elements geogràfics, d’una banda, i la necessitat de superar els marcs estrets de la simple descripció, de l’altra, han abocat la geografia a una nova problemàtica: la multiplicitat de sabers geogràfics. La ciència de “síntesi” ha estat desbordada per l’especialització i, sobretot, per la crisi d’un concepte bàsic fins aleshores: el concepte de regió. D’aquesta manera han pres més importància les actituds personals dels investigadors i llurs mètodes de treball; aquesta situació ha reforçat la multiplicació de diferents geografies: regional tradicional, cultural, aplicada, quantitativa o teorètica, de la percepció, radical o humanística.

No són pas pocs els geògrafs, sobretot els influïts d’una manera o d’una altra per l’escola francesa, que s’esforcen per renovellar els estudis de geografia regional tradicional. Bé que els estudis de tipus monogràfic són com més va més abandonats, especialment en aquells països on tenen una llarga tradició, molts geògrafs intenten d’estudiar aspectes parcials de la regió tradicional. El problema de la divisió racional de l’espai ha desbordat, però, definitivament l’àmbit de la geografia, empès per economistes, sociòlegs i polítics; mentre hom no trobi una solució satisfactòria per a tots, els estudis regionals resten com a fets arqueològics. Per defugir aquest greu inconvenient, una bona part d’investigadors es decanten cap a la geografia general, física o humana, i fins i tot alguns geògrafs francesos han insistit en la unitat de la geografia i en la impossibilitat de separar els fets físics dels humans (Cholley, Beaujeu-Garnier). Aquesta tendència entronca amb la recent proliferació d’"ecologistes” als països desenvolupats per tal de combatre els problemes del trencament de l’equilibri ecològic, de la contaminació, de la degradació i de la possible ruptura de l’equilibri entre la població i els recursos.

La geografia cultural és una tendència creada per l’escola alemanya, però que no assolí el caràcter d’escola fins al començament del segle XX, amb els estudis de Karl Sauer, el qual, a la Universitat de Berkeley, estudià el paisatge com a resultat de l’evolució històrica de les diferents societats i cultures. Dels seus deixebles de Califòrnia es destaquen Broeck, Carter, Spencer i Thomas. Aquesta tendència també ha tingut una àmplia difusió a Alemanya (Schultze, Bobek), a Itàlia (Biasutti, Sestini) i a França (Pinchemel).

De fet, la geografia aplicada s’inicià a l’URSS per les necessitats de la nova planificació, i a la Gran Bretanya com a derivació del típic pragmatisme anglosaxó, i la tendència com a tal es consolidà després de la Segona Guerra Mundial com a intent de resposta a la crisi de la geografia. L’anglès Dudley Stamp (1898-1966) és considerat el creador d’aquesta tendència a l’Europa occidental; treballà en diverses comissions de planificació territorial, escriví les primeres obres teòriques i presidí la comissió de geografia aplicada a l’UGI. A França, Jean Tricart fundà un centre de geografia aplicada, dedicat als estudis de geomorfologia, i Michel Philipponeau, teòric d’aquesta tendència, negà la possibilitat de qualsevol tipus de geografia no aplicada. A Bèlgica, Omer Tulippe desenvolupà estudis aplicats de geografia agrària. Des del 1965 la tendència fou difosa arreu del món i creà una profunda divisió entre els seus partidaris i els contraris. Gradualment, però, hom ha passat del concepte de geografia aplicada, que sembla menysprear la recerca científica, al de geografia aplicable i ha entroncat amb la inquietud actual de portar a terme uns treballs científics que siguin útils a l’home.

El principi de la geografia quantitativa és el de no considerar els fets geogràfics com a fets únics, i els redueix a fets comuns, quantificables, amb la finalitat de cercar les lleis universals que regeixen la distribució i les interrelacions d’aquests fets. Metodològicament parteix de l’elaboració teòrica, per a contrastar-la amb la realitat, o bé de l’anàlisi empírica amb abstracció de formulacions de tipus general. Usa bàsicament el llenguatge matemàtic, i àdhuc el d’altres ciències, especialment la física. Malgrat els antecedents dels economistes Von Thünen, Weber i Reilly, l’iniciador de la geografia quantitativa és Walter Christaller, el qual elaborà la teoria dels llocs centrals, perfeccionada per l’economista August Lösch, el qual ha arribat al model hexagonal de la distribució del poblament. Aquesta teoria dels llocs centrals no es difongué fins al 1950; els deu anys següents només Suècia i els EUA feren estudis en aquest sentit: Ullman i Garrison a la Universitat de Washington, Berry a la de Chicago i Hägerstrand a Lund. L’article Excepcionalism in geography (1953), del nord-americà Fred Schaeffer, obrí un període d’investigacions i de discussions, que culminaren amb la Theoretical geography (1962), de W. Bunge, primer manual de geografia teorètica; en aquest període Burton consolidà nous mètodes (1963) i la teoria dels llocs centrals fou desenvolupada per Brian Berry, entre les investigacions del qual destaca la Geography of market centers and retail distribution (1967). A Polònia i a l’URSS aparegueren molts estudis quantitatius; a la Gran Bretanya, Richard Chorley i Peter Haggett publicaren importants obres de geografia física i humana, respectivament; a França, a través dels canadencs, el corrent quantitativista ha arrelat des del 1968 entorn de R. Brunet. La majoria dels estudis d’aquesta tendència han estat de geografia urbana i econòmica (Berry, Duncan, Garrison, Isard), però la metodologia ha estat aplicada també a la geografia agrària (Chisholm) i a la geografia física (Chorley i Strahler).

La geografia de la percepció comporta la incorporació a la investigació geogràfica dels avenços de la psicologia per tal d’estudiar la imatge que l’home es forma del medi. Fou iniciada cap al 1960 als EUA per David Lowenthal, que feu les primeres síntesis, i per Kevin Lynch, que aplicà aquesta metodologia als estudis urbans. El desenvolupament d’aquests estudis i d’altres ha influït sobre ciències afins, com l’antropologia i l’economia, i s’ha relacionat també amb els estudis del comportament (Doherty). Una de les aportacions més interessants d’aquesta tendència (que té com a destacats representants, fora dels EUA, els britànics Brookfield i Down i els francesos Frémont i Ledrut) està en la seva possible aplicació a l’ensenyament dins la línia de les teories de Piaget.

L’anomenada geografia radical recull les línies d’investigació que parteixen de l’engatjament polític i social de l’investigador. S'ha format a partir del desenvolupament de la tradició marxista europea (escola de Frankfurt, Gramsci, Althusser, Lefébvre, Dobb o Thompson) entorn d’Yves Lacoste a França o Massimo Quaini a Itàlia, i del naixement del radicalisme als EUA al final dels anys seixanta entorn de William Bunge o David Harvey. A partir de postures crítiques ben diversificades que van del marxisme ortodox a l’anarquisme, analitza els processos de producció de l’espai, l’estat i les relacions internacionals i essencialment els problemes de les minories.

Finalment, la geografia humanística s’ha forjat a partir de la incorporació de plantejaments idealistes i existencialistes a la crítica de les posicions neopositivistes de la geografia quantitativa. A partir d’una recuperació crítica de la tradició cultural nord-americana i regional francesa introdueix l’anàlisi de l’espai subjectiu i de la significació de les conductes dels homes, entorn de geògrafs anglosaxons com Samuel Ley, Anne Buttimer o Yi Fu Tuan.

Les branques de la geografia

Per la seva complexitat, la geografia se subdivideix en nombroses branques. Anterior a elles, tanmateix, és la divisió més fonamental de la geografia en geografia general, que estudia un element geogràfic o un conjunt d’elements geogràfics en tota la superfície terrestre per tal d’establir una tipologia determinada, i en geografia regional, que estudia tots els elements geogràfics que apareixen en un sector concret de la superfície terrestre o bé una part d’aquests elements, per tal de posar de manifest les interrelacions que s’hi produeixen. Segons la natura dels elements estudiats, la geografia general es divideix en física, biològica i humana.

La geografia física estudia tots els elements naturals inanimats que constitueixen la superfície terrestre per tal d’analitzar i de comprendre el medi on l’home viu i on desenvolupa les seves activitats. La diversitat d’aquests elements ha obligat alhora a subdividir la geografia física en diverses subbranques: la climatologia, que té per objecte l’estudi dels factors i elements climàtics i llur distribució atmosfèrica i es relaciona amb la meteorologia (car n'utilitza les dades), bé que el seu interès està a determinar una tipologia dels diferents climes que afecten l’home, la geomorfologia, que estudia l’origen i el desenvolupament de les formes del relleu i es relaciona amb la geologia, bé que no pot fer abstracció dels factors atmosfèrics, biogeogràfics i antròpics, que tenen un impacte extraordinari sobre les formes del relleu (i en aquest mateix sentit pot incloure-hi els estudis de paleogeografia), la hidrogeografia, que estudia els principals elements que componen la hidrosfera per tal de conèixer-ne les característiques principals i utilitzacions i que, bé que el seu camp d’estudi comprèn els corrents fluvials (subaeris i subterranis) i marins, els llacs, les glaceres i les mars (i té relació, doncs, amb la hidrologia i amb l’oceanografia, les dades de les quals utilitza per tal de relacionar-les amb els altres elements), s’ha dedicat principalment a l’estudi dels rius, considerats com a síntesi de tots els elements geogràfics (relleu, clima, vegetació, fauna, activitats humanes).

La geografia biològica, generalment anomenada biogeografia, estudia tots els elements naturals animats, l’home inclòs, en llur aspecte més biològic, i es relaciona amb la biologia, bé que dóna més importància als fenòmens d’interrelació i de distribució en l’espai dels éssers vius; per aquest motiu es relaciona estretament amb l'ecologia, tot i que generalment —llevat del cas d’algunes escoles, com la soviètica —s’ha centrat només en l’estudi de les plantes. En la biogeografia les relacions amb l’home i la seva activitat són més fortes i evidents, encara, que en la geografia física. Malgrat alguns corrents moderns que vindiquen la unitat de tots els elements naturals influïts per l’home, inclosos en una nova paisatge, la diversitat dels objectes estudiats per la biogeografia permet de distingir-ne tres subbranques: la pedologia, que estudia l’origen, les característiques, la distribució i la utilització dels sòls, la fitogeografia, que estudia la distribució i la combinació de les plantes, i la zoogeografia, que fa el mateix amb els animals.

La geografia humana estudia allò que té relació amb l’home i les seves activitats. El terme és emprat correntment per a oposar-lo al de geografia física, però molts autors consideren fictícia aquesta diferenciació, en virtut d’una comprensió integral de la geografia. Tanmateix, tant l’objecte primer del seu estudi com la seva metodologia en fan una branca personalitzada, molt relacionada amb les ciències socials. Segons l’enfocament amb el qual estudia l’home, pot ésser dividida en geografia social, econòmica i dels establiments humans. La geografia social estudia l’home i els grups humans en ells mateixos, considerant-ne l’existència, els efectius i l’evolució i l’organització. Dintre aquesta concepció general, que alguns geògrafs, sobretot nord-americans, consideren com l’única geografia humana possible, hi caben encara diferents subspecialitzacions: l'ecologia humana, que estudia l’home com a ésser viu en relació amb el medi físic, la demogeografia, que estudia l’home com a membre del grup, la geografia cultural, que estudia els fets qualitatius de les comunitats humanes, i la geografia política, que estudia els grups humans des del punt de vista de llur constitució en estats. La geografia econòmica estudia l’home com a productor i els resultats de la seva activitat. Els geògrafs que parteixen d’un punt de vista marxista, com els de l’escola soviètica, consideren aquesta l’única geografia humana, que inclou tots els altres aspectes. Atesa la gran complexitat de la producció humana, la geografia econòmica es pot subdividir encara en geografia agrària, geografia industrial, i geografia comercial i dels serveis, segons que hom hi estudiï els fets geogràfics relacionats amb el sector primari, secundari o terciari, respectivament. Hom pot parlar també d’una geografia de la circulació, que s’ocupa de la difusió en l’espai de fets relatius a tots tres sectors econòmics. Finalment, la geografia dels establiments humans estudia els resultats de l’existència i l’activitat humana sobre la superfície terrestre. Bàsicament el seu camp comprèn l'organització de l’espai, i, d’acord amb la contraposició camp-ciutat, pot subdividir-se en geografia urbana, que estudia l’establiment urbà, i geografia rural, que estudia els establiments agraris. Ambdues branques poden tenir també un sentit més ampli i poden esdevenir les dues úniques de la geografia humana. Alguns geògrafs moderns, especialment els quantitativistes, consideren superada aquesta contraposició camp-ciutat i redueixen la geografia de l’establiment humà a l’estudi d’aquella organització de l’espai.

Quant a la geografia regional, com a contraposada a la geografia general (en la mesura que les interrelacions entre tots els factors i sectors concrets que ha d’establir contínuament impedeix tota subdivisió en branques i subbranques), cal remarcar la crisi en què ha entrat modernament, després d’una llarga tradició de fecundes aportacions. El motiu d’aquesta crisi és doble: d’una banda, la dificultat que comporta d’operar alhora amb la complexitat d’objectes i metodologies corresponents que presenta la geografia general, i, de l’altra, la crisi en què ha entrat el concepte de regió com a tal, la qual cosa fa que la problemàtica actual d’aquest tipus de geografia vagi lligada estretament amb la de l’organització de l’espai. Tanmateix, i paral·lelament a l’esforç teòric que una gran part de geògrafs universitaris fan en aquest sentit, les obres d’orientació regional no han deixat d’aparèixer. Llevat dels estudis que poden ésser classificats com a monografies regionals (és a dir, que fan referència a tots els aspectes d’una regió com a petit sector d’un país o estat), hom ha continuat efectuant i publicant anàlisis de base estatal o continental. És en aquest sentit que hom encara pot parlar d’una geografia descriptiva, que estudia tots els fets geogràfics a escala mundial amb metodologia regional. Els criteris que hom aplica en l’àmbit d’aquesta metodologia, per a classificar els fets geogràfics estudiats, són de tres tipus: climàtics (estudi dels països tropicals, temperats, àrids, etc), de base continental (geografies universals) o socioeconòmics (estudi dels estats en funció de llur mode de producció dominant). Aquesta darrera tendència, fent-hi intervenir també el grau de desenvolupament tècnic (països desenvolupats, països del Tercer Món), és la que segueix l’escola soviètica. La metodologia correntment emprada en aquests estudis és la comparativa, i el grau de desenvolupament que hom hi ha assolit és causa que hagi minvat l’atenció al medi pròxim, tan típica de la geografia popular tradicional. L’anàlisi de geografies regionals del passat i de l’evolució dels paisatges humans ha enfortit la branca antiga i renovada de la geografia històrica.

Les tècniques auxiliars

Entre les nombroses tècniques auxiliars de la geografia, n'hi ha algunes que són gairebé exclusives, com la cartografia i la fotografia aèria; d’altres, com la dels ordinadors, de desenvolupament recent i certament imprescindibles per a la investigació i l’ensenyament de la geografia, abasten tot el progrés científic. La cartografia, com a art i ciència de fer mapes, ha anat de sempre estretament lligada amb els treballs geogràfics, fins a l’extrem que hom pot afirmar que gairebé totes les investigacions geogràfiques poden concloure en l’elaboració d’un mapa. El mapa és l’element que posa més ràpidament de manifest tots els fenòmens que es produeixen en l’espai, i el seu paper ha estat revalorat recentment encara més amb l’aparició de la cultura de la imatge. La fotografia aèria vertical ha passat a substituir des de mitjan segle XX una part de les funcions que acomplia la cartografia, tant en els aspectes topogràfics com en els pròpiament temàtics: mitjançant la utilització de films i filtres especials i, més tard, amb la difusió dels sensors remots situats en satèl·lits artificials, les fotografies aèries permeten de copsar tota una sèrie de fenòmens que no són visibles a ull nu.

La geografia als Països Catalans

L’evolució del pensament geogràfic als Països Catalans segueix bàsicament els grans trets del dels països de l’Europa occidental, especialment de França, però la seva història és relativament força reculada. Ben aviat aparegueren els recomptes de població fets amb finalitats fiscals. Els primers fogatges coneguts daten del segle XIV, bé que llur aparició fou molt irregular. Cal destacar també, en el ram de la cartografia, els primers treballs de l’escola mallorquina, que culminaren amb l'Atles català (1375), que indica un grau elevat de coneixements geogràfics. A part aquests, els primers coneguts són probablement els de l’historiador Binimelis, a l’obra del qual (manuscrit del British Museum, del 1597) hi ha 14 plans de termes de Mallorca. Un altre cronista, Vicenç Mut, reproduí al segon volum de la seva Historia de Mallorca (1650) un mapa que potser s’inspirà en el de Blaew del 1643 —o li'n serví de base—, sovint reproduït; el definitiu de Mut fou gravat el 1683, i en foren fills diversos mapes a l’oli dels segles XVII i XVIII. Al segle XVIII hi ha una autèntica desclosa en la cartografia baleàrica, amb nombroses cartes de Menorca —franceses i britàniques—, la de Mallorca de W.Janys i les del regne, dibuixades per T. López (1757 i posteriors). Però l’obra mestra fou, sens dubte, el monumental mapa de Mallorca (1785), promogut pel cardenal Despuig i fet per Julià Ballester, amb l’assessorament de la Comissió Tofiño. El mapa de B. Espinalt és del 1779, i al segle XIX es destacà el de totes les Illes, de F.Coello (1851). Felip Bauzà i Cañas, ultra el centenar llarg de mapes i plans que hom en conserva al British Museum de Londres, deixà una bona part del material que aprofitaren Madoz i Coello per a un gran atles d’Espanya. Pere d’A.Penya projectà, el 1886, un grandiós atles de Mallorca. Al País Valencià la primera fita de la cartografia moderna fou el mapa del jesuïta Francesc Antoni Cassaus (1693), que meresqué elogis de Tomàs López, el qual aportà el treball immediat el 1762. Gairebé alhora Cabanilles enllestia el mapa que acompanya la seva obra geogràfica, d’una gran correcció toponímica. També són remarcables el mapa de J.J. Carbonell (1812) i l’activitat cartogràfica de Jordi Joan i Santacília a les terres americanes, que sembla que no abastà el seu país nadiu.

Els precursors de la geografia científica

Les primeres descripcions foren fetes sobretot per historiadors; la Geografia de Catalunya del jesuïta Pere Gil (1552-1622) és considerada com la primera obra geogràfica dels Països Catalans. Descriu els principals aspectes del medi natural del Principat i és la primera d’una llarga sèrie, entre les quals es destaquen les del valencià Francesc Diago, del rossellonès Andreu Bosc i del català Esteve de Corbera, totes referents al Principat. A partir del segle XVIII es multipliquen les descripcions, que guanyen rigor científic, alhora que comencen a ésser nombroses les relacions de viatgers forasters per terres catalanes. En el primer aspecte destaquen J. Aparici, M. Aimeric, J. Caresmar, i A. de Capmany, entre altres. Quant als viatgers, cal destacar, per la qualitat de les observacions, les relacions de Ponz, Zamora, Young, Townsend i Laborde. Amb l’avanç progressiu de les ciències, al segle XIX, les aportacions al camp de la geografia catalana provingueren bàsicament de tres direccions: dels naturalistes, dels comarcalistes i dels excursionistes. El corrent naturalista, sorgit a la darreria del segle XVIII, arrelà ràpidament, amb exponents com Navarro, Barba i Roca i Cebrià Costa, que fins a la fi del segle XIX no culminaren amb geòlegs de la talla de Landerer o d’Almera. La preocupació pels estudis comarcals comarca ja tenia tradició al Principat, i es manifestà en obres de caires diferents, com les de Beltran i Soler (1847) i Cebrià Costa (1864). El Romanticisme i la Renaixença impulsaren un important corrent excursionista, que no prengué, però, cap caire científic fins el darrer quart del segle XIX, l’excursionisme, a més d’una considerable aportació de coneixements, proporcionà el contacte de l’estudiós amb la natura, que donà vigor i impuls als primers geògrafs. Cal no oblidar tampoc els viatgers catalans per altres parts del món, que deixaren relacions de llurs viatges, com Sinibald de Mas, Alí Bei el-Abbasí, el caid Ismael i Joan Jordana. Hom pot encapçalar l’evolució de la geografia a les Illes amb J.B. Binimelis, amb la seva contribució geogràfica a l’inici de la Nova història del Regne de Mallorca, un Tratado de los montes de Mallorca i un Tractat del temperament propi de l’illa de Mallorca. Al segle XVIII es destaquen els manuscrits de Bonaventura Serra (1771), que recullen observacions geogràfiques i de ciències naturals. Jeroni de Boix de Berard i de Solà (1742-95) deixà, inacabada, una descripció d’un viatge per l’interior de l’illa de Mallorca, inèdita, en castellà, que imitava el viatge d’A.Ponz i que és acompanyada d’alguns mapes dels termes i de plans dels pobles, una dotzena llarga dels quals arribaren a ésser gravats i impresos. En un terreny més científic, cal recordar la Descripción de las islas Pitiusas y Baleares (1787), de J. Vargas Ponce, el literat de l’expedició Tofiño. Antoni Furió i Sastre publicà el Panorama óptico-histórico- artístico de las islas Baleares (1840), encalçat de prop pel seu rival Joaquim Bover de Rosselló, amb el Diccionario histórico-topográfico-estadístico de las Baleares (1843), confegit amb els materials que forní a Pascual Madoz. Bover publicà també Noticia histórico-topográfica de la isla de Mallorca (1836) i forní dades a Pau Piferrer per als seus Recuerdos y bellezas de España (1842), que foren reassumits a l’obra conjunta amb J.M. Quadrado (1888). Els viatges de Laborde (1806-20) i de Laurens (1840) foren en certa manera eclipsats per l’obra magna de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana Die Balearen (1884-91). La part corresponent a les Pitiüses fou traduïda immediatament al castellà (1886-90), la de Mallorca, gairebé totalment, en dotze volums (1954-65), i la de Menorca, en dos volums (1980). Es destaca també la Topografía físico-médica de las islas Baleares (1854), de Ferran Weyler. Al País Valencià, l’aportació dels grans cronistes (Viciana, Escolano, etc.) i d’altres professionals de la història solia consistir en una descripció del regne esmentant els principals accidents físics i amb referències més concretes als centres urbans i llurs fortificacions. Però el veritable capdavanter geogràfic fou Antoni Josep Cabanilles, amb les monumentals Observaciones sobre la geografía, historia natural, población y frutos del Reino de Valencia (1789-95?), que no poden ésser considerades encara del tot superades. L’autor recorregué exhaustivament el país i anotà meticulosament fenòmens físics i fets humans d’un gran valor geogràfic. Hom pot considerar-lo geomorfòleg, demògraf, geògraf aplicat i fins i tot arbitrista, a més de naturalista ben reconegut. Hi ha pàgines senceres del Diccionario de P. Madoz que procedeixen de la seva obra. Els dos volums dedicats al País Valencià en el treball de Teodor Lorente España. Sus monumentos... (1887-89) són només secundàriament geogràfics; característiques semblants mostren moltes històries locals del segle XIX i del principi del XX. Les topografies mèdiques d’aquest mateix període, altrament, solen tenir una major valor geogràfica, com la de J.B. Peset i Vidal (1878).

L'època contemporània

Amb la iniciació dels censos oficials (1857), l’estadística passà a formar part de la majoria d’estudis. En el camp geodèsic i estadístic destacà el barceloní Carlos Ibáñez de Ibero, del cos d’enginyers de l’exèrcit, que, entre altres treballs, inicià la formació del mapa a escala 1:50 000 i el cadastre.

Coberta d’un volum de la Geografia de Catalunya, sota la direcció de Lluís Solé i Sabarís
© Fototeca.cat
Les obres més importants d’aquests temps foren encara les descripcions i les guies de viatgers, d’una banda, i els diccionaris geogràfics, de l’altra; entre aquests es destaca el de Madoz (1845-50), que tracta amb més amplitud els articles referents al Principat. Entre les descripcions exerciren una gran influència les topografia mèdica. A la fi del segle XIX ja són esbossades les tendències principals de la geografia. L’escola de geòlegs del seminari de Barcelona forní, d’una banda, una base material sòlida per al coneixement del medi; entre una successió d’investigadors, que va del canonge Almera fins a mossèn Via, cal destacar Norbert Font i Sagué, que conjugà l’excursionisme amb la geologia i feu un projecte de divisió comarcal important (1897). En el mateix sentit es destaquen els estudis geològics dels enginyers de mines Thos i Codina i Lluís Marià Vidal. L’avanç del camp de la geologia comportà també el de la cartografia, en el qual excel·lí especialment Eduard Brossa. D’altra banda, cap a la fi del segle XIX l’excursionisme científic proporcionà una bona munió de guies, generalment acompanyades de mapes topogràfics, com les de Ramon Arabia i Solanas, Artur Osona i Cèsar August Torras; aquests treballs culminaren en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (1891-1938), inicialment dirigit per Carreras i Candi. Botànics i tècnics agrícoles, aquests especialment entorn de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, aportaren estudis que poden ésser considerats dins la geografia econòmica; aquesta tendència culminà en l’obra de Pere Estasen (1900). Els progressos més ràpids, però, foren en el camp de la geografia local, que, a través de l’obra de Reclus, dugué la influència de Ratzel, especialment marcada en el botànic i pedòleg Huguet del Villar; abans d’acabar el segle XIX foren publicats els primers estudis comarcals (Cels Gomis, Pelegrí Casades) i la Geografia de Catalunya, de Flos i Calcat, provinent també del camp de l’excursionisme. En el primer decenni del segle XX començà a aparèixer la Geografia general de Catalunya, dirigida per Carreras i Candi, que amb un caràcter marcadament localista aplegà els principals exponents de l’època (Cels Gomis, Morera i Llauradó, Ceferí Rocafort, Botet i Sisó, Vidal, Font i Sagué, Cadevall, Bofill, Faura, Sanpere i Miquel, Rahola, Maspons i Camarasa, Estasen, etc.). A través de la Institución Libre de Enseñanza, de la obra de Dantín Cereceda i Hernández Pacheco, a Madrid, i de l’ensenyament de Blanchard, a Grenoble, penetrà als Països Catalans el possibilisme francès. Amb la renovació pedagògica del principi del segle XX, Palau Vera, format a la Institución, però mort prematurament el 1918, Pere Blasi, format a Montpeller, premiat el 1916 per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana per la seva Geografia elemental de Catalunya, Miquel Santaló, format amb Dantín Cereceda, que el 1923 publicà un estudi sobre el Gironès, i, sobretot, Pau Vila, que feu estudis a Grenoble i ha estat, en realitat, el primer geògraf dels Països Catalans en el sentit modern del mot, foren els mestres que primer representaren aquestes noves tendències de la geografia. Pau Vila, pedagog i excursionista, entrà a la geografia seduït per la Géographie humaine de J. Brunhes; estudià la geografia física amb l’exiliat bretó M.Chevalier. De Vila arrenca tota la geografia del Principat, i fou ell el qui feu la primera monografia regional en el sentit francès, La Cerdanya (1926).
Coberta d’un volum de la Geografía general del Reino de Valencia, dirigida per Francesc Carreras i Candi
© Fototeca.cat
Dos anys després inicià la publicació del Resum de geografia de Catalunya, primera geografia sintètica del Principat. Durant aquest temps els naturalistes continuaren aportant obres bàsiques per a la geografia; Faura i Sans, Chevalier —del qual cal destacar El paisatge de Catalunya (1928)— i Marcet i Riba com a geòlegs, Patxot, Fontserè —que el 1921 creà el Servei Meteorològic de Catalunya i que, juntament amb J.Iglésies, publicà els Elements de geografia (1938)—, Hernández i Febrer com a meteoròlegs, i Font i Quer i Huguet del Villar com a botànics i edafòlegs, entre d’altres. Però l’aportació més important per a la geografia dels naturalistes provingué de la càtedra de geografia física de la Universitat de Barcelona: els treballs de Lluís Solé i Sabarís, que es destacaren després de la Guerra Civil de 1936-39. Amb la proclamació de la República, la geografia catalana prengué un nou impuls; es destacà especialment l’aparició dels primers treballs de geografia aplicada, els quals hom pot concretar en els de Pau Vila per a la Ponència de la Divisió Territorial, o en els dels germans Rubió, del regional planning. Foren també fites importants la creació, el 1935, de la Societat Catalana de Geografia per part de Vila, Bataller, Blasi, Creus i Vidal, Fontserè, Iglésies, Puig i Cadafalch, Reparaz, Santaló i Solé i Sabarís, entre d’altres. Tres anys més tard Pau Vila participà en el Congrés Internacional de Geografia d’Amsterdam amb la comunicació El poblament de Catalunya i el problema geogràfic de l’aigua. En aquest temps aparegueren també estudis importants provinents d’altres camps (Vandellòs, en el de la demografia i economia, i Vidal en el de l’economia) o de professors estrangers, sobretot de Pierre Vilar. La desfeta del 1939 comportà una solució de continuïtat. Molts investigadors s’exiliaren (Vila, Blasi, Santaló, Reparaz, Huguet), les institucions foren tancades i una gran part del material fou dispersada. Després de la guerra, entorn de P.Deffontaines, deixeble de J.Brunhes i director de l’Institut Français de Barcelona, es reagruparen alguns dels seguidors de Pau Vila (Solé, Llopis, Llobet, Iglésies) i alguns de més joves (Vilà i Valentí, M.Rubió). D’aquesta manera conegueren els principals exponents de la geografia francesa i reprengueren els treballs per camins diversos: al Consejo Superior de Investigaciones Científicas, a la universitat, o bé fora de tota institució oficial. Treballaren al CSIC Solé i Sabarís, Llopis i Lladó, Salvador Llobet (el qual hi feu els treballs sobre Andorra i el Montseny) i Vilà i Valentí; però la revista del CSIC, Estudios Geográficos, no publicà més que esporàdicament els articles d’aquests investigadors catalans i d’altres.

A la universitat, cal distingir entre la càtedra de geografia física —existent només a Barcelona— i les dependents de les seccions d’història. Solé i Sabarís, de la facultat de ciències, és pròpiament un geògraf per l’orientació dels seus treballs, com la monografia sobre els Pirineus (1951); aportaren obres bàsiques per a la geografia Llopis o Fontboté com a geòlegs, Masachs i Puchades com a hidròlegs, Oriol de Bolòs com a botànic, etc. A les facultats de lletres, la geografia es desvetllà a partir de la segona meitat del segle XX amb els treballs de Vilà i Valentí i Enric Lluch al Principat, de Rosselló i Verger i Bartomeu Barceló a les Illes i de Casas i Torres (especialitzat en estudis de terres foranes) i Pérez i Puchal al País Valencià. Fou a Barcelona on Vilà i Valentí creà el primer departament universitari de geografia (1966), el qual, amb professors com Llobet, Maria de Bolòs i H. Capel, havia format, el curs 1971-72, la primera promoció de llicenciats en geografia de tot l’Estat espanyol. Aquest departament publica, també, des del 1967, la Revista de Geografía. Fora de les institucions oficials, a partir del 1953 Solé i Sabarís aplegà un bon nombre d’investigadors en la publicació de la Geografia de Catalunya (Oriol de Bolòs i Maria de Bolòs, J. Coromines, P. Deffontaines, Doumenge, Iglésies, Llobet, Masachs, Maspons, Perrin, J. Rebagliato, Riu, Soldevila, Vilà i Valentí, etc.), amb un primer volum de geografia general i dos de comarcal. Sota l’impuls de Josep Iglésies, fou reorganitzada, a partir del 1945, la Societat Catalana de Geografia, que, a més dels geògrafs universitaris, aplega d’altres investigadors, com Masclans, divulgador de botànica, Iglésies, que ha excel·lit en la demografia, Gurri, representant de l’excursionisme, Baulies, dedicat a estudis regionals, Joan Coromines, a la toponímia, i el mateix Pau Vila, que després del seu retorn publicà diversos estudis de geografia urbana. Cal esmentar, finalment, els treballs d’alguns estrangers, com els estudis climàtics dels alemanys, deixebles de Lautensach, J. Wrobel sobre el Principat i Castelló de la Plana, i de P. Kunow sobre València i les Balears, els de l’occità Doumenge i del francès Perrin a les comarques catalanes i el del també francès I.Barbaza (de la Costa Brava).

A les Balears, l’atracció peculiar que han exercit i la multiplicació dels mitjans d’accés han provocat una millor coneixença per part de forasters i nadius. Els historiadors locals (Bauzà, Bordoy, Lliteras, Rotger), molts dels quals sacerdots, arrodonien llurs escorcolls amb el quadre geogràfic. Al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana sortien adesiara treballs de caire geogràfic, tant de Mallorca com de les altres illes, sobretot d’Eivissa (Penya, Seguí, Fajarnés, etc). A Menorca aparegué una grossa geografia i història de F.Hernández i Sanz (1908); Josep Rullan, ultra la seva voluminosa Historia de Sóller (1876), publicà a Mallorca llibres d’arboricultura (taronger, olivera, garrofer). D’entrada a l’autèntica ciència geogràfica pot considerar-se l’article de Jean Brunhes “A Majorque et à Minorque”, a la Revue des Deux Mondes (1911), i l’arribada, aquell mateix any, de P.Fallot, autor d’un Esquisse géomorphologique des îles Baléares. El XIV Congrés Geològic Internacional atragué molts geògrafs, com el polonès S.Lencewicz i Joan Carandell, autors, el 1927, de sengles articles sobre Mallorca. El mallorquí Bartomeu Darder hi participà amb alguna contribució en la geomorfologia. Miquel Ribas i de Pina, militar i membre de la Sociedad Geográfica de Madrid, publicà articles de geografia humana (1932). Després de la Guerra Civil de 1936-39 s’han destacat els treballs de Joaquima Comas i de J. Rodríguez de Arzúa sobre Menorca, completats per J. Baulies i pel ja esmentat P. Kunow. Els repetits sojorns de P. Deffontaines a Mallorca prengueren cos en diversos treballs; J. Vilà i Valentí s’ha ocupat des del 1950 de les Pitiüses, on l’ha seguit, vint anys més tard, B. Barceló. J. Mascaró, autodidacte, ha aplegat la toponímia menorquina i de Mallorca sota la inspiració de F. de B.Moll i de J. Coromines, que ha enllestit ja la redacció del seu Onomasticon Cataloniae. Valuoses aportacions estrangeres són les d’E. Mayer (insularitat), J. Bisson (1964-72, agrària), M.C.Giuliani (1968, en l’aspecte humà) i K. W. Butzer (en el de la geomorfologia). Fora de l’aspecte universitari cal esmentar la figura prestigiosa de Guillem Colom i Casasnovas, autor d’estudis de biogeografia molt destacats, i en el camp universitari, les de Bartomeu Barceló i Pons, de nombrosa bibliografia (agrària, econòmica, turística, demogràfica, urbanística) i cap del departament de geografia de la nova facultat de lletres de les Balears, i de Vicenç M. Rosselló, que ha estudiat el migjorn de Mallorca en pla de monografia regional i, a més, altres qüestions agràries, geomorfològiques o econòmiques. Miquel Ferrer i Flórez ha derivat cap a temes demogràfics, econòmics i urbans.

Al País Valencià, l’aportació estrangera, a part la dels geòlegs, s’inicià potser amb Aymard al segle XIX, amb el tema dels regadius, que també interessà Jean Brunhes, que l’any 1909 recorregué les terres meridionals. Ambdós aprofitaren materials dels tractadistes autòctons —la majoria, no geògrafs—, com Llauradó, Boix, Roca de Togores i també de Jaubert de Passà, en una línia que no s’ha estroncat i que ha vigoritzat l’anomenada Escola de València. També dedicaren atenció als regadius P.Mombeig i, dels estrangers no francesos, E.Halpern i J.M.Houston. Són encara bàsiques les tesis de climatologia de P.Kunow i H.Neumann, que abasten tot el territori valencià, amb sèries prou irregulars del primer quart de segle. Folkwin Geiger i Folker Hansen han investigat al migjorn del país. El provençal R. Courtot treballa en qüestions econòmiques i de la xarxa urbana, mentre B.Dumas, de París, es dedica a la geomorfologia de les contrades meridionals. La Geografía general del Reino de Valencia, dirigida per Carreras i Candi, a l’estil de la de Catalunya, d’aportacions molt irregulars, conté, però, una informació valuosa i obre una nova etapa als escriptors localistes, que publicaren treballs, gairebé sempre d’abast municipal, recollits, de vegades, als Anales del Centro de Cultura Valenciana o al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Una iniciativa de la diputació de València —ja abans de la Guerra Civil de 1936-39— d’obrir un concurs per a una geografia del País Valencià a nivell escolar primari donà fruits, com la de Lluís Querol i Roso (publicada el 1946) i la d’Eliseu Vidal (ambdós de formació universitària). Cal assenyalar també E. Tormo i J. Dantín, autors de la guia Levante (1923). Felip Mateu i Llopis publicà El País Valencià (1933), amb una clara intencionalitat política. L. Pardo, un independent, es distingí des del 1920 en el capítol de la limnologia. També es destacaren J.Trullén en l’estudi agrari de la província septentrional i C. Melia i Tena en l’aspecte econòmic. Durant la postguerra començà a funcionar a València la càtedra universitària, regida per l’aragonès L. García Sainz; del seu mestratge sortiren J.M. Casas i S. Mensua, caps d’un grup que emigrà a Saragossa. En resultaren la tesi de Casas (sobre el poblament de l’Horta), la de Vicent Fontavella (La Huerta de Gandía, 1952) i la Bibliografía geográfica del Reino de Valencia (1952), de V. Vicent i Cortina. El madrileny A. López Gómez regentà la càtedra de la facultat de lletres tretze anys (des del 1956) i hi fundà el seminari i, més tard, el departament de geografia, on es desvetllaren moltes vocacions investigadores i docents. Especialitzat en qüestions agràries i climatològiques, reuní, entre altres, els professors V.M. Rosselló, que després ha treballat en geografia litoral, industrial i geomorfologia, i Pérez i Puchal, especialitzat en demografia i altres qüestions humanes; ambdós han esdevingut titulars de les dues càtedres de la facultat de lletres. A.Gil Olcina, murcià d’origen, ha treballat en geografia agrària valenciana, i particularment en l’estructura de la propietat rústica. Eugeni L. Burriel feu una sòlida aportació monogràfica (sobre la part sud de l’Horta), i d’altres de tipus urbà i demogràfic. Cal esmentar els treballs més recents de J.M.  Bernabé, J.M. Quereda i V. Gonzálvez, la revista Cuadernos de Geografía, publicada des del 1964, i la sèrie de llibres (més d’una quinzena) editats pel departament. Manuel Sanchis i Guarner ha tingut estrets contactes amb l’equip esmentat, amb investigacions de caire geogràfic, sobretot etnològiques, geopolítiques, lingüístiques i urbanes.

Llegir més...