En anglès acaba en ing i pot tenir, entre altres, funció nominal (writing is easy, 'escriure és fàcil’). En llatí era una forma supletòria de la declinació de l’infinitiu, i en ablatiu tenia la funció adverbial instrumental (hominis mens discendo alitur, ‘la intel·ligència de l’home es desenvolupa estudiant’), de la qual derivà una de modal (quis talia fando... temperet a lacrimis?, 'Qui, tot contant-ho, retindria les llàgrimes?'), que designa una acció secundària acomplerta pel subjecte simultàniament amb l’acció principal i afecta alhora el subjecte i el verb principal, funció abans pròpia del participi de present, amb el qual arriba a alternar (incendium ... in edita adsurgens et rursus inferiora populando, anteiit remedia, 'l’incendi, llançant-se vers les altures i devastant novament les parts baixes...') i a la fi l’elimina. Les llengües romàniques han heretat només aquest gerundi (instrumental i modal), i en aquest moment; però han continuat relaxant-lo fins a una funció atributiva (i això el pot fer ambigu; l’he vist baixant l’escala [qui baixava, ell o jo?]) i l’han enriquit amb tota la semàntica d’una determinació adverbial (temporal, causal, concessiva, condicional). El francès ha arribat fins a participalitzar-lo (un homme parlant quatre langues, ‘un home que parla quatre llengües’), i el castellà l’usa expressant accions posteriors al verb principal (el agresor huyó, siendo detenido horas después). Hi ha les perífrasis "esse o stare + gerundi” (que expressen l’acció desenvolupant-se) (sard: est ploéndo, ‘està plovent’; cast: yo estaba escribiendo) i "ire + gerundi” (que, a més, expressa progressió) (fr: le bruit va croissant, ‘el soroll va creixent’). En català hi ha un gerundi simple (acabat en -ant, -ent, -int) i un de compost (gerundi simple d'haver + participi). El simple té valor imperfectiu i designa una acció secundària simultània a la principal (sortia cantant; corrent va ensopegar). El compost té valor perfectiu i designa una acció anterior (havent vingut de tan lluny, l’hem d’atendre). Té les funcions vistes, adverbial (instrumental, modal: treballant ens endurim; ha vingut rient) i predicativa (la multitud aclamant el vencedor; veig un nen jugant), que té uns certs límits, però no pas la participial; ni indica acció posterior. Forma també oracions subordinades, amb els valors vists (temporal, causal, etc) i amb coincidència o no del seu subjecte amb el verb principal (havent vingut [jo] de tant lluny, [jo] tinc molta pressa; essent [això] així, [jo] plego). Els pronoms febles hi van posposats, i, en general, també el subjecte. Forma perífrasis amb estar i anar, admet l’anteposició de tot (tot cosint, canta) i admetia la d'en: Les quals desiren sentir en veent o en oent e en adorant o gustant (Llull).
m
Gramàtica