i gerundi | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

gerundi

gerundio (es), gerund (en)
substantiu masculím
Gramàtica
gerundio (es), gerund (en)
gramàtica gram
Mode verbal propi de les llengües antigues d’Itàlia, de les romàniques i de l’anglès.

En anglès acaba en ing i pot tenir, entre altres, funció nominal (writing is easy, 'escriure és fàcil’). En llatí era una forma supletòria de la declinació de l’infinitiu, i en ablatiu tenia la funció adverbial instrumental (hominis mens discendo alitur, ‘la intel·ligència de l’home es desenvolupa estudiant’), de la qual derivà una de modal (quis talia fando... temperet a lacrimis?, 'Qui, tot contant-ho, retindria les llàgrimes?'), que designa una acció secundària acomplerta pel subjecte simultàniament amb l’acció principal i afecta alhora el subjecte i el verb principal, funció abans pròpia del participi de present, amb el qual arriba a alternar (incendium ... in edita adsurgens et rursus inferiora populando, anteiit remedia, 'l’incendi, llançant-se vers les altures i devastant novament les parts baixes...') i a la fi l’elimina. Les llengües romàniques han heretat només aquest gerundi (instrumental i modal), i en aquest moment; però han continuat relaxant-lo fins a una funció atributiva (i això el pot fer ambigu; l’he vist baixant l’escala [qui baixava, ell o jo?]) i l’han enriquit amb tota la semàntica d’una determinació adverbial (temporal, causal, concessiva, condicional). El francès ha arribat fins a participalitzar-lo (un homme parlant quatre langues, ‘un home que parla quatre llengües’), i el castellà l’usa expressant accions posteriors al verb principal (el agresor huyó, siendo detenido horas después). Hi ha les perífrasis "esse o stare + gerundi” (que expressen l’acció desenvolupant-se) (sard: est ploéndo, ‘està plovent’; cast: yo estaba escribiendo) i "ire + gerundi” (que, a més, expressa progressió) (fr: le bruit va croissant, ‘el soroll va creixent’). En català hi ha un gerundi simple (acabat en -ant, -ent, -int) i un de compost (gerundi simple d'haver + participi). El simple té valor imperfectiu i designa una acció secundària simultània a la principal (sortia cantant; corrent va ensopegar). El compost té valor perfectiu i designa una acció anterior (havent vingut de tan lluny, l’hem d’atendre). Té les funcions vistes, adverbial (instrumental, modal: treballant ens endurim; ha vingut rient) i predicativa (la multitud aclamant el vencedor; veig un nen jugant), que té uns certs límits, però no pas la participial; ni indica acció posterior. Forma també oracions subordinades, amb els valors vists (temporal, causal, etc) i amb coincidència o no del seu subjecte amb el verb principal (havent vingut [jo] de tant lluny, [jo] tinc molta pressa; essent [això] així, [jo] plego). Els pronoms febles hi van posposats, i, en general, també el subjecte. Forma perífrasis amb estar i anar, admet l’anteposició de tot (tot cosint, canta) i admetia la d'en: Les quals desiren sentir en veent o en oent e en adorant o gustant (Llull).

Col·laboració: 
JoS
Llegir més...