A les zones de neu perpètua és fàcil que es produeixi una gran acumulació de neu i que les capes inferiors d’aquesta es converteixin en glaç, el qual, per acció de la gravetat, tendirà a lliscar cap a nivells inferiors. Hi ha diversos tipus de glaceres.
L’alpina consta de dues parts: el circ glacial i la llengua glacial. En el circ glacial s’acumula la neu, que es mescla amb l’aire atmosfèric i, en virtut de la forta pressió i del contant regel a què resta sotmesa, es transforma en una massa granulosa, compacta, blanca i plena de bombolles d’aire denominada neu congesta. El circ glacial és envoltat de muntanyes, i resta separat d’aquestes per una gran esquerda, denominada rimaia.
Dinàmica de lliscament del glaç amb els talls transversals (a dalt i a la dreta) i longitudinal (a baix) d’una glacera
© Fototeca.cat
El circ comunica amb la vall glacial, per on es desplaça la llengua glacial, formada ja per glaç. Si la vall té desnivells bruscs en el seu pendent, el glaç de la llengua es trenca i forma els denominats séracs, constituïts per un conjunt de grans blocs de glaç separats per profundes esquerdes, sobre les quals poden formar-se els ponts de neu. La vall té una forma característica que, en secció transversal, és similar a una U; el seu curs tendeix a ésser recte. La llengua transporta pedres, sorra i fang, que se situen al fons, i formen la morena de fons, o als costats, i formen les morenes laterals. També una morena central o diverses, si s’uneixen diferents llengües glacials. A l’extrem de la llengua es forma la morena frontal. La glacera de tipus pirinenc és formada únicament per un circ glacial, mancat de llengua.
Les glaceres d’altiplà, o inlandsis, són formades per un gran clap de neu congesta que recobreix un altiplà, del qual parteixen llengües glacials cap a diferents rumbs. La glacera de piedmont és formada per la reunió de nombroses llengües glacials. La velocitat de totes les glaceres és molt lenta, però l’efecte erosiu és molt contundent.
Les glaceres dels Països Catalans
Les glaceres actuals veritables dels Països Catalans constitueixen, malgrat la seva escassetat (15 de cartografiades, totes a l’Alta Ribagorça), una bona mostra del glacialisme residual pirinenc. L’erosió actual hi és relativament poc sensible. Les petites glaceres de l’alt Pirineu només avancen 1 m o 2 cada any. Per això no formen morenes laterals, i les frontals han retrocedit uns 300 m en el darrer segle i mig. Al sector català de Posets hom troba quatre glaceres: la de Posets, la de la Paül, la de la coma de la Paül, amb la llengua més baixa de la península Ibèrica (2.570 m alt), i la de Lliterola, al pic Perdiguero. Al grup de la Maladeta hi ha: les glaceres del pic d’Aneto, amb Aneto, Barrancs (més aviat gelera), Llosars i Corones —la d’Aneto és la més alta: ocupa unes 8 ha (1,6 km de llarg i 50 m de gruix) i avança (període 1824-1931) 14 m cada any—, i la glacera de la Maladeta, d’1 km d’ample, amb esquerdes de 22 m i que avança uns 12 m cada any. Les altres glaceres del municipi de Benasc i de la conca de l’Éssera, com les ja esmentades, són les d’Alba, de Russell (més aviat gelera), de Mulleres, de les Tempestats i de Cregüenya. I, finalment, hi ha la glacera de les Salenques, dins el terme de Bono.