Els glosadors, homes o dones, en general analfabets i sense instrucció, componen, sovint d’una manera improvisada, gloses corrandes i glosats (glosat), algun cop impresos com a literatura de canya i cordill i amb una certa freqüència repetits pel poble, el qual els tradicionalitza o bé en recorda l’autor, no sempre autèntic. Segons una cançó mallorquina “tothom pot ser glosador / per poc que s’hi entretenguin: / amb quatre mots que s’avenguin / vet aquí una cançó”. En realitat, però, al costat de tota una sèrie d’afeccionats casolans els quals, d’altra banda, han fet milenars de gloses, moltes de les quals encara són vives, hi ha uns glosadors professionals, intel·ligents i aguts per regla general, als quals hom acut en les grans solemnitats (sobretot en la festa de Sant Antoni) i en les festes o els dols familiars i que componen, de més a més, poemes religiosos, socials, humorístics, satírics, etc. Són típics els combats de glosadors o glosades, llargues discusions sobre els temes més diversos des de l’existència de Déu o la virginitat de Maria fins als avantatges o els inconvenients del matrimoni, o simples jocs d’enginy, en les quals els glosadors improvisen cantant o recitant un després l’altre, desfent els arguments contraris i retornant-se mútuament les indirectes.
Hi ha força glosadors mallorquins coneguts des del segle XVIII. D’entre els més populars cal citar Sebastià Gelabert en Tià de sa Real, els sollerics Pau Noguera i Ripoll, Andreu Coll i Bernat i Sebastià M. Marquès i Ortegas, i el felanitxer Pere Antoni Jusama i Barceló. Antoni M. Alcover feu conèixer al Principat el manacorí Vicenç Santandreu de son Garbeta i publicà un volum de les seves glosades. A Menorca és recordat mestre Josep Vivó, de la segona meitat del segle XVIII. Actualment els glosadors encara perviuen, tot i que n'ha disminuït el nombre i la categoria social.