i gnosticisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

gnosticisme

gnosticismo (es), gnosticism (en)
substantiu masculím
Cristianisme
gnosticismo (es), gnosticism (en)
història eclesiàstica hist ecl
Conjunt de comunitats cristianes dels primers segles que professaven la salvació per la gnosi .

Hom pot reduir l’ensenyament característic del gnosticisme cristià a tres punts: el Déu suprem és transcendent, diferent del creador del món o demiürg; l’home espiritual (pneumàtic) és constituït per un element diví, que el diferencia essencialment de l’home no pneumàtic; i la salvació consisteix en el coneixement d’aquesta realitat divina interna. A partir d’aquestes proposicions fonamentals, el gnosticisme fou dividit en multitud de sistemes i sectes. Les primeres formacions gnòstiques aparegueren en el si del judaisme hel·lenístic (Simó Mag, Cerint, Dositeu, Menandre). El principal centre del gnosticisme cristià del s II fou Alexandria, des d’on es difongué a Roma. Els grans mestres gnòstics alexandrins foren Basilides, Carpocrat i Valentí. L’escola valentiniana es desenvolupà en una branca oriental (Teòdot, Marció) i una branca itàlica (Ptolemeu, Heracleó). Uns altres grups coneguts són els naassens, els perates i els barbelognòstics. El 1946 la trobada d’una col·lecció gnòstica en llengua copta (ss V-VI) a Nag-Hammadi, Egipte, permeté un coneixement més ampli del gnosticisme posterior. L’actitud gnòstica perdurà en el mandeisme, el maniqueisme i el catarisme.

Col·laboració: 
JMoT

Llegir més...