Les manifestacions d’art gòtic als Països Catalans (s. XIII-XV), tot i anar lligades als diferents corrents de la resta d’Europa, especialment de França, d’Itàlia i de Flandes, assoliren una originalitat ben precisa. Aquest estil coincidí amb un dels moments de més potència creadora i més activitat artística.
En arquitectura, els ordes del Cister, primer, i dels mendicants, després, introduïren una nova distribució de l’espai, la tècnica constructiva i nous elements arquitectònics, com l’ogiva, el contrafort, etc. D’ençà de mitjan s. XIV, les grans catedrals catalanes (Barcelona, Girona, Mallorca) fixen la fórmula original del gòtic català sota la norma de la funcionalitat estructural i de la simplicitat decorativa.
El camí de l’escultura cap a la plenitud començà, simultàniament, entorn del 1350 (Jaume Cascalls, Aloi de Montbrai), després de desprendre's de la tradició romànica i de les influències directes de provinença italiana i francesa. El lligam amb l’arquitectura i el caràcter auster d’aquesta feren que l’escultura no cobrís l’espai exterior dels temples, ans obtingué el seu camp d’aplicació en obres funeràries (Poblet), en retaules (Tarragona) i en imatges que encomanà la reialesa i la burgesia de mercaders i de negociants.
La pintura, potser la manifestació menys original, seguí molt de prop les tendències europees, això és, els anomenats estils francogòtic, italogòtic, internacional i flamenc.