OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

governador

substantiu masculím
Dret dels Països Catalans    Història
dret català dr cat i història hist
Funcionari reial delegat del governador general de la corona catalanoaragonesa en un territori determinat o governació.

A partir de mitjan s XIV aquest terme tendí a substituir el de procurador, fins al punt de suplantar-lo del tot. A Aragó fou anomenat regent l’ofici de la general governació, i al Principat, als regnes de València i de Mallorca i a Sardenya, portantveus de general governador, governador general o simplement governador. Aquest càrrec fou instituït, sembla, a Sardenya el 1323 per l’infant Alfons, i s’anà generalitzant als altres estats de la corona a partir del 1344, que foren creats governadors a les governacions de Saragossa, Serrania, Osca, Barcelona, Lleida, Girona, comtats de Rosselló i Cerdanya, València, Morella, Mallorca, Menorca i Eivissa. Després de diverses modificacions, des de la fi del s XIV fou reduït el nombre, que restà fixat en el governador d’Aragó, el de Catalunya, el dels comtats de Rosselló i Cerdanya, el de la Vall d’Aran, el de València, amb dos lloctinents, l’un a Xàtiva (o dellà Xúquer) i l’altre a Castelló de la Plana (o dellà Uixó), i el d’Oriola (o dellà Xixona); el de Mallorca tenia superioritat sobre els de Menorca i d’Eivissa, i, com el de Sardenya, tingué sovint poders excepcionals en adjuntar en la seva persona els poders de reformador. El governador tenia el càrrec amb caràcter permanent, reunia funcions administratives, econòmiques i, sobretot, judicials i d’ell depenien els procuradors. Disposava d’un assessor, d’un algutzir, d’un escrivà i d’un porter, normalment de designació reial, i havia de jurar el càrrec davant les autoritats municipals. Llevat del de València, que tenia residència contínua a la ciutat per a exercir-hi la justícia criminal i com a jutge d’apel·lacions i de recursos, els altres eren obligats a recórrer contínuament el territori i a vetllar pel manteniment de l’ordre públic. El de Catalunya, quan era a Barcelona, presidia el juí de prohoms. El càrrec recaigué normalment en cavallers, i el de Mallorca no podia ésser ni aragonès ni dels comtats de Rosselló i de Cerdanya. Vers la fi del s XV tendí a esdevenir hereditari. Com tots els càrrecs oficials reials, no tenia jurisdicció en territoris senyorials. El de Sardenya, desdoblat en dos a partir del 1355 (l’un del cap de Càller i Gal·lura i l’altre del de Logudor), perdurà fins el 1418. El de Mallorca, pel seu caràcter especial, es transformà al s XVI en lloctinent general de Mallorca; als altres estats, en instaurar-se la lloctinència com a institució permanent, li foren supeditats, mantenint-ne però el caràcter permanent. Amb el decret de Nova Planta i la supressió del càrrec de lloctinent, el governador (governador general o president de província, com també fou anomenat) esdevingué el representant reial exclusiu; però, conjuntament amb l'audiència borbònica, el càrrec anà unit amb el de capità general, que fou la denominació que prevalgué, fet que donava al qui n'era investit una autoritat omnímoda en els terrenys civil i militar alhora.

Col·laboració: 
EDG

Llegir més...