La caixa de ressonància té forma de vuit i es prolonga amb un mànec damunt el qual hi ha una peça de fusta o diapasó, dividit en dinou compartiments o trasts. El fons de la guitarra i la seva taula harmònica són units per mitjà de riscles o costats. En el centre de la taula hi ha un orifici circular i en la part inferior de la taula harmònica hom troba el pontet. En la seva forma actual més típica disposa de sis cordes pinçades. Tres són de tripa i pertanyen al registre agut; les altres són de seda, recoberta de metall, i pertanyen al greu; aquestes últimes són cordes filades. Actualment són sovint totes de niló. Alguns intèrprets actuals, com Narciso Yepes o Michel Dintrich, empren guitarres de deu cordes. L’afinació de la guitarra, del greu a l’agut, és mi, la, re, sol, si, mi. La procedència de la guitarra és incerta; han estat apuntats un origen oriental o bé la derivació de les cítares gregues i romanes, per bé que, pròpiament, fou creada al Renaixement. A l’època medieval hom en distingeix dos tipus a la península Ibèrica: la llatina i la moresca. Als s. XV i XVI la guitarra fou molt difosa als Països Catalans, bé que a la fi fou substituïda per la viola de mà i restà limitada al repertori popular.
Guitarra espanyola
© Xavier Pintanel
El primer tractat de guitarra aparegué el 1586 i fou obra del català Joan Carles Amat. El s. XVII fou de decadència, i no és fins ben entrat el s. XVIII que Manuel Garcia (conegut com el Pare Basili ) la introduí en els ambients aristocràtics. Entre els seus deixebles es destaquen Ferran Sors i Dionisio Aguado; a Itàlia fou cultivada per Mauro Giuliani (1781-1828) i a Madrid, per Boccherini. El fundador de l’escola moderna fou Francesc Tàrrega. Altres virtuosos catalans del s. XX són Miquel Llobet, Daniel Forteza, Emili Pujol, Alfred Romea i Gracià Tarragó i, a la resta de l’Estat espanyol, Andrés Segovia i Regino Sainz de la Maza. De les noves generacions destaquen Alirio Díaz i Narciso Yepes i, a Catalunya, Renata Tarragó. La música per a guitarra fou escrita en xifra fins al s. XVIII.