i hesicasme | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

hesicasme

substantiu masculím
Cristianisme
història eclesiàstica hist ecl
Corrent espiritual que es difongué a partir del mont Athos, al s XIV.

Cercava la unió amb Déu i la contemplació de la llum divina per mitjà del silenci i la calma (ἡσυχία). Entre les pràctiques hesicastes, que poden ésser relacionades amb corrents espirituals anteriors (ss V-VI) i fins amb doctrines i pràctiques d’altres religions, cal recordar la pregària consistent a repetir incessantment el nom de Déu, al ritme de la respiració. Els principals representants de l’hesicasme foren Gregori del Sinaí i, sobretot, Gregori Palamàs; i els principals opositors, el calabrès Barlaam i Nicèfor Gregoràs. Les lluites doctrinals entorn de l’hesicasme, i que repercutiren en la vida política de Bizanci, s’acabaren amb el triomf d’aquesta doctrina, reconeguda pel concili de Constantinoble del 1351.

Llegir més...