Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d’immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s’origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació socioeconòmica adient. Cal destacar, d’altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d’instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d’un ràpid creixement de població. El 2004 la població estrangera resident a Catalunya era de 462 046 persones. La major part d’aquesta població (36,7%) eren d’origen africà, principalment del Marroc. El nombre d’immigrants d’origen americà representava el 29,4% del total de residents estrangers a Catalunya; els col·lectius amb més integrants procedien de l’Equador, el Perú i Colòmbia. La població estrangera originària d’algun altre estat europeu era del 22,7%; les nacionalitats amb major nombre de residents eren la italiana, la romanesa, la francesa i l’alemanya. Les persones originàries del continent asiàtic representaven l’11% de la població immigrant catalana, i els grups més nombrosos eren el dels xinesos i el dels pakistanesos.
Història de la immigració als Països Catalans
Els buits demogràfics generats als Països Catalans per les epidèmies del segle XIV no foren omplerts del tot fins al segle XVI, en part per migracions internes, en part per l’entrada d’occitans, sobretot gascons, iniciada al segle XV durant la qüestió remença i que assolí el punt màxim a la segona meitat del XVI. Després de la pau dels Pirineus (1659) s’inicià un canvi: si fins aleshores gascons, llenguadocians i alvernesos representaven un 10-15% de la població de les ciutats litorals i prelitorals de la Catalunya Vella i fins d’algunes de la Nova (Lleida), des d’aleshores els occitans preferiren el Rosselló, mentre que immigrants aragonesos repoblaren terres deixades pels moriscs al País Valencià i per catalans a la regió de Lleida. Durant una bona part del segle XVIII, i com a conseqüència de la derrota de la guerra de Successió, el país esdevingué terra d’emigració. La immigració es reduí a comarques concretes: murcians al Baix Segura; gent de la Manxa a l’Alt Vinalopó i a la Vall de Cofrents; aragonesos a les regions de Sogorb, València i terres veïnes; estrangers (occitans en primer lloc), a la Catalunya Vella a la fi del segle. Durant el segle XIX la immigració aragonesa s’endinsà de Lleida i València cap a Manresa i Barcelona. Al decenni 1877-87 hi arribaren els primers murcians, i només el Barcelonès registrà una immigració de 3.000-4.000 persones de llengua castellana l’any. El primer vicenni del segle XX clou aquest període de signe positiu, bé que encara moderat. La principal regió receptora (la segona és la regió litoral de València) s’escampà del Barcelonès i el Vallès Occidental a tota la regió de Barcelona i l’eix del Llobregat, amb les comarques discontínues del Segrià i el Baix Ebre i el Montsià, amb uns 256.000 immigrants nets (a més d’aragonesos i murcians, occitans, francesos, alemanys i italians, afluència deguda a la guerra europea). En 1920-70 els Països Catalans reberen l’allau immigratòria més grossa de la seva existència, estimable en uns dos milions de persones. El primer decenni, els dels anys vint, un cicle econòmic expansiu en la indústria i els transports coincidí amb crisis agràries i mineres a les regions mediterrànies de llengua castellana, fet que provocà la primera immigració a gran escala (322.000 persones només al Principat). El quinquenni 1931-35 coincidí amb una crisi econòmica general que revalorà el camp i retornà emigrants d’Amèrica (sobretot al País Valencià). En 1936-40 les dures pèrdues de població ocasionades per la Guerra Civil foren compensades —llevat del Principat, que saldà amb dèficit— per l’entrada de vençuts, durant la guerra, o de vencedors, després. La immigració arrencà de nou a partir de la fi dels anys quaranta i es refermà tant, que assolí, els anys 1963 i 1964, xifres superiors a les 100.000 persones, accelerada a partir del 1975, de tal manera que l’any 1983 els Països Catalans (sense les comarques administrativament franceses i aragoneses) reberen 26.348 immigrants, dels quals 23.128 eren de l’Estat espanyol. Des d’aleshores s’ha produït una certa inflexió. Les preferències immigratòries permeten de dibuixar una àrees de recepció: la regió de Perpinyà acull nord-africans, espanyols de llengua castellana i occitans; les del triangle Penedès-Andorra-Empordà, andalusos, extremenys, castellans i aragonesos; les de Lleida, Tarragona i Castelló, andalusos, aragonesos, extremenys i castellans; les de València i Xàtiva, castellans, andalusos, murcians i extremenys; les d’Alacant, Mallorca i Eivissa, andalusos, murcians, castellans i extremenys. O sia, després d’una majoria indiscutida d’andalusos i de gent de la Meseta, els immigrants més nombrosos són murcians a migjorn i aragonesos a la resta. Aquesta presència tan important dels immigrants ha desvetllat l’interès col·lectiu per aquest tema; les obres més representatives són les de J.M. Vandellòs (1935), de F. Candel (1964, 1973 i 1985) i de J. Pujol (1976).
Tot i que la Generalitat de Catalunya no té competències vinculades al títol d’immigració en sentit estricte, en el fenomen migratori sí que convergeixen tot un seguit d’àmbits sectorials de competència autonòmica (entre d’altres, ensenyament, sanitat, habitatge, llengua, assistència social, com també la coordinació de les competències locals en aquests àmbits) que han permès desenvolupar diversos aspectes normatius que afecten les persones immigrades. Fruit d’aquesta circumstància, és la Llei 10 ⁄ 2010, de 7 de maig, d’immigració de Catalunya, que regula aspectes de la gestió immigratòria i, en particular, els serveis de primera acollida i acollida especialitzada.