i integrisme | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

integrisme

integrismo (es), reactionism (en)
substantiu masculím
Cristianisme
integrismo (es), reactionism (en)
catolicisme catol
Corrent politicoreligiós, sorgit del camp catòlic a l’ensulsiada de l’Antic Règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina cristians amb una estructura social del règim de cristiandat.

Refusant tot liberalisme, tota innovació espiritual i social, es nodria d’un nacionalisme violent i, alhora que defensava la submissió de l’estat a l’església, es distingia tant per l’anarquia respecte a l’ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi. Aquest corrent doctrinal de signe intransigent, que el 1888 cristal·litzà a Espanya en un partit polític dit integrista, tingué molta virulència al Principat de Catalunya. Arrelà gràcies a l’existència d’una mentalitat catòlica de base popular, pietista i d’una absoluta intransigència amb el que considerava erroni, fomentada per mitjà de predicacions i grans pelegrinatges i campanyes en revistes religiosopolítiques de molta difusió, com ara “Revista Popular”. Hi influí molt poderosament El liberalismo es pecado (1884), de Fèlix Sardà i Salvany. El partit nasqué arran de l’escissió del grup d’"El Siglo Futuro”, dirigit per Ramón Nocedal, el qual renuncià a l’ortodòxia carlina del pretendent Carles VII, en ésser desautoritzat per aquest, i es refermà en una pretesa ortodòxia religiosa. Els periòdics “Semanario de Figueras”, “El Norte Catalán”, “El Integrista”, “Semanario de Tortosa”, “Diario de Lérida” i d’altres, filials d’"El Siglo Futuro”, feren costat a Nocedal i foren expulsats del partit carlí, la qual cosa consumà l’escissió. El partit defensà a ultrança la integritat de la veritat catòlica, es posà al marge del plet dinàstic i s’acollí a la protecció del Sagrat Cor de Jesús. Llavors esdevingué una versió espanyola dels corrents ultramuntans de Louis Veuillot i de “La Civiltà Cattolica” dels jesuïtes. El radicalisme integrista motivà una carta de plany de Lleó XIII al bisbe d’Urgell. Un dels capdavanters del corrent fou Segimon Pey i Ordeix, fundador de la revista “El Urbión”, que amb “Revista Popular”, “El Correo Catalán”, “La Vespa” i altres mogueren una guerra civil entre catòlics. Els atacs contra la jerarquia i contra Josep Torras i Bages, acusats de liberalisme, foren molt virulents. Sardà i Salvany, però, proposà un Alto el fuego (1896), article que confirmà una evolució més moderada d’ell mateix en la conferència ¿Integristas? (1899). La Solidaritat Catalana fou combatuda pels integristes, àdhuc per alguns clergues que també eren catalanistes, com Gaietà Soler. La nova mentalitat dels eclesiàstics catalanistes, amb implicacions culturals, anà esbandint l’integrisme, que, no obstant això, s’ha perllongat fins avui en reductes com la revista “El Cruzado Español”.

Col·laboració: 
APl / AMS
Llegir més...