Poc contagiosa (els més susceptibles són els nens de 10-14 anys), té un període d’incubació que pot durar anys. Classificada anteriorment en tres formes (tuberosa, anestèsica o nerviosa i mixta), hom l’ha dividida, a partir del 1953, en dos tipus (lepromatosa i tuberculoide) i en un grup, que comprèn els casos amb característiques poc definides (lepra indeterminada) que poden evolucionar cap a qualsevol de les altres dues formes. La forma lepromatosa es caracteritza per l’aparició de lepromes, localitzats preferentment a les superfícies d’extensió dels membres i a les celles, orelles, galtes i mentó, els quals donen a la cara un aspecte característic (facies leonina); és la forma més greu i contagiosa i determina, a més, afectació dels nervis perifèrics amb zones d’anestèsia i debilitat muscular. La forma tuberculoide, més benigna, presenta unes lesions cutànies anestèsiques que respecten el cuir cabellut i el clatell i que poden variar des de simples taques eritematosohipocròmiques fins a grossos tubercles.
És desconegut el lloc d’origen de la lepra. Fou ja considerada a la Bíblia (Levític) com a malaltia immunda; el malalt, reconegut pel sacerdot, havia de viure apartat. Descrita amb un altre nom per Hipòcrates i Aristòtil, la lepra era una plaga que, ja alguns mil·lennis abans de Crist, era difosa a l’Índia, la Xina i el Japó, i era endèmica al nord d’Àfrica. Fou escampada per Europa possiblement pels legionaris romans, i hi arrelà fortament. Els esclaus africans contribuïren a propagar la malaltia a Amèrica, on arribà a constituir un greu problema sanitari. Els territoris més afectats foren Creta, la Xina, el Japó, l’Índia, l’Àfrica central, Malàisia, el sud del Pacífic i l’Amèrica Central i del Sud.
Actualment és estesa en zones de clima tropical a l’Àsia, l’Àfrica i Amèrica Central i del Sud, i es presenta amb una certa freqüència als països desenvolupats. A les darreres dècades del segle XX hom en calculava la incidència total en uns 10-20 milions d’afectats. El pànic que inspirava la malaltia fou causa que durant molt de temps els malalts fossin confinats i apartats. El tractament és sobretot a base d’antibacterians (especialment sulfones) administrats durant períodes més o menys llargs o durant tota la vida en el cas de la lepra lepromatosa.
La lepra als Països Catalans
Als Països Catalans, la lepra fou una malaltia endèmica. A les poblacions més importants hi solia haver un hospital destinat a recloure-hi els mesells o leprosos, com l’hospital de mesells de Sant Llorenç de Barcelona i el de Palma, refet al segle XVII. A les poblacions que no tenien hospital hom solia aïllar els afectats de lepra fent-los residir als boscs o en llocs apartats; llur alimentació depenia de la caritat pública. Així, a Morella, eren obligats a recloure’s a l’anomenada cova dels Cagots. Modernament, hom ha fundat, a la Vall de Laguar (Marina Alta), el sanatori de Fontilles.