lepra

Poc contagiosa (els més susceptibles són els nens de 10-14 anys), té un període d’incubació que pot durar anys. Classificada anteriorment en tres formes ( tuberosa, anestèsica o nerviosa i mixta ), hom l’ha dividida, a partir del 1953, en dos tipus ( lepromatosa i tuberculoide ) i en un grup, que comprèn els casos amb característiques poc definides ( lepra indeterminada ) que poden evolucionar cap a qualsevol de les altres dues formes. La forma lepromatosa es caracteritza per l’aparició de lepromes , localitzats preferentment a les superfícies d’extensió dels membres i a les celles, orelles, galtes i mentó, els quals donen a la cara un aspecte característic ( facies leonina ); és la forma més greu i contagiosa i determina, a més, afectació dels nervis perifèrics amb zones d’anestèsia i debilitat muscular. La forma tuberculoide , més benigna, presenta unes lesions cutànies anestèsiques que respecten el cuir cabellut i el clatell i que poden variar des de simples taques eritematosohipocròmiques fins a grossos tubercles. És desconegut el lloc d’origen de la lepra. Fou ja considerada a la Bíblia ( Levític ) com a malaltia immunda; el malalt, reconegut pel sacerdot, havia de viure apartat. Descrita amb un altre nom per Hipòcrates i Aristòtil, la lepra era una plaga que, ja alguns mil·lennis abans de Crist, era difosa a l’Índia, la Xina i el Japó, i era endèmica al nord d’Àfrica. Fou escampada per Europa possiblement pels legionaris romans, i hi arrelà fortament. Els esclaus africans contribuïren a propagar la malaltia a Amèrica, on arribà a constituir un greu problema sanitari. Els territoris més afectats foren Creta, la Xina, el Japó, l’Índia, l’Àfrica central, Malàisia, el sud del Pacífic i l’Amèrica Central i del Sud. Actualment és estesa en zones de clima tropical a l’Àsia, l’Àfrica i Amèrica Central i del Sud, i es presenta amb una certa freqüència als països desenvolupats. A les darreres dècades del sXX hom en calculava l’incidència total en uns 10-20 milions d’afectats. El pànic que inspirava la malaltia fou causa que durant molt de temps els malalts fossin confinats i apartats. El tractament és sobretot a base d’antibacterians (especialment sulfones) administrats durant períodes més o menys llargs o durant tota la vida en el cas de la lepra lepromatosa.

La lepra als Països Catalans

Als Països Catalans, la lepra fou una malaltia endèmica. A les poblacions més importants hi solia haver un hospital destinat a recloure-hi els mesells o leprosos, com l’hospital de mesells de Sant Llorenç de Barcelona i el de Palma, refet al s XVII. A les poblacions que no tenien hospital hom solia aïllar els afectats de lepra fent-los residir als boscs o en llocs apartats; llur alimentació depenia de la caritat pública. Així, a Morella, eren obligats a recloure's a l’anomenada cova dels Cagots. Modernament hom ha fundat, a la Vall de Laguar (Marina Alta), el sanatori de Fontilles.