Fou iniciada pels europeus (els coreans, tanmateix, tenen una tradició lingüística pròpia molt antiga) al s. XVI, com a conseqüència del descobriment d’Amèrica i de les primeres exploracions de l’Àfrica. Els primers treballs, fets per missioners i afeccionats, eren en general d’una qualitat molt baixa, i Wilhelm von Humboldt fou l’únic gran lingüista general, abans del s. XX, que els aprofità. Vers el 1910 hom començà d’apreciar clarament el valor, amb vista a la lingüística general, de la coneixença de les llengües més diverses. Deixant de banda algun seguidor de Humboldt, tal com F.N. Finck, i algun d’isolat, com C.C. Unlenbeck, el fet es produí bàsicament als EUA i a Rússia. El moviment rus es frustrà en gran part perquè els dos capdavanters, Nikolaj S. Trubeckoj i Roman Jakobson, s’exiliaren poc temps després de la revolució; ambdós, tot basant-se en l’experiència antropològica, formularen d’una manera tallant la idea de l'associació de llengües. L’iniciador més important del moviment americà fou Franz Boas, lingüista i antropòleg, i el seguiren els lingüistes Edward Sapir, també antropòleg, i Leonard Bloomfield. Sapir, gràcies a la seva experiència de les llengües americanes, elaborà l’únic sistema de tipologia lingüística que no és òbviament insuficient. La metodologia del desxiframent de llengües vives però ignorades, elaborada pels americans, ha transformat la lingüística descriptiva. Cal no confondre tot aquest ordre d’idees amb les aplicacions analògiques o metafòriques de la lingüística a l’antropologia, practicades darrerament a França. Aquesta disciplina ja no es limita a l’estudi de les llengües (i les cultures) anomenades inadequadament ‘primitives’, sinó que, com ha passat de forma general en l’antropologia, s’ocupa de totes les llengües i totes les societats indiscriminadament. Es tracta d’una subdisciplina de l’antropologia cultural, o d’una disciplina coordinada, l’interès principal de la qual són les relacions que existeixen entre llengua i cultura. La llengua és l’eina bàsica de conceptualització de l’entorn i, per tant, col·labora en la interpretació de la realitat i en l’elaboració i transmissió de models culturals. En el camp de la lingüística antropològica aplicada cal destacar la planificació lingüística, així com els programes de manteniment de llengües en procés de substitució i la comunicació intercultural.
f
Lingüística i sociolingüística