Cal evitar que el glaç format es fongui durant l’operació, per la qual cosa hom treballa a una temperatura inferior al punt triple. A la pràctica, però, hom congela la substància, dissolta, a molt baixa temperatura (-50°C) i a una gran velocitat, per evitar els fenòmens de fusió local, que donen lloc, a vegades, a una efervescència quan hom hi fa el buit. El buit aconseguit és de 0,1 a 0,01 mm Hg, i la velocitat de sublimació ha d’ésser com més lenta millor; per això aquesta operació dura molt de temps. Quan gairebé tota l’aigua del producte s’ha sublimat, hom augmenta lleugerament la temperatura, alhora que hi manté el buit. Acabat el procés de liofilització, hom torna a fer pujar la pressió. Els primers estudis per a aconseguir una substància liofilitzada deriven dels treballs fets amb plasma humà, amb la idea de conservar-lo sense desnaturalitzar-se. Els bons resultats obtinguts feren que aquesta tècnica s’estengués a d’altres camps, sobretot a la indústria alimentària i a la quimicobiològica. Així, les vacunes, els microorganismes, els ferments i especialment molts medicaments poden ésser presentats com a productes liofilitzats. Els avantatges de la liofilització són diversos; així, les baixes temperatures a què hom treballa eviten moltes alteracions químiques de substàncies termolàbils, la pèrdua de components volàtils resta reduïda al mínim, els liofilitzats presenten una estructura esponjosa de fàcil dissolució, etc. A més, durant la liofilització el desenvolupament de microorganismes i de reaccions enzimàtiques és inhibit per les baixes temperatures aconseguides i per la ràpida manca d’aigua com a medi de cultiu.
f
Química