i literatura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

literatura

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Activitat intel·lectual centrada en l’estudi de la producció literària.

A l’antiguitat clàssica, la retòrica, disciplina literària per excel·lència, dividí la gramàtica en dues parts principals, la que ensenya a parlar correctament i la dedicada a l’explicació dels poetes i a l’ensenyament de la lectura dels autors. Aquesta segona part és l’origen de la concepció moderna de la literatura; però cal assenyalar que, com succeí al principi en les llengües modernes, aquesta explicació dels poetes, aquesta lectura dels autors, fa més aviat referència a un fet subjectiu, a allò que hom podria anomenar la cultura d’una persona. Literatura, en canvi, designa més aviat, modernament, un fet independent, susceptible d’ésser estudiat amb mètodes propis i d’ésser considerat de diverses maneres (hom pot parlar d’una crítica literària, o bé d’història de la literatura, etc). El mot literatura assolí aquest sentit de designació d’un fet independent a partir d’una consideració històrica i nacional de les obres literàries, perceptible des de la segona meitat del s XVIII en distintes cultures europees. Des de Lessing, el mot designà el conjunt d’obres literàries d’un període determinat i en un país determinat. Però alhora anà desenvolupant una tendència envers l’abstracció i el genèric, fins a poder ésser aplicat al conjunt universal d’obres literàries. Aquestes dues tendències en la significació del mot, encara avui constatables, trobaren lloc al començament del s XIX en l’obra de Mme. de Staël De la littérature considérée dans ses rapports avec l’état moral et politique des nations; aquest títol palesa, d’una banda, una significació universal i general del mot literatura, i, d’altra banda, la importància de fets concrets com el lloc i l’època de les obres i dels autors en la consideració i en l’estudi de la literatura com a objecte independent de coneixement. Abans d’això, que és la base de la concepció moderna de la literatura, l’interès d’alguns erudits i homes de lletres es manifestà, generalment, en catàlegs d’obres, una mena de precedent de les històries literàries. Ja Cal·límac, el poeta hel·lenístic, que fou bibliotecari a Alexandria, compongué unes Taules, una obra perduda, però segurament precedent de la Biblioteca composta per un equip de monjos dirigits pel patriarca Foci; aquesta Biblioteca conté resums d’obres antigues, però el seu interès està també en els judicis ocasionals, de passada, sobre les obres resumides. Aquesta mena de catàlegs, d’obres o d’autors, amb informació més o menys àmplia, dins obres més extenses o en obres només dedicades a literatura, és el que hom troba pertot abans de la concepció de la literatura com a fet independent. Així caldria considerar segurament l’obra de Fèlix Torres i Amat Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. Hom pot notar ja a la divisió retòrica de la gramàtica que, quan el seu sentit fa referència a l’explicació dels autors, aquests són entesos, sobretot, com a poetes. En efecte, a desgrat d’un bon nombre de vacil·lacions i d’incongruències, els historiadors de la literatura solen prescindir d’un seguit de texts escrits, sobretot científics, perquè els consideren no literaris. Les raons d’aquesta pràctica són problemàtiques i no sempre totalment convincents, però, en teoria, si hom pren com a punt de partença la contraposició poesia/ciència, resulten fonamentades i vàlides, en especial a partir d’un determinat moment històric (una monografia mèdica actual no té res a veure amb la literatura, però un estudiós de la literatura antiga no pot prescindir de les obres del corpus hipocràtic). Cal tenir en compte que, paral·lelament al desenvolupament d’una ciència, el discurs que vol expressar-la tendeix a fer-se unívoc, mentre que el discurs poètic, la llengua de la literatura, la seva forma d’expressió, és polivalent per natura. La característica fonamental de les obres literàries és la creació d’una llengua, fet relacionat amb allò que hom sol anomenar estil; aquesta llengua sol ésser reductible a una recreació (“una mobilització del llenguatge i de tots els seus components”, segons Majakovskij) de la llengua que l’autor comparteix amb coetanis i conterranis; hi ha una tendència, representada especialment per Jakobson entre els moderns, a considerar progressiva o regressiva una llengua literària segons el grau de recreació de la llengua comuna que representi, segons el grau de replantejament de la realitat que ofereixi; una altra tendència, en canvi, considera més progressiva una llengua com més pròxima és a l’ús i més adequada a la realitat. Segurament un principi vàlid de superació d’aquests punts de vista en conflicte fóra la postulació de la llibertat de l’autor com a punt de partença irrenunciable per a la creació literària. Els fets literaris poden considerar-se, fonamentalment, des del punt de vista d’una crítica, d’una teoria o bé històricament. D’una manera general, la crítica moderna aspira a la intel·lecció i explicació de les obres. Aquesta formulació és segurament massa vaga, però és significativa, si hom la contraposa a l’aspiració de la crítica antiga, que intentava de decidir, a partir d’un criteri bàsic (uns valors —uirtutes— homogèniament i coherentment tipificats), l’excel·lència o bondat, o llurs contraris, de cada obra i de les obres de cada autor. El problema, per a la crítica moderna, que ja no pot basar-se en les tipologies retòriques, és d’aconseguir un criteri bàsic, problema que sol presentar-se unit al dels pressupòsits teòrics del crític i n'és, de fet, indestriable. L’aspiració a una teoria dels fets literaris és relativament recent. Durant segles la valoració dels autors i de les obres ha estat fonamentada o en les uirtutes de la retòrica clàssica (d’altra banda, no sempre totalment negligibles, però oferint sempre el risc d’una aplicació massa mecànica o d’una manipulació esteticista arbitrària) o bé en el criteri personal dels lectors que, en virtut d’alguna circumstància personal (classe social, professionalització, etc), s’autoconstituïen crítics. En aquest segon cas, el lector posterior ha de plantejar-se sempre la feina complementària de considerar els criteris de referència en relació amb les idees estètiques contemporànies. Segons un punt de vista que podria fàcilment exemplificar-se a partir de la crítica anglosaxona moderna, hi hauria tantes lectures pràcticament com lectors, i el criteri bàsic és la formació del crític, la seva capacitat de lectura i al capdavall la seva intel·ligència: un bon lector seria sempre un bon crític. Però l’adjectiu bo fa inevitablement referència a qualitats subjectives (el gust, etc) tant com, o més que, a qualitats objectives (estudis, informació, intel·ligència, etc) de l’hipotètic crític. Els principals intents d’una teoria de la literatura solen pecar d’una excessiva ideologització. Aquest problema és inseparable del de la crítica: la retòrica proporcionava a l’estudiós de la literatura uns mitjans discutibles, certament, però que li eren propis, la natura i les qualitats dels quals derivaven dels texts, de la llengua literària que ella contribuïa a definir; el refús de la retòrica no ha estat seguit per la creació d’una nova retòrica, sinó que ha deixat els fets literaris al descobert, desarrelats, en disposició d’ésser col·locats i estudiats en altres camps, que arrossegaven o creaven teoritzacions pròpies, no primàriament pensades per a ésser aplicades als fets literaris. És així com la literatura ha hagut de recórrer, en conseqüència, a teories elaborades en el marc d’altres disciplines i pensades, en principi, per a ésser aplicades a fets altres que els literaris (teories sociològiques, psicològiques, fins i tot lingüístiques, etc). Malgrat la capacitat interdisciplinària de certs mètodes —com, per exemple, darrerament, l’estructuralisme—, això constitueix un fet negatiu per a l’estudi dels fets literaris com a tals, a desgrat dels avantatges que, indirectament, pot comportar. En el camp de l’estudi de la literatura, cal conciliar en un tot metòdic, forçosament eclèctic, les aportacions de l’antiga retòrica, els distints replantejaments de l’estudi de la llengua literària (en part provinents del camp de l’anomenada estilística) i les indubtables aportacions dels mètodes no estrictament literaris; i tot això articulat per la irrenunciable llibertat d’opinió que el crític, com l’autor a l’hora d’escriure, ha de demanar i aconseguir. Aquests problemes condicionen no solament l’estudi, sinó també l’ensenyament dels fets literaris, sobre els quals pesa encara una orientació primordialment historicista. La mateixa història de la literatura, massa sovint entesa com a descripció d’obres, col·locació cronològica d’obres i d’autors, supleix encara el coneixement i la lectura directa dels texts literaris. En darrera instància, el coneixement de la literatura només pot descansar, fins i tot etimològicament, en la lectura dels autors. Aquesta mateixa lectura dels autors converteix en força problemàtica, més enllà de disquisicions teòriques, la divisió tradicional de les obres literàries en gèneres. Ja en l’època romana de la cultura grega, els autors antics no sabien de vegades com etiquetar les obres literàries, i en la pràctica literària sovintejava, tant com ara, la barreja d’estils, de tons i de recursos efectius propis, en teoria, de gèneres perfectament delimitats. El fet, endemés, que un mateix nom, com ara “elegia”, pugui ésser igualment emprat referent a un gènere tradicional xinès i a un altre gènere tradicional clàssic complica encara les coses i adverteix sobre els perills d’una teoria dels gèneres. Possiblement, però, les distintes concepcions de la literatura han d’ésser posades en relació molt estreta amb les èpoques i els moments històrics que les caracteritzen d’una manera més determinant, i és clar que aquest fet revalora la sociologia com a mètode d’aproximació externa a les obres literàries. És una simplificació, però certament plena de sentit, l’afirmació que l’enfocament de l’obra literària des de l’autor o des del públic la transforma completament. La literatura respon a unes ganes de comunicació, a un afany de relació. Però, com en tot acte de relació, la idea que hom en tingui depèn del lloc (emissor o receptor) des del qual és considerat. No manquen exemples, fins i tot recents, de la manera de concebre, des de l’autor, la comunicació literària, i és, de fet, alguna cosa semblant al que intenten els primers poetes que signen, que vinculen el record de llur nom a la possible pervivència de llur obra (Arquíloc, Berceo, etc). Aquesta visió individualista, des de l’autor, no tindria sentit si no tingués en compte la necessitat d’un receptor, d’un auditor o lector, i aquesta necessitat duu a postular un sincronisme, un acord entre autor i lector, entre emissor i receptor, que té vigència no solament a un nivell sincrònic, sinó també diacrònic (d’on deriva el concepte de “clàssic”, dit de l’autor que no envelleix, l’obra del qual no deixa d’ésser llegida amb interès). Considerada l’obra literària des del punt de vista del lector, aquest cerca, en les distintes obres, egoísticament, com retalls d’ell mateix, de les seves aspiracions, de la seva manera de veure el món, etc, i vol trobar-ne confirmació en l’obra que llegeix. També des d’aquest punt de vista hi ha un sincronisme, però la relació és inversa. La consideració històrica dels fets literaris confirma la justificació social inicial de la literatura i el fet que, de mica en mica, sol produir-se una separació entre literatura i societat. La literatura és, al principi, memòria i litúrgia, festa i ritual, que no s’entén sense un públic immediat i sense una utilització també immediata (l’exhortació al combat, la narració de les gestes dels déus en llurs festes, la de l’origen del món a la renovació anual del cap d’any, etc). El poeta es confon aleshores amb la comunitat, amb la festa. Paral·lelament a la tecnificació de la literatura i a la professionalització dels poetes, la literatura deixa d’ésser ocasional, el seu públic es dilueix, perquè tendeix a convertir-se en objecte de lectura: d’ésser dita ha passat a ésser llegida. L’individualisme del poeta sol exacerbar-se, i els motius de lectura tendeixen també a fer-se individuals en el lector. L’evasió i el joc solen pesar tant en l’ànim de l’autor com en la tria del lector. Però de vegades s’esdevé que, en determinats moments històrics, hi ha de bell nou una mena de comunió en col·lectivitat, hi ha un autor, un gènere, unes obres, que marquen una comunitat d’interessos, problemàtica, que pot ésser sentida, per ambdues parts, com a compromís; aquest fet pot produir-se majoritàriament, normalment per mitjà del teatre, i en especial de la tragèdia, o minoritàriament (acord d’una manera històrica d’un gènere i d’una classe social —novel·la i burgesia europea— o d’un autor i un nucli ideològic).

Col·laboració: 
CMi
Llegir més...