Hom calcula l’extensió total de tots els llacs actualment existents en uns 2,5 milions de km2, que suposen un 2% de la superfície total de la Terra. Malgrat llur escassa extensió, els llacs han adquirit recentment una gran importància, entre altres raons per llur interès ecològic. En aquest sentit s’ha desenvolupat, paral·lelament a la limnologia, una nova ciència, l’aqüicultura, molt desenvolupada al Japó, on hom obté, amb els seus principis, elevats rendiments en la producció de peixos, mariscs i algues. La cria de peixos en llacs, badines i pantans naturals o artificials és important en llocs d’una gran densitat de població, on poden produir-se fins a 1.250 kg per hectàrea de peixos herbívors. On la densitat de població és baixa i sense tanta necessitat de recursos alimentaris, els llacs tenen importància per a l’esport de la pesca, generalment de peixos carnívors, situats al final de les cadenes alimentàries, amb rendiments molt menors. Els llacs, des del punt de vista ecològic, són altament dinàmics, car els processos biològics i erosius alteren progressivament els ecosistemes i la morfologia litoral.
La construcció de llacs artificials o pantans ha afavorit enormement el desenvolupament de regions deficitàries en recursos naturals d’aigua. Aquests llacs beneficien tant l’home com el paisatge, perquè són estabilitzadors dels cicles de nutrició i regulen el cicle fluvial. Els llacs tenen una vida efímera, si es compara amb la durada del cicle general erosiu, en el qual són inclosos. Tots els llacs són recents: s’iniciaren durant el Quaternari. Solen ésser alimentats per rius o glaceres, que reben el nom d'immissaris, i desguassen mitjançant uns altres rius, anomenats emissaris. Uns i altres poden mancar, i aleshores l’alimentació i el desguàs del riu poden ésser subterranis, en cas de relleus càrstics, o l’aigua pot perdre's per evaporació, en regions endorreiques. La superfície i la profunditat dels llacs és molt variable (n'hi ha d’una gran superfície: la mar Càspia, amb 371.200 km2, els Grans Llacs, el Ladoga; quant a la profunditat, pot variar d’uns pocs metres a alguns centenars: el Baikal).
L’origen dels llacs és divers i complex; en general, pot ésser degut a fenòmens glacials, tectònics, endorreics, càrstics, erosius o volcànics. Els llacs d'origen glacial abunden a les regions circumpolars i a les altes muntanyes, i, en general, són acumulacions d’aigua degudes a les morenes terminals, que actuen com a barreres i retenen l’aigua de fusió. Els llacs d'origen tectònic són deguts a la formació de falles o fosses tectòniques; n'és un exemple molt interessant el llac de Banyoles, que deu la seva gènesi a la combinació de dos tipus de factors: tectònics (falla de la Garrotxa) i càrstics, per tal com el llac s’assenta sobre uns estrats de guix i en llur origen intervé la dissolució d’aquests. Altres llacs d’origen tectònic són el Tanganyika, el Baikal, la mar Morta i les llacunes de la Janda i de Gallocanta. Els llacs d'origen endorreic són situats a l’interior de conques endorreiques i actuen com a receptors de la xarxa fluvial que les solca o, si aquesta hi manca, recullen els meteors aquosos que es precipiten a la conca. El cabal d’aquests llacs és molt variable, i depèn del règim climàtic estacional. Un exemple de llac endorreic és el llac Txad. Els llacs d'origen càrstic es formen per enfonsament del carst a les regions calcàries; les llacunes de Ruidera tenen aquest origen. Els fenòmens erosius i sedimentaris poden formar diversos tipus de llacs. L’erosió fluvial dóna lloc a la formació de piles o marmites de gegant, d’una extensió, a vegades, comparable a la de les llacunes; la formació de toves calcàries determina, per exemple, la formació de la llacuna d’Uña (Conca). Llacs formats per explosions volcàniques i enfonsaments subsegüents són el Crater Lake d’Oregon (EUA) i el llac Posadilla (Ciudad Real). La desaparició dels llacs és deguda a dues causes: l’emplenament de la conca pels sediments i l’erosió de les barreres que mantenen retinguda l’aigua. Constitueix un exemple de llac desaparegut l’actual conca de l’Ebre, que en el Terciari era un gran llac, el qual s’anà emplenant progressivament de sediments procedents de les cadenes muntanyoses que voregen la depressió, fins a la seva total desaparició per evaporació.