i llavor | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

llavor

grana, semença, sement, semilla (es), seed, leaven, (en)
substantiu femeníf
Agronomia    Botànica
grana, semença, sement, semilla (es), seed, leaven, (en)
botànica bot i agricultura agr
Embrió en estat de vida latent, acompanyat o no d’endosperma i de perisperma i protegit per l’episperma.

Origen de la llavor

Procedeix del primordi seminal, un cop fecundada l’ovocèl·lula i transformats els teguments en l’episperma. La llavor és característica dels espermatòfits. Per extensió, hom també anomena llavors els tubercles de les patateres, els bulbs de les cebes, etc.

Les llavors a l'agricultura

Per a ésser emprades en agricultura, les llavors no han d’ésser barrejades amb les d’altres espècies o varietats ni atacades per paràsits. Hom les sol sotmetre a una anàlisi de llavors per tal de determinar-ne la puresa (expressada pel percentatge en pes de llavors capaces de produir gèrmens normals), el poder germinatiu (expressat pel percentatge de llavors pures que germinen dins el període de temps assenyalat per a l’espècie) i altres dades complementàries. Dintre dels costos de producció d’una explotació agrícola, el preu de les llavors és un percentatge molt baix; això no obstant, l’èxit de la producció final depèn de l’adquisició de llavors de bona qualitat. Hi ha dos mitjans a disposició de l’agricultor per tal d’assegurar-se el subministrament de llavors amb destinació a la producció de la generació següent d’un conreu; un és utilitzar les llavors obtingudes dels seus propis conreus i l’altre adquirir-les de manera industrial. No hi ha dades sobre el percentatge de conreus on l’agricultor sembra amb les seves pròpies llavors; malgrat això, en els països industrialitzats aquest percentatge és molt petit respecte a altres països en vies de desenvolupament, on el 90% és obtingut d’aquesta manera. Això també depèn en gran part de la facilitat d’obtenció de les llavors. Actualment hi ha indústries que produeixen llavors de manera eficient; la font d’obtenció de llavors depèn del tipus de cultivar o espècie, del grau de domesticicació i de l’interès econòmic.

L'obtenció industrial de les llavors

Podem considerar quatre fonts principals per a l’obtenció industrial de llavors: la producció comercial, la recol·lecció, els horts de llavors i les indústries processadores de fruita. En la producció comercial clàssica hom treu les llavors dels cultivars de més valor econòmic (cereals, farratgeres, hortícoles i flors), basant-se en la multiplicació de la llavor obtinguda pels milloradors, els quals tenen responsabilitat sanitària (llavors sanes), varietal (que es mantinguin les característiques del cultivar) i de qualitat (vigor, germinació i puresa). D’acord amb aquestes responsabilitats, el productor ha d’escollir les espècies sense modificar, la zona de producció i l’època de recollida de les llavors. A més, existeix un control per part de l’administració i un seguiment durant la producció, abans de la certificació final de les llavors. La zona de producció ha d’estar aïllada (per evitar pol·linització encreuada) i ha de reunir unes condicions ambientals favorables per a la floració i el creixement vegetatiu (les taxes altes de fotosíntesi augmenten la mida i el nombre de llavors). L’època de recollida serà establerta d’acord amb l’estat de maduresa de la llavor i de les condicions ambientals favorables (baixa humitat en previsió de malalties fúngiques). També existeix la producció comercial en bioreactors d’embrions somàtics, que és una tecnologia nova, viable i de grans possibilitats per a la producció de llavors artificials, malgrat que es troba en fase inicial quant a la producció industrial automatitzada a gran escala en bioreactors. Les llavors obtingudes a partir d’embrions somàtics presenten conjuntament els avantatges del clon i de la llavor, ja que permeten mantenir l’estabilitat genètica i estalvien el treball de fer esqueixos, empeltades, etc. Permeten mantenir parentals d’híbrids in vitro i, a més, les llavors són fàcils de sembrar i d’emmagatzemar i tenen gran longevitat. Els bioreactors asseguren l’homogeneïtat del conreu i minimitzen la contaminació de les llavors. Els conreus més apropiats per a ésser produïts per llavors artificials són: cereals, soja i gespa, i hom treballa també en l’obtenció d’embrions de flors i plantes hortícoles. Hom realitza la recollida de llavors quan els cultivars o plantes no són produïts de manera intensiva i quan no calen grans quantitats de llavors (arbres i arbusts forestals). Hom fa recollida en poblacions naturals, en àrees de producció marcades (llavors de font identificada) o en arbres que han estat seleccionats per les seves característiques fenotípiques. Hi ha l’inconvenient de la selecció negativa que hom pot fer en seleccionar els arbres baixos o de més fàcil accés. Aquesta recollida hom la realitza sota control estatal (ICONA), i en campanyes especials. Els horts de llavors són plantacions d’arbres genèticament superiors, suficientment aïllats per a reduir la pol·linització externa, i tractats de manera intensiva per a produir collites freqüents, abundants i de fàcil recollida; són establerts a través de clons (per empeltades o esqueixos) o dels fills d’arbres prèviament seleccionats. A l’Estat espanyol hom planeja d’establir una xarxa d’horts de llavors d’acord amb el consum anual de llavors forestals, la superfície a repoblar prevista i les espècies de més interès. Aquests horts tenen diverses funcions: satisfer les necessitats de llavors forestals per a repoblació sense recórrer a la recollida indiscriminada de llavors, disminuir la importació i conservar material vegetal d’espècies de difícil recollida o de genotips especials. Les indústries processadores de fruita (fàbriques conserveres, etc) obtenen com a subproducte les llavors. Aquest sistema té l’inconvenient que hom no coneix amb certesa la identitat genètica de la llavor ni la seva condició sanitària. Un cop hom té les llavors, n'ha de tenir en compte la viabilitat i la longevitat. La viabilitat és una propietat evolutiva adquirida per les llavors de les plantes, les quals poden disminuir així la taxa d’activitat biològica i química (deshidratació) i fer-se resistents al pas del temps sense necessitat de consum energètic. La degradació de les llavors produeix pèrdua de viabilitat; per evitar-ho, hom recorre a estabilitzants i al fred. La viabilitat és molt important i hom la mesura com el percentatge de germinació, la velocitat de germinació i el vigor de la plàntula. La longevitat és el manteniment de la viabilitat durant molt de temps i pot variar molt entre culti-vars. Les condicions de temperatura i humitat i la presència de plagues influeixen sobre aquests dos paràmetres; hom realitza tests de comprovació de germinació i viabilitat de les llavors per a assegurar-ne la qualitat amb vista a obtenir collites abundants. Els tests són l’anàlisi de puresa, l’anàlisi d’humitat, el test de viabilitat, el test de germinació, la verificació d’espècie i culti-var, la prova de sanitat i la prova del vigor relatiu. Hom certifica les llavors amb l’objectiu principal de protegir les qualitats genètiques d’un culti-var, però també per a exigir uns requisits de qualitat. Hi ha diferents tipus de llavors, com la llavor original , obtinguda pel millorador i que és la font inicial de la llavor certificada. De la llavor original hom obté la llavor de base o selecta , de gran puresa i identitat genètica, i que és la que hom ven al productor de llavors o al conreador. La llavor registrada , procedeix de la llavor de base i es produeix sota normes específiques aprovades i certificades per l’oficina de certificació, establertes per a obtenir una identitat genètica i una puresa satisfactòries. La llavor certificada és la que procedeix de la llavor registrada i és la que hom produeix en grans quantitats i és venuda als agricultors. Hom també pot certificar llavors d’arbres. Hom realitza l’emmagatzematge de les llavors, en general, després de la collita, per períodes variables. Les llavors d’ús comercial són les que s’emmagatzemen menys temps, però igualment requereixen unes condicions especials per tal de mantenir la viabilitat. Les etapes o fases que comprèn l’emmagatzematge són la dessecació de la llavor després de la maduració, l’extracció de la llavor, la neteja, l’empaquetament, el transport i la distribució i la comercialització. Hom pot evitar la degradació de les llavors disminuint la temperatura i evitant canvis bruscs d’aquesta i de la humitat. En el Reglament Tècnic de Control i Certificació de llavors de plantes hortícoles hom especifica les categories de les llavors, les varietats comercials objecte de certificació i control, les denominacions varietals i la comercialització d’aquestes. Les etiquetes dels envasos comercials per a llavors han de portar el nom de l’empresa comercial, el nom de l’espècie i la varietat, la data de fabricació, les dades del poder germinatiu, la puresa i la relació del contingut de llavors diferents o males herbes, dades sobre el tractament a què han estat sotmeses i la categoria i certificació corresponent. La majoria de les empreses productores de llavors editen un catàleg anual i llistes de preus, normalment amb temps suficient perquè els agricultors facin la comanda abans de l’època de sembra. Els catàlegs són dedicats a grups d’espècies segons els consumidos a qui van dirigits (flors, hortícoles, etc). Inclou una descripció elemental de cada varietat amb referència particular a l’època de conreu, caràcters morfològics i resistència específica a patògens de cada llavor.

Llegir més...