La llei constitueix la font més important del dret en la major part de les societats, i té per funció de regular la vida política, social i econòmica de la comunitat. La facultat de legislar ha estat diversament atribuïda a una sola persona (règims en què la sobirania nacional resideix en una sola persona, monarca o dictador) o tot el poble a través dels representants democràticament designats (règims parlamentaris en què la sobirania nacional resideix en el poble). En el sistema parlamentari hom estableix un sistema jeràrquic de normes basat en una llei fonamental ( constitució) on són definits els drets i els deures dels ciutadans i té el caràcter de norma programàtica. Per a la seva aprovació concorre generalment la votació popular directa a través d’un referèndum. D’acord amb aquesta llei fonamental hom articula tota la producció legislativa començant per les lleis ordinàries (que emanen dels òrgans parlamentaris) i seguint per les dictades pel govern per a llur execució. El govern disposa de la facultat de dictar normes, de rang inferior a la llei (decrets i reglaments), en la forma fixada per les lleis i dins els límits prevists en la constitució. D’acord amb aquest principi de jerarquia normativa, cap disposició de rang inferior no pot entrar en contradicció amb una de rang superior, i les infraccions a aquest principi són seguides per un procés especial ( contenciós administratiu). Als països anglosaxons basats en el dret comú consuetudinari ( common law), la llei ha ocupat des de sempre un lloc secundari, però darrerament hi ha estat produïda alguna modificació a aquest respecte. Com a font i alhora manifestació externa del dret, moltes de les específiques qualificacions particulars de diferents tipus de dret tenen llur correspondència quant a tipus de lleis. Així, hom parla de lleis administratives, canòniques, civils, comunes, constitucionals, laborals, locals, penals, processals o transitòries, entre d’altres.
f
Política
Dret