Les lletres són compostes per traços executats segons un ordre força constant, però que, malgrat tot, ha variat durant el curs dels segles. L’anàlisi d’aquests traços i de llurs característiques permet de destriar-ne els elements integrants i els factors de transformació ( paleografia). Per a descriure els traços hom usa una terminologia analògica del llenguatge corrent (pal, asta, corba, angle, punta, cercle, llaç, etc) o figurat, com és ara instruments casolans (mànec, nansa, ganxo, etc) o parts del cos humà o animal (cos, braços, cama, cua, bec, ventre, ull, esquena, etc). No tractant-se de figures rígidament fixades, no és viable l’ús exclusiu d’un vocabulari tècnic de geometria, car no solament varien els diferents tipus d’una escriptura segons el temps i els llocs, sinó que, de fet, cada escrivà té els propis idiotismes, els quals, endemés, no són constants en cada lletra que executa. L’ordre dels traços és indicat amb números, i el sentit, amb sagetes.
f
Escriptura i paleografia