En general, a Catalunya, per les transmissions a títol cal pagar la tercera part del valor de la cosa emfitèutica; quan la transmissió és a títol lucratiu correspon el 21 i dos terços per 100, excepte quan es tracta de traspàs als descendents, en el qual cas no cal pagar res, o bé la transmissió emfitèutica és a Barcelona o en una localitat que gaudeixi dels seus privilegis, un dels quals és de no pagar per les transmissions a títol lucratiu. Al territori de Barcelona, ha de pagar el lluïsme el venedor, i a la resta de Catalunya, l’adquiridor. Quan es tractava de béns feudals, el lluïsme era la desena part del valor de la cosa transmesa. Per al dret de la Catalunya Vella, recollit pels costums de Girona, en el cas de permutació o bé de títol lucratiu a tercers el senyor tenia mig lluïsme i mig terç; en el cas de títol lucratiu als descendents, encara que fossin espuris, no es pagava terç ni lluïsme; quan es donava o es llegava la cosa emfitèutica a un col·lateral, era el mateix cas que a un estrany. En el cas d’empenyorar-se o d’hipotecar-se la cosa emfitèutica, el lluïsme era de la desena part del seu valor. I si en l’escriptura de transmissió el preu no era el veritable, la finca queia en comís del senyor. En les transmissions per qualsevol títol, els drets corresponents al batlle o administrador havien d’ésser a manca per l’adquirent. Si en el moment de la transmissió l’emfiteuta devia l’import del cens endarrerit, era obligat a pagar-lo duplicat, car altrament la finca queia en comís a favor del senyor. En altres indrets de Catalunya l’import dels lluïsmes variava segons costums locals. La llei d’Inscripció, Divisió i Redempció de Censos, de l’any 1945, ha respectat, en part, els lluïsmes segons els usos locals amb dret preexistent, però, per a l’esdevenidor, exigeix que siguin pactats especialment en la constitució dels nous contractes emfitèutics, sense excedir mai dels tipus acostumats a la localitat. Segons la vigent compilació del dret de Catalunya, de l’any 1960, el lluïsme ha d’ésser establert per pacte, i el seu import ha d’ésser a manca el que resulti d’aquest; a manca d’això, serà en una proporció del 2 per 100. En l’antic territori emfitèutic de Barcelona, Girona, Vic, Mataró, Igualada, Vilafranca del Penedès, Granollers, Cardedeu, Corró d’Avall i llocs de les Franqueses del Vallès no cal pagar lluïsme per les transmissions a títol lucratiu. A Moià i a la vall de Ribes no s’ha de pagar lluïsme, tant si la transmissió és per títol onerós com lucratiu, mentre la transmissió es faci entre els seus habitants.
El lluïsme a Mallorca
A Mallorca, els censos, dits alous, són redimibles qualsevol temps a instància del titular del domini útil, mitjançant el pagament al senyor del domini directe de dos lluïsmes, del valor de la finca, l’estimació de la qual ha de comprendre el valor de les millores o les edificacions fetes a la finca posteriorment a la data del títol constitutiu de l’alou. Si, quan es constituí, no es pactà quantitat de cap classe en concepte de lluïsme, consistirà en el dos per cent del valor de la finca, calculat de la manera consignada anteriorment. Així ho disposa l’article 63 de la compilació balear, cosa que és criticada per molts juristes de l’illa, que opinen que no s’haurien d’incloure en la dita valoració les millores i les edificacions indicades.