En l’home les quatre espècies que poden transmetre la malaltia són Plasmodium vivax (malària terçana), Plasmodium falciparum (malària terçana maligna), Plasmodium malariae (malària quartana) i Plasmodium ovale. L’home n'és l’hoste intermedi, i el mosquit n'és el definitiu. Clínicament, la malaltia es caracteritza per febre de diverses qualitats (intermitent, remitent, terçana, quartana, etc.), esplenomegàlia i la presència del paràsit a la sang, on envaeix els eritròcits i els destrueix, desencadenant el paroxisme malàric, que coincideix amb el calfred i és seguit de calor i suor. En la malària crònica apareix anèmia per excessiva destrucció d’eritròcits, i, finalment, caquèxia. El tractament és dut a terme a base d’antipalúdics, dels quals la cloroquina és el principal. En algunes àrees endèmiques on el plasmodi ha esdevingut resistent, cal complementar aquest tractament amb altres fàrmacs, com ara la pirimetamina o la quinina, un antipalúdic emprat des del segle XVIII. A causa de la resistència adquirida pel plasmodi, des de mitjans del segle XXI hom tendeix a substituir els tractaments basats en cloroquina per altres basats en derivats de l'artemisinina.
Determinades poblacions sotmeses a la malària durant generacions poden desenvolupar mecanismes d’immunitat hereditària d’una certa eficàcia. El més conegut és la deformació de les hematies causada per una anormalitat en les molècules d'hemoglobina, que confereix una certa protecció contra la malària, però que, en contrapartida afavoreix la malaltia coneguda com anèmia falciforme o drepanocitosi, característica de poblacions subsaharianes o els seus descendents en altres parts del món.
Coneguda de temps molts antics, la malària és sovint associada a les àrees palustres. Era freqüent a la riba mediterrània, especialment en àrees de maresmes no dessecades, com ara el Delta de l’Ebre o l’Albufera de València. Fins a la identificació del patogen el 1889 per part d’A. Laveran i del seu vector per R. Ross el 1897, hom no pogué desenvolupar una lluita veritablement efectiva contra la malària, que comprèn tant els tractaments contra la infecció com l’erradicació d’Anopheles. Al final del segle XX i principi del XXI, la malària constituïa, juntament amb la sida i la tuberculosi, la primera causa de mort per malaltia infecciosa, encara que a Europa és pràcticament erradicada des de mitjans del segle XX. L’OMS n'estimava la prevalença en uns 300-500 milions de casos clínics anuals, amb una mortalitat anual d’aproximadament un milió i una concentració del 90% dels casos a l’Àfrica subsahariana. Altres països o àrees amb una elevada incidència eren la Xina, el Brasil, l’Índia i el Sud-est asiàtic. D’altra banda, la major mobilitat de les poblacions ha afavorit la presència de la malaltia en àrees on de feia temps havia estat erradicada.