OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

maniqueisme

maniqueísmo (es), Manichenism (en)
substantiu masculím
Religions de l’Orient Mitjà
maniqueísmo (es), Manichenism (en)
història de les religions hist rel
Doctrina de Mani i dels seus seguidors.

Basat en una distinció dualista entre el principi del bé i el del mal, el maniqueisme es caracteritza per una teoria de la salvació que estableix aquesta en tres fases: la inicial, en què ambdós principis resten separats, la del temps mitjà o present, en què es barregen, i la del temps final, en què tornen a restar separats.

El principi del bé s’identifica amb el Pare etern judeocristià, i el del mal, amb el príncep de les tenebres: Ahrimān, o Satanàs. Del Pare fou engendrada la Mare de la Vida, de la qual nasqué l’Home Primordial, que fou vençut pels dimonis nascuts del príncep del mal; el Demiürg s’esforçà, tanmateix, a salvar aquest Home. De la matèria, d’altra banda, nasqué, sota el poder del dimoni, la parella Adam-Eva, la qual heretà en la seva caiguda la llum i, així, ha esdevingut nervi central del fil de la salvació. Un Salvador, amic i “fill de Déu”, ha estat, així mateix, enviat als homes a desvetllar-los i revelar-los la gnosi; aquest Salvador és o bé l’Home Primordial o bé “Jesús el Lluminós”. Bé que el mal va creixent en el món present, el rescat és ja iniciat: crucificat en la matèria, com Jesús a la creu, el món va morint tot alliberant de la nit de l’encarnació les espurnes de llum que són les ànimes, les quals tornen a llur origen, el paradís. A la fi dels temps el món serà purificat pel foc, i els dos principis tornaran a llur estat primordial de separació. Els homes —que, en llur encarnació, són instruments de l’alliberació de la llum— es divideixen en dos graus: el dels “oients”, que han d’allunyar-se de la idolatria però poden contreure matrimoni, i el dels “perfectes”, totalment separats del món, els quals han de servar la més absoluta continència.

Com a institució, el maniqueisme posseeix un cànon de llibres sagrats, integrat pels set llibres atribuïts a Mani mateix i, a manera de complement, uns quants altres, la majoria dels quals, perduts a causa de l’extinció dels maniqueus, només han estat recuperats, molt parcialment, al segle XX, mitjançant troballes fetes a Turfan (Turquestan xinès), al Faium (Egipte) i a Tabessa (Algèria). El moviment maniqueu s’estengué per Pèrsia, l’Índia, el Tibet, la Xina i el Turquestan, on floria encara al segle XI, i també per Itàlia, el nord de l’Àfrica i una part de la península Ibèrica, al segle VI. La influència maniquea, els vestigis de la qual hom pot trobar àdhuc en certs atavismes del cristianisme posterior, és palesa en diverses sectes medievals, com les dels paulicians (nascuda a Armènia al segle VII), els bogomils, els càtars, etc.

Col·laboració: 
RLM

Llegir més...