i religió mesopotàmica | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

religió mesopotàmica

religió sumèria
substantiu femeníf
Religió
religió sumèria
història de les religions hist rel
Religió pròpia de l’antiga Mesopotàmia.

Es compon bàsicament de la sumèria, modificada, complementada i semititzada pels babilonis i els assiris. Entre les seves característiques destaquen el politeisme, el sincretisme (fusió de dues o més divinitats), la importància del culte, la forta jerarquització del panteó, el paper preponderant de la màgia i l’endevinació, i sobretot, la seva influència en la política, l’economia, la cultura i la vida quotidiana. Com en altres religions orientals, antigues i actuals, regia tots els actes dels mesopotamis. En relació amb la d’Egipte, l’altra gran civilització de l’època, si bé hi té alguns punts comuns (en el cas del culte —exercit en ambdues en primera instància pel sobirà— en el paper del clergat, en l’absència d’un cos doctrinal únic, en la representació antropomòrfica dels déus, etc.), divergeix en d’altres de fonamentals (absència de culte als animals, tan propi de l’Egipte faraònic, idees diferents sobre l’altre món, etc.). Apareix documentada en una abundant i contradictòria literatura religiosa, que comprèn bàsicament: obres de caire mitològic sobre la creació del món i de l’home (com la famosa composició Enuma eliš); llistes de divinitats (així, per exemple, An Anu, la més característica), que ens informen sobre llurs noms epítets i el rang que ocupaven en la jerarquia divina; rituals per al culte; oracions, himnes als déus i salms penitencials, de glorificació o lamentació; manuals d’exorcisme (els més famosos són els titulats Šurpu o “combustió” i Maqlu o “cremació”); manuals d’endevinació composts de presagis, i, a l’últim, un regitzell de fonts indirectes (texts històrics, jurídics, etc.). Segons la cosmogonia mesopotàmica, la creació del món no fou del no-res, sinó a partir del caos, organitzat per una divinitat, que varia en funció dels texts (Anu, Anu-Ea, Marduk, Assur, etc.). Això donà com a resultat la formació d’una esfera buida (l’Univers) envoltada per l’oceà còsmic (Tiamat) i dividida en dos hemisferis per la terra, envoltada per l'Apšu o oceà terrestre: en el superior hi havia el cel, compost de set voltes, a la darrera de les quals habitaven els grans déus, i en l’inferior o infern, la regió dels morts. Mentre que la creació del món posseeix una certa unitat en el pensament religiós mesopotàmic, la de l’home, en canvi, varia segons els texts. La majoria l’atribueixen a una deessa (Ninḫursag, Mami, Nintu, etc.), d’altres a un déu i una deessa (Ea i una divinitat femenina) i d’altres només a un déu (Marduk, Assur). També divergeixen les fonts pel que fa a la manera com fou creat l’home (d’una forma indeterminada, per procreació o artificialment, modelant-lo a partir de l’argila, com Khnum en la religió egípcia i Jahvè en la Bíblia). El panteó mesopotàmic es presenta ben nodrit (més de 2 500 divinitats) i summament jerarquitzat, segons el costum monàrquic. Igual que en la religió egípcia, l'antropomorfisme n'és la regla (els déus eren representats com a homes), si bé en ocasions es recorria a una figuració simbòlica mitjançant objectes (el disc solar = Šamaš), els nombres (LX=An/Anu) o els astres. També hi són documentats el sincretisme (el cas d’Ištar, que acabà englobant les altres deesses), i l’agrupació de determinats déus en díades (Anu-Enlil), tríades (Anu-Enlil-Ea) i tètrades (Anu-Inanna-Enlil-Enki). Aquest panteó, d’origen majoritàriament sumeri, es presentava dividit entre “grans déus” i “déus secundaris”. Pertanyien a la primera categoria onze divinitats, algunes clarament còsmiques, com ara An (en sumeri), Anu (en accadi), déu suprem, que era adorat preferentment a la ciutat d’Uruk i tenia Antu com a companya; Enlil/Ellil, senyor de la terra i dels homes (culte a Nippur); Enki, anomenat Ea pels babilonis i assiris, déu de les aigües i de la saviesa (culte a Èridu); Inanna/Ištar, l’Astarte dels semítics occidentals, deessa de la guerra, de l’amor i de la fecunditat (culte a Uruk); Zuen/Sin, el déu de la lluna (culte a Ur); Utu/Šamaš, el déu del sol (culte a Sippar i Larsa); Adad, divinitat específicament semítica, era el senyor de la tempesta i de la pluja benefactora; Neunugal/Nergal, senyor del món inferior i, com a tal, déu de les malalties; Marduk, el déu suprem, el demiürg, segons les doctrines religioses vigents a Babilònia, exemple fefaent (com Assur i Dagan) de divinitat nacional; Nabu, déu de l’escriptura i de la saviesa (culte a Borsippa) i, a l’últim, Assur, d’origen semític i déu suprem dels assiris. Entre la munió de divinitats secundàries, destaquen Amurru, senyor de les muntanyes; Dagan (el Dagon de la Bíblia), divinitat de les collites; Ninurta, déu de la tempesta entre els sumeris i de la caça i la guerra per a babilonis i assiris, i Dumuzziabzu/Tamuzu o Tammuz, senyor de la vegetació. Les relacions dels déus amb els homes trobaven llur millor expressió en un complicat culte, la finalitat del qual era subvenir al manteniment dels déus, tractats com a humans (llurs estàtues eren vestides, enjoiades i alimentades), apaivagar-los mitjançant oracions (himnes i salms) i glorificar-los en el decurs de festivals (com l'Akitu o festa del cap d’any). L’indret idoni per al culte era el temple (É en sumeri i bitu en accadi, ambdues paraules amb el significat primer de “casa”, igual que el terme egipci pr i l’hebreu bait). Centre econòmic i cultural de la ciutat on radicava, comprenia dos elements bàsics: el santuari o “sant dels sants” i el zịqqurrat o zigurat, que era una torre de pisos. Temples i déus eren servits per un clergat nombrós i complex (presidit pel summe sacerdot, o enu, bé que el pontífex era el sobirà, com a Egipte), que gaudia de grans avantatges socials i econòmics. Típica del món mesopotàmic era la prostitució sagrada, exercida majorment per dones (hi havia un clergat femení a més del masculí, igual que a Egipte). Com a complement del culte, els mesopotamis recorrien freqüentment a la màgia i a l’endevinació. Els exorcismes màgics tenien per finalitat anul·lar el càstig (en forma de malaltia o de qualsevol altre mal) que, al seu entendre, els enviaven els déus per haver infringit, realment o suposada, les regles que regien llurs vides; hom podia també ésser víctima de la màgia negra (kišpu, o sortilegi), practicada pel fetiller o la fetillera. En ambdós casos, els agents del mal eren els dimonis (com Pazuzu, Lilu). Pel que fa a l’endevinació, la seva finalitat era la d’avançar-se als esdeveniments mitjançant una sèrie de tècniques endevinatòries per les quals babilonis i assiris foren famosos a l’antiguitat (astrologia, fisiognomonia, patologia, haruspicina, etc.). El producte resultant era el presagi (els que fan referència a fets històrics concrets constitueixen una font historiogràfica important). Curiosament, la intensa activitat religiosa dels mesopotamis no desembocà en una visió clara i optimista del món inferior, sinó que, igual que la majoria dels pobles de l’antiguitat (hebreus, grecs i romans inclosos), creien que era llòbrec, poblat pels espectres dels morts que hi accedien sense un judici previ. D’ací una religió amb fortes connotacions hedonistes (el premi o el càstig es donava en aquesta vida). Bé que de forma potser menys ostensible que la religió egípcia (el culte d’Isis i Osiris gaudí d’una gran acceptació a Grècia, i, sobretot, a l’imperi Romà), la religió mesopotàmica exercí una notable influència sobre d’altres del món antic, tant pel que fa a la cosmogonia com al panteó, a la moral i a l’anomenada religió astral (important en el cas de Grècia i Roma).

Col·laboració: 
RaG
Llegir més...