Hom l’utilitza també com a lloc de reunió de la comunitat musulmana. Hi és prescrita únicament l’oració del divendres, bé que hom recomana de fer-hi també les altres, i no serveix per a d’altres cerimònies, com circumcisions, casaments o enterraments. Segons la importància de les poblacions, hi ha diverses mesquites de barri, i una, l'aljama, és la principal. Les dones hi tenen un espai reservat a l’interior.
És estructurada segons un pla rectangular, molt simple, que consta d’un pati a ple aire amb una torre adossada, anomenada minaret, i el mīḍa', o font de les ablucions, i també d’una zona coberta, que té com a centre la gran sala de naus transversals separades per columnes o pilars, bé que al Magrib i a Al-Andalus presenta planta basilical. Aquesta sala és tancada pel costat oposat a la porta per l'alquibla, paret en la qual s’obre el miḥrāb, el mínbar i la maqṣūra, un espai tancat on se situava el califa.
El material de construcció de la mesquita sol ésser pobre —totxo, guix, argila—, però ricament recobert per la part de l’interior de l’edifici per estucs, mosaics o ceràmica.
Les mesquites dels Països Catalans
Als Països Catalans, els edificis religiosos àrabs foren sistemàticament destruïts pels conqueridors cristians. Els noms de diversos despoblats testifiquen l’existència de mesquites en termes rurals, com Mesquita, a Fraga (Baix Cinca), Culla (Alt Maestrat), Artana (Plana Baixa) i Llutxent (Vall d’Albaida), i Mesquida a Beniardà (Marina Alta), Capdepera i Ses Salines (Mallorca Oriental) i Maó (Menorca). Les fonts musulmanes parlen de l’abundor de mesquites al País Valencià. Al-Himyarī en cita moltes a Alzira, i una població tan petita com Llombai encara conservava, el 1251, l’aljama. Després de la conquesta cristiana, l’aljama de València fou convertida en catedral (ja ho havia estat durant la breu ocupació de les forces del Cid, en 1093-1102) i, segons el Repartiment, hom en confiscà deu més per a establir-hi parròquies. A les zones rurals (on, característicament, solien alçar-se enmig de plantacions de tarongers o de figueres, propietat de la mesquita), un decret de Jaume I es reservà les que fossin adossades a torres o fortificacions (cas de Fortaleny, prop de Sueca). En general, però, romangueren molt de temps en mans dels mudèjars, sovint mitjançant tractes especials (cas de la vall d’Uixó). Algunes subsistiren fins a l’expulsió dels moriscs (com les de Mirambell i Navarrés). Il·lustra la situació la petició d’expulsió dels mudèjars valencians que adreçà el bisbe Ramon Despont al papa Benet XII, basada, sobretot, en l’existència d’un nombre més gran de mesquites que d’esglésies a la seva diòcesi. Avui, hom conserva només restes de mesquites a l’actual ermita de la Xara, a Simat de la Valldigna (Safor) i a Xella. A Lleida, l’aljama, probablement sota l’actual claustre de la seu vella, fou construïda (901) per Llop ibn Muḥammad ibn Llop. A la capitulació de Tortosa (1148), hom concedí a la població musulmana un any per a l’evacuació de l’aljama (actual seu). Un fogatge tortosí del 1374 encara esmenta la mesquita del terme de Godall. El Repartiment de Mallorca (1320) esmenta la d’al-Bariya, la d’al-Zanqa i la d'Abd al-Malik, a la ciutat de Mallorca. A més de la suposada funció de mesquita de les actuals esglésies de Sant Miquel i de la seu (on hi devia haver l’aljama), és documentada també la de Portopí.