i metge | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

metge

facultatiu, médico (es), doctor (en)
substantiu masculím
Medicina
facultatiu, médico (es), doctor (en)
medicina med
Persona que és llicenciada en medicina o que té autorització per a exercir-la.

Als Països Catalans, com a la resta d’Europa, la medicina, fins al segle XI, fou habitualment exercida per frares. Més tard, seguint el model àrab, començaren a exercir-la els laics (segle XII), l’ensenyament dels quals fou aviat reglamentat. Amb els Estudis Generals de Lleida (1300), Perpinyà (1349) i Osca (1354) i els lliures de València (1373) que se sumaren als dels dominicans de Barcelona (1297), fou obligatori, per a fer de metge, d’haver assistit als cursos d’aquestes escoles. Hi havia els graus de batxiller, llicenciat i mestre.

Al segle XIV hom distingia entre metge (o físic) i cirurgià (o barber). Hi havia una certa especialització: litomistes, queixalers, mestres en trencadures, etc. Pere III els autoritzà a reunir-se en col·legis i confraries. Algunes ciutats (Barcelona, Tarragona, Cotlliure) nomenaren metges del comú. Els mestres encarregats d’examinar els metges tenien, a partir del segle XV, el títol de protometge. El nivell científic dels metges catalans, als segles XVI i XVII, es ressentí, malgrat la difusió d’obres impreses, de l’expulsió dels jueus metges i del desplaçament de la cort.

Al segle XVIII els estudis de medicina i els de cirurgia (a Cervera i al Col·legi de Cirurgia de Barcelona) es feien, encara, separadament (cirurgià) i no s’unificaren fins al retorn de la universitat a Barcelona i la creació del títol de llicenciat en medicina i cirurgia (que a València fou conferit a partir del 1868). Com arreu, el metge gaudí d’un notable prestigi social i d’un sentiment de classe que els darrers anys ha anat cedint davant una major consciència social i política.

Col·laboració: 
OrC

Llegir més...