i míssil | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

míssil

arma teledirigida, misil (es), missile (en)
substantiu masculím
Transports    Militar
arma teledirigida, misil (es), missile (en)
Míssil de creuer tàctic, de velocitat generalment subsònica, que vola a poques desenes de metres damunt del sòl
© Fototeca.cat
armament arm i aeronàutica aeron
Giny aeri autopropulsat, destinat a aconseguir un fitó.

La propulsió pot ésser per coet, per reactor aerobi o bé per sistema mixt. Els míssils poden ésser balístics o bé, generalment, anar proveïts d’un sistema de direcció que consisteix, essencialment, en un element de comandament (ordinador electrònic) i un sistema d’execució accionat per servomotors que desvia els gasos ejectats i crea un component lateral de velocitat. Els míssils empren dos sistemes principals de direcció: el telecomandament (avui gairebé en desús) i l’autocomandament. Aquest darrer pot ésser passiu, si es basa en la detecció de radiació emesa pel fitó (generalment es tracta de raigs infraroigs emesos pels punts calents), actiu, si hom empra senyals de radar emesos pel mateix míssil, o semiactiu, si aquests són emesos des d’una estació externa al míssil. Quan l’objectiu és fix hom pot emprar un sistema semblant al de la navegació aèria, en el qual el míssil efectua les correccions necessàries en una trajectòria predeterminada. Hom els classifica en funció del medi des del qual efectua el llançament i del medi en el qual es mou el fitó. Hom els identifica per mitjà d’un acrònim de tres lletres, la primera de les quals indica el punt de llançament, la segona el punt de destinació i, finalment, la M el míssil. Hom empra S per sòl, A per aire i U per mar (underwater). Els SAM (míssils sòl-aire), desenvolupats sobretot durant la Segona Guerra Mundial com a defensa contra els bombardeigs, poden atènyer velocitats de pocs Mach, però han de posseir una gran capacitat de maniobra per tal de poder perseguir eficaçment els avions. Els AAM (míssils aire-aire) han d’ésser molt lleugers i precisos, han de poder atènyer velocitats de Mach3 i llur perfil ha de respondre a les exigències aerodinàmiques del vol dels avions portadors.

míssil sòl-aire llançat des d’una base mòbil [MBB]
© Fototeca.cat
Els míssils ASM (aire-sòl) són emprats per a contrarestar les defenses antiaèries i són llançats des de llargues distàncies (fins a 1.000 km) a velocitats de Mach2. Els SSM (sòl-sòl) tenen llurs antecedents en les V-1 i V-2 alemanyes i els Katiuxka soviètics, i llurs varietats van des dels míssils estratègics, de més de 10.000 km d’abast, fins als míssils anticarros i antipersonal. Els míssils UUM (mar-mar) poden volar a velocitats superiors a Mach1, a una altura de 10 m per sobre la superfície de la mar, la qual cosa els fa pràcticament indetectables i d’una gran eficàcia. Finalment, a part aquesta classificació, han estat construïts els míssils antimíssils, que són capaços de sortir a l’encontre d’un míssil atacant, tant a dins com a fora de l’atmosfera. A partir del 1986 els EUA desplegaren els darrers grans míssils balístics intercontinentals, els Peacekeeper MX, que tenen un abast d’11 000 km i porten 10 càrregues de 30 quilotones, modificables a 474 quilotones. Al mateix temps els soviètics desplegaren els SS-X-24, amb un abast de 10 000 km i 19 càrregues de 100 quilotones, i els SS-X-25, amb 10.500 km d’abast i una càrrega de 550 quilotones. Nord-americans i soviètics, però, hagueren d’aturar el desplegament d’aquests míssils com a conseqüència de la signatura del Tractat START I entre l’antiga URSS i els EUA. Entre els míssils balístics que es poden llançar des de submarins submergits, els més moderns són els Trident D —que substituïren els Polaris a les armades americana i britànica a partir del 1988—, els SS-N soviètics, els M-4/TN-71 francesos i els CSS-N-3 xinesos. Els Trident D tenen un abast de 7.400 km i 8 càrregues de 100 quilotones; els SS-N arriben als 8.300 km de distància i transporten 10 càrregues; els M-4/TN-71 tenen un abast de 6.000 km i 6 càrregues de 150 quilotones, i els CSS-N-3 arriben als 2.200 km i tenen una càrrega de 2 megatones. Tal com hom decidí a l’acord START I, tots els míssils dotats de caps múltiples han quedat reduïts a un únic cap. D’altra banda, els míssils contracarro han desplaçat definitivament els coets contracarro tipus bazuca. Entre els models més estesos de míssil contracarro es troben els TOW, els Hummer, els Brandley i els Dragons americans, el Vigilant britànic, el Cobra alemany, l'Eryx francès, el Milan francoalemany, diversos AT russos i els Bofors suecs.

Col·laboració: 
RCP
Llegir més...