OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

molí

molino (es), mill (en)
substantiu masculím
Química    Tecnologia    Oficis manuals
molino (es), mill (en)
Antic molí a Enkhuizen, als Països Baixos
© M. Pujol i R. Poyato
oficis manuals ofic, tecnologia tecnol i enginyeria química eng quím
Màquina desintegradora emprada en la molta de grans i, en general, de materials sòlids.

Els primers molins eren emprats per a l’obtenció de farines, però més endavant el camp d’aplicació fou ampliat a l’obtenció d’olis, a la molta de minerals, etc. Durant el Neolític, les societats sedentàries agrícoles feien servir dues pedres o dos cossos durs (generalment de fusta) a fi de triturar-hi, per pressió manual, el gra dels cereals. Els grecs, i després els romans, ja empraven molins a base de dues pedres planes, i més tard el molí constituït per una part fixa i una altra de mòbil en forma de con. Tot i que aquests molins eren de sang, al segle I aC hom ja coneixia els molins d’aigua. Cap al segle XI aparegueren a Alemanya els primers molins de vent, que s’estengueren ràpidament, amb els d’aigua, sobretot a causa de la manca de mà d’obra. Posteriorment, l’evolució tecnològica del molí fou lenta, fins que, a partir de la segona meitat del segle XVIII, amb la revolució industrial, les noves necessitats i l’ús progressiu de nous materials i noves fonts d’energia acceleraren la introducció de nous canvis. Els molins actuals poden ésser classificats en molins per a materials de molt gruix, molins porfiritzadors i molins col·loidals. Entre els primers, els més coneguts són els molins de moles, els quals consisteixen en dues rodes grosses que aixafen el material col·locat sobre una plataforma metàl·lica, en girar solidàriament sobre elles mateixes i al voltant d’un eix vertical. De molins porfiritzadors, hom en construeix una gran varietat de models, en funció del material a tractar i de les dimensions de les partícules desitjades. Els més generalitzats són els molins tubulars, formats per un cilindre horitzontal amb una càrrega de boles, barres, etc., que, en girar el cilindre, pugen per la paret interior i cauen en cascada sobre el material (d’aquesta manera la desintegració es produeix per percussió i per fregament); els molins de boles, formats per un tambor, sovint troncocònic, proveït de boles de diferents mides i de funcionament semblant al dels molins anteriors; i els molins d’anell, que trenquen el material en fer-lo passar per entre un anell rotatori, folrat interiorment amb acer dur, i una o més rodetes que giren lliurement, arrossegades per l’anell exterior. Els molins col·loidals són emprats en la desintegració de materials tous i actuen per fregament; bàsicament consten d’un element troncocònic que gira a una gran velocitat dins una carcassa fixa, amb molt poc espai entre les dues peces. Hom utilitza també aquests molins per a l’homogeneïtzació de pastes i suspensions.

Als Països Catalans, durant l’Antic Règim, hom considerava que els molins, tant bladers com drapers, blanquers o paperers, moguts per la força hidràulica dels corrents superficials d’aigua, afectaven el domini públic i calia que fossin autoritzats per la potestat —comte, rei o baró—, i passaren a ésser considerats com a monopoli del príncep o senyor jurisdiccional. A vegades l’explotació es feia per compte del mateix senyor, que rebia dels vassalls del terme reial o baronial els drets de les moltures; però en general l’explotació es feia a base de concessió, que revestia la forma de quasiemfiteusi, en canvi d’un cens anual. En alguns llocs els usuaris havien de pagar a l’encarregat del molí un tant per cent de la farina, conegut per bolfa, que hom considerava com un mal ús. En els termes de jurisdicció baronial, la condició de monopoli dels molins era molt exagerada, i els habitants d’aquell territori només podien servir-se del molí del senyor com un més dels destrets de la baronia. Des del segle XVI, les universitats o consells municipals anaren comprant en molts llocs els destrets del molí i altres monopolis del baró, incorporant-los al patrimoni del municipi i com a font d’ingressos comunals. En els llocs reials la concessió del molí era feta des del segle XIII per la batllia general; arreu, després del decret de Nova Planta, fou atribució del batlle d’aigües. A la cort de Catalunya celebrada a Montsó el 1553 pel príncep Felip, lloctinent de Carles I, fou prohibida la imposició de marca als moliners. El monopoli o destret dels molins s’extingí el 1813, amb l’abolició dels drets baronials.

Col·laboració: 
JMPG

Llegir més...