i monaquisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

monaquisme

monaquismo (es), monachism (en)
substantiu masculím
Religió
monaquismo (es), monachism (en)
monaquisme Sant Benet , per Jaume Baçó
© Fototeca.cat
religió relig
Moviment espiritual, que pertany a diverses religions i que pren formes molt diverses.

Es caracteritza per un cert apartament material de la societat i per una vida d’ascesi i de pregària (contemplació). Deixant a part l’islam, que no té una vida monàstica pròpiament dita, els tres grans corrents són el monaquisme cristià, l’hindú i el budista. El monaquisme cristià, viscut per homes i dones, té l’origen en els ascetes i en les verges que en les ciutats vivien radicalment llur fe cristiana. L’ideal de plaure solament a Déu en portà alguns a cercar un lloc inhabitat on poder menar la vida segons el model de l’Evangeli, seguint el precedent d’alguns personatges bíblics i, en alguns casos, amb algun punt de contacte —bé que no decisiu— amb els corrents gnòstics (gnosticisme), amb la filosofia estoica i platònica i —com el siríac— amb Qumrân. Ja al s. III hi havia anacoretes a Síria, a Palestina, a Mesopotàmia i, sobretot, a Egipte. Al s. IV, dues grans figures marcaren la norma per al futur: Antoni, anomenat pare dels anacoretes (eremitisme), i Pacomi, anomenat pare dels cenobites, que fou el primer que escriví una regla i organitzà la vida comunitària centrada en la comunió fraterna ( koinonía ); amb els deixebles —homes i dones— que s’aplegaren al seu entorn fundà una congregació monàstica, bé que sense accentuar gaire l’aspecte de comunió. Sant Basili (Basili el gran), al mateix s. IV, accentuà la fidelitat del monaquisme a l’ideal comunitari de la primera comunitat cristiana de Jerusalem i li donà una consciència més eclesial, prenent sempre com a fonament les paraules de l’Escriptura Sagrada; amb els seus escrits monàstics, sobretot amb les anomenades Regles , marcà el desenvolupament ulterior del monaquisme. A Occident, la vida monàstica es desenvolupà d’una manera autònoma, bé que fou molt influïda pel monaquisme oriental; vers el 360, Martí de Tours fundà a Ligugé el primer monestir occidental de què hom té notícia. A Hispània és documentat al s. III; poc després hi fou florent, amb unes característiques pròpies (Priscil·lià, Just d’Urgell, Joan de Bíclarum, Leandre, Isidor de Sevilla, Fructuós de Braga). Dues personalitats, però, perfilaren el monaquisme occidental: Joan Cassià, al s. V, i sant Benet, al s. VI. El primer fundà un monestir a Marsella segons l’esperit dels que havia conegut a Egipte i a Palestina, esperit que donà a conèixer amb les seves obres De institutione coenobiorum i les Collationes Patrum . Sant Benet inicià amb la seva regla (regla de sant Benet), centrada en una vida comunitària de pregària i de treball sota la paternitat espiritual d’un abat, un moviment que encara perdura avui (benedictí; cistercenc; trapenc). Bé que després d’ell encara aparegueren algunes regles noves (Cesari d’Arle; Columb), la de Benet s’anà imposant de mica en mica a tot l’Occident, sobretot després de la reforma de Benet d’Aniana, que la féu obligatòria a l’imperi carolingi. Els benedictins han col·laborat d’una manera decisiva a l’evangelització i a la formació d’Europa i a la conservació i divulgació de la cultura (Agustí de Canterbury, Benet Biscop, Beda el Venerable, Willibrord, Bonifaci). Al s. IX nasqueren uns moviments de redreçament de la vida monàstica caiguda en relaxació: Cluny (cluniacenc) i la Camàldula (camaldulenc), i al s. XI Cîteaux, que donà origen als anomenats benedictins blancs (cistercenc, trapenc). Al mateix segle, sant Bru de Colònia, ja fora de la regla benedictina, fundà l’orde dels cartoixans (cartoixà). Així restà diversificat el monaquisme occidental, que, després d’alguns temps de davallada —sobretot els provocats per supressions al temps de la Il·lustració, al s. XVIII, i per la desamortització, al s. XIX—, experimentà un ressorgiment notable. La Reforma suprimí tots els monestirs dins el seu àmbit; darrerament, però, hi han ressorgit algunes comunitats monàstiques. A l’Orient, on la tradició també continuà molt rica (Saba, Evagri, Teodor l’Estudita, Simeó el Nou Teòleg, etc.), s’imposà generalment la forma de comunitat basiliana sota un hegumen; l’anacoresi —que a l’Occident anà minvant, fins que, avui, ha rebrotat tímidament— s’hi anà desplegant, regulada per unes normes que imposen primer una llarga prova d’obediència en una comunitat. Els monestirs, però, no segueixen una regla determinada, sinó que prenen com a guia de vida espiritual tot un conjunt de texts monàstics d’acord amb la tradició de cada casa. Algunes comunitats són idiorítmiques, i els monjos habiten a part, independents, dins el monestir. En general, els monjos orientals no tenen activitats pastorals ni missioneres, ni es consagren, com a Occident, al treball intel·lectual o a un treball manual organitzat, per tal de poder tenir el lleure necessari per a assolir la quietud de les “passions” ( apátheia ) que afavoreix la familiaritat amb Déu i per poder-se dedicar a la pregària del cor (hesicasme). El període entre els s. X i XIV fou de grans fundacions, entre les quals, el 963, s’inicià la Gran Laura del Mont Athos. El s. XIV fou una època de renaixement religiós a l’Orient cristià, amb figures com Gregori Palamàs, i l’hesicasme passà també als monestirs de Rússia. Actualment, sense l’esplendor de segles passats, el monaquisme continua viu en els monestirs escampats arreu de l’Orient, entre els quals han esdevingut especialment famosos els de l’Athos, perquè formen la institució monàstica més original i encara conserven moltes de les formes del monaquisme antic. El monaquisme hindú ha tingut d’antic dues menes de monjos: els ermitans ( vānaprastha ), sedentaris que habiten als boscs, i els ascetes ( śramaṇa ), que són errants i mendicants. Els ermitans reciten els Veda , ofereixen sacrificis i prenen banys lustrals, a més de dedicar-se a la meditació, de viure en castedat i de portar una vida austera. Els errants han trencat tot lligam amb la societat per tal de restar indiferents al món, amb l’afany de transcendir el seu “jo individual” i aconseguir l'atman, el pur subjecte universal que és a l’interior de totes les coses (hinduisme). La societat secular intentà d’institucionalitzar aquest monaquisme segons la teoria dels quatre āśrama , tal com es veu al Mahābhārāta i a les Lleis de Manu ; aquesta teoria ordena el desenvolupament ideal de la vida segons el qual tot home ha de viure com a monjo sota un guru durant la seva joventut, i, arribat a la vellesa, és recomanable que deixi la família i es retiri al desert tot sol. Els monjos ascetes —alguns dels quals a partir del s. VIII fundaren ordes monàstics semblants als occidentals— avui generalment s’apleguen en ashrams . El monaquisme budista s’inicià amb Buda mateix, al s. V aC (budisme), a l’Índia; d’allí, al s. II dC, passà a la Xina, i al s. VI al Japó. Actualment és estès per tot l’Extrem Orient. El monjo budista és un asceta ( śramaṇa ) que vol aconseguir una certa forma de salvació; per això deixa les obligacions i les comoditats de la vida laica i es dóna a l’austeritat i a les pràctiques ensenyades pels mestres de la secta a la qual pertany (Zhenyan, Tiantai, Qingtu, Chan, Jodo, Shin, Zen, Nichiren). Inicialment els monjos eren mendicants ( bhiṣu ) i només podien viure de les almoines que els donaven els laics, als quals predicaven, en agraïment, els rudiments del budisme; al començament eren errants i habitaven als boscs, cèlibes, donats a la meditació i a d’altres exercicis relacionats amb el ioga, per tal de purificar el pensament i de pacificar les passions per atansar-se progressivament al nirvana. Tot i que aquests monjos errants han existit sempre, de fa segles la gran majoria adoptà una vida sedentària en monestirs; llur estil de vida, però, és fonamentalment el mateix: viuen d’almoina, prediquen, es donen a la meditació i a l’ascesi i celebren cerimònies rituals. Els fidels els veneren com a persones sagrades i els atribueixen poders sobrenaturals i taumatúrgics. En tots els països de llur àmbit han tingut una gran influència en la societat, a part el lloc essencial que ocupen en la vida religiosa, tant en el camp científic, literari i artístic com en el polític. Un cas típic d’aquest darrer aspecte es troba al Tibet (lamaisme).

Col·laboració: 
JMSo
Llegir més...