Les diferents configuracions possibles de les condicions de l’oferta donen peu a altres formes de mercat assimilades sovint a una definició en sentit ampli de monopoli, com, per exemple, el duopoli, quan els oferents d’una mercaderia només són dos, i l'oligopoli, quan els oferents són un nombre restringit. De la mateixa manera, quan el mercat es caracteritza per l’existència d’un demandant i molts oferents, hom l’anomena monopoli de demanda o monopsoni. També es pot distingir entre monopoli natural, quan es parla de recursos naturals d’un caire especial, monopoli econòmic, quan es tracta d’organitzacions o empreses monopolistes, i monopoli de dret, que pot ésser privat (per exemple, les patents) i públic (per exemple, el monopoli del tabac de l’estat). Definit d’aquesta manera, el monopoli pressuposa un ordre jurídic on existeixi la propietat privada i una economia de mercat; per això és en el mode de producció capitalista on s’han donat les condicions perquè el monopoli tingui un desenvolupament més accentuat. El mode de producció capitalista genera per si mateix una tendència a la desaparició progressiva de la lliure competència i a la seva substitució pel monopoli. En una fase del capitalisme posterior a la de la lliure competència i caracteritzada per les creixents restriccions als lliures moviments de l’oferta i la demanda, es desenvolupa a través d’un procés de concentració que suposa un increment progressiu de la quantitat de capital sota el control d’una sola unitat de producció. El capitalisme monopolista introdueix diverses modificacions dins les lleis que regeixen el funcionament del mode de producció capitalista. En primer lloc, altera els mecanismes de formació dels preus respecte al capitalisme de lliure competència. L’empresa monopolista pot fixar lliurement el nivell de producció oferta al mercat, però això no vol pas dir que el preu de monopoli pugui moure's arbitràriament, puix que, pel cantó de la demanda, és en funció de l’elasticitat-preu del producte i, pel cantó de l’oferta, el preu de monopoli és en funció tant de la seva corba de costs com del grau de monopoli que existeixi en el mercat. En segon lloc, distorç la tendència a la igualació de les taxes de guany, que és una de les característiques bàsiques del capitalisme de lliure competència. El capital monopolista obté unes taxes de guany superiors a les de la mitjana de la societat desvalorant una fracció del capital social, fonamentalment el de les petites i mitjanes empreses. En tercer lloc afecta el grau d’acumulació, car, bé que la part del producte total destinada a acumulació augmenta — en funció del volum de beneficis obtinguts, més grans sota el capitalisme de monopoli—, aquesta possible tendència és limitada per dos condicionants principals. El primer es refereix al fet que la destinació d’aquesta acumulació no té per què ésser necessàriament el sector monopolitzat; el segon, al fet que les empreses monopolistes, enteses en un sentit ampli, traslladen els mètodes de llur competència de les polítiques de reducció de preus, amb possibles conseqüències negatives, a les polítiques dirigides a incrementar les vendes; d’aquí ve el gran desenvolupament, sota el capitalisme monopolista, de tot un tipus d’activitat terciària destinada a millorar els canals de comercialització dels productes i les tècniques de venda. Tot això fa que la taxa d’acumulació es redueixi i que el consum improductiu augmenti, contrarestant la tendència a obtenir una taxa d’acumulació més gran sota el capitalisme monopolista. D’altra banda, en passar d’un mode de producció capitalista tancat a un d’obert, la consolidació del monopoli fa aparèixer als països del centre un escreix de capitals que troben llur col·locació als països de la perifèria, on es pot obtenir una taxa de guany molt superior a la dels països desenvolupats. Internacionalment el procés de monopolització ha provocat l’aparició de diversos tipus d’organitzacions monopolistes, entre les quals sobresurten els càrtels de compra i venda, que consisteixen en l’agrupació de compradors o venedors, respectivament, d’un producte per disminuir, mitjançant un acord temporal, el grau de competència, i els trusts, que són agrupacions molt més estretes d’empreses sota una direcció comuna per desenvolupar i dominar la producció d’un producte determinat. Aquesta tendència a la concentració monopolista del capital, que fou combatuda inicialment amb rigor des de l’administració —llei Sherman del 1890 als EUA, etc—, es limità a evitar els abusos escandalosos una vegada els pressuposts del mercat, en competència perfecta, restaren prou allunyats de llur funcionament habitual.
m
Economia