Destinada a protegir els defensors, la muralla ha sofert modificacions, d’acord amb la capacitat ofensiva de l’armament. Així, en aparèixer la pólvora, hom en rebaixà l’alçada per tal d’oferir menys blanc i l’eixamplà considerablement per tal de poder assentar-hi les peces. A l’antiguitat i a l’edat mitjana, les ciutats, a imitació dels castells, eren voltades de muralles defensives compostes dels mateixos elements que la muralla dels castells.
Als Països Catalans els murs dels burgs, les viles i les ciutats, entre els s. XII i XVI, eren privilegiats i hom hi prohibia les construccions properes a la part exterior, precedent de la moderna zona polèmica de les fortificacions. A la banda interior, per consuetud, es toleraven les construccions privades amb atans
als murs, mentre fossin fetes amb paret búrcega
, o sia paret seca
, més ampla a la seva base i que s’anava estrenyent a la part superior; les altres menes de parets, calia que se separessin del mur, formant una androna de 10 pams; on el mur tenia torres, la construcció privada no podia arribar a l’altura dels merlets i calia que se'n separés 12 pams. Els murs i les torres d’una població tenien el dret de vista sobre les finques veïnes. En els llocs de jurisdicció baronial, els habitants del terme d’un castell eren obligats a prendre part en els treballs de reparació i nova construcció dels murs forans i la torre mestra, així com al transport dels materials, com a lògica conseqüència del dret i deure de reculleta
; el mateix es feia amb els murs dels burgs i les viles baronials.
Les muralles es conservaren fins al segle XVIII, i és al segle XIX, amb les noves tècniques defensives i l’arribada de grans contingents humans a les ciutats, fruit de la Revolució Industrial, que aquestes s’engrandiren i s’estengueren extramurs. La major part de muralles foren enderrocades, com és el cas de Barcelona; molt excepcionalment hom ha conservat les muralles i hi ha edificat la ciutat moderna al voltant, com és el cas de Rothenburg, a Francònia.