OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

La nacionalitat catalana

Historiografia catalana    Política
Edició del 1910 de La Nacionalitat Catalana

ciències polítiques polít, literatura lit i història hist
Obra d’Enric Prat de la Riba, publicada a Barcelona pel maig del 1906.

És el seu llibre polític més important; l’autor hi refongué treballs anteriors: els capítols II, III i IV havien aparegut ja com a pròleg del llibre Regionalisme i federalisme (1905), de Lluís Duran i Ventosa; els capítols V, VI i VII són una transcripció de la conferència que pronuncià el 1897 a l’Ateneu Barcelonès amb el títol d’El fet de la nacionalitat catalana; la resta dels capítols és original, però inclou moltes idees exposades en articles periodístics i en el seu Compendi de la doctrina catalanista. Tot i el seu desig de fer una obra més extensa i completa, la conveniència de publicar un text polític en el moment culminant de la Solidaritat Catalana el decidiren a cloure el treball. Aquest fou molt difós als Països Catalans; fou publicat en català a Santiago de Xile (1921) i a Mèxic (1947); fou traduït al castellà (per Antonio Royo Villanova [Valladolid, 1917]) i a l’italià (per Cesare Giardini [Milà, 1924]); a Barcelona hom n’ha fet sis edicions (1906, 1910 [reedició corregida], 1930 i 1934, 1946 [clandestina] i 1993).

L’obra fa una descripció de la prostració i del redreçament de Catalunya, i explica el sentit del nacionalisme català i el seu paper en l’estructuració d’una forma federativa per a l’Estat espanyol. Hi explicita, també, un concepte de nacionalitat com la determinació unitària d’uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum (Savigny) i, bé que rebutgés el qualificatiu de federalista, hi propugna de fet una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —seguint la consigna de la Lliga respecte a l’accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà. Tot i les acusacions d’empelt romàntic d’un suposat “esperit nacional” en un plantejament bàsicament realista, la seqüència al llarg del vuit-cents des del provincialisme fins al nacionalisme, passant pel regionalisme, ha estat generalment acceptada. Prat hi reconeix l’aportació cabdal de Valentí Almirall, però ressalta les insuficiències del seu plantejament, i presenta el propi grup polític com un punt culminant, per haver fet el pas al nacionalisme, cosa que evidencia la seva idea sobre la importància del paper de les elits en el desenvolupament històric.

Des del carlisme i l’integrisme s’objectà que l’obra no inclogués la religió entre els trets de la nacionalitat catalana i és evident que, malgrat la seva fe catòlica, Prat s’allunyà, en aquest punt, de Josep Torras i Bages, cosa que contribuí a la secularització política i a l’acceptació del pluralisme dins el catalanisme. En continuïtat amb Almirall, en canvi, per a Prat el nacionalisme català té una missió modernitzadora i d’europeïtzació. La tesi final sobre l’imperialisme reflecteix els prejudicis colonialistes i eurocèntrics àmpliament compartits anteriors a la Primera Guerra Mundial. En realitat, en el cas català, l’imperialisme constitueix un intervencionisme en la regeneració de l’Estat espanyol. L’obra acaba amb un cant iberista, amarat d’un idealisme que contrasta amb el realisme dominant en el conjunt del seu pensament. La influència de l’obra és perceptible en historiadors posteriors com Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives. L’autor hi formula una tesi que avui és un lloc comú: el redreçament econòmic català començà a la darreria del segle XVII.

Col·laboració: 
Data de revisió: 
2020-04-07

Llegir més...