El Deutsche Arbeiterpartei (DAP) (Partit Obrer Alemany), fundat pel gener del 1919 per Anton Drexler, prengué un any després el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, vulgarment conegut com a partit nazi
i, alhora, en un programa de 25 punts redactat per Drexler, Feder i Hitler, explicità públicament els seus objectius. La “bíblia nazi” fou, però, el llibre Mein Kampf
(‘La meva lluita’), de Hitler, del qual, en el decenni de 1930-40, foren impresos milions d’exemplars. L'obra d’Alfred Rosenberg Der Der Mythus des 20. Jahrhunderts
(‘El mite del segle XX’), entre altres obres seves, i l’activitat publicística de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda i educació popular des del març del 1933, contribuïren poderosament a la divulgació de la ideologia nazi. S'hi palesava la influència d’autors i de corrents de pensament heterogenis i sovint contradictoris: el racisme derivava de Joseph-Arthur Gobineau ( Essai sur l’inégalité des races humaines
) i de Houston Stewart Chamberlain ( Die Grundlagen des neunzehnten Jahrhunderts,
'Els fonaments del segle XIX'); les regles geograficomilitars per a l’estratègia imperialista procedien de la geopolítica de Karl Haushofer; la idea d’un Tercer Reich era una contribució d'Arthur Moeller van der Bruck; de l’estat major de l’exèrcit prussià i de Maquiavel, Hegel, Fichte, Schopenhauer i Nietzsche, no sempre ben compresos, arrencaven l’apologia de la violència i de la guerra i la concepció de l’estat; l’antisemitisme es fonamentava en els anomenats Die Protokolle der Weisen von Zion
(‘Protocols dels savis de Sió’), etc.
Hitler, en la recerca d’un responsable de la desfeta del 1918, acusà els jueus d’haver contaminat el poble alemany amb sang impura i d’haver propagat doctrines (liberalisme, marxisme, etc.) que havien afeblit l’esperit nacional. Propugnà, doncs, la recuperació de la puresa germànica o ària eliminant tots els elements que havien mirat de corrompre-la, el retorn a les tradicions peculiars del poble alemany i la conquesta per a aquest poble del Lebensraum
, o espai vital. Calia, per consegüent, un estat fort, totalitari, el poder del qual no recolzés en una majoria parlamentària, sinó en el poble, entès com una unitat, la voluntat del qual era interpretada per un capitost carismàtic o Führer
. Al començament, l'NSDAP reclamà la unió de tots els homes de parla alemanya en un únic estat, l’anul·lació dels tractats de Versalles i de Saint-Germain, el rearmament i la formació d’un poderós exèrcit, la restricció de la ciutadania i dels drets cívics a la població de sang germànica, la reforma agrària, la participació dels obrers en els guanys de la indústria, la nacionalització de les grans empreses, etc. L’oportunisme i l’ambició de poder de Hitler feren que, a partir del 1929, per obtenir l’ajut de la burgesia industrial i financera i, alhora, l’adhesió dels milions de treballadors afectats per la crisi econòmica desfermada aquell any, el partit substituís els ambigus i demagògics propòsits socialitzants per la promesa de posar fi a la desocupació forçosa, i que accentués els de caràcter ultranacionalista.
El partit nazi, que des de les eleccions del 1924 obtenia un reduït nombre d’escons al Reichstag, hi incrementà gradualment la presència i des del 1932 esdevingué el partit majoritari. Però només gràcies a l’aliança amb les altres forces de dreta (nacionalistes, etc.) i a la inhibició dels grups de centre, els nazis pogueren assolir el poder i investir Hitler canceller el gener del 1933. Aquest implantà el Tercer Reich, el règim totalitari teoritzat pels
precursors de la ideologia nacionalsocialista, amb l’objectiu de rearmar i
militaritzar la societat i l’economia alemanyes per tal de fer realitat el
projecte d’expansió, el qual passava inevitablement per l’esclat d’una gran
conflagració. Alhora que es transformava l’estructura estatal d’acord amb les directrius esbossades, Hitler i els seus col·laboradors procediren a la planificació de l’economia: establiren un programa d’obres públiques i d’armament que donà ocupació als obrers sense feina i que comportà un fortíssim endeutament de l’estat, dictaren disposicions per a assegurar l’autosuficiència d’Alemanya en productes agraris, promogueren la creació o l’ampliació de Konzerne
i càrtels, mantingueren els salaris relativament baixos, privaren els obrers de llurs organitzacions defensives (dissolució dels sindicats, etc.) i els integraren, juntament amb els empresaris, en el Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball), etc. El nazisme condemnà tant el capitalisme com el comunisme, però d’una banda, les grans corporacions alemanyes es beneficiaren de l’establiment de vincles amb el règim nazi (al qual consideraven un fre al comunisme), i de l’altra, l’estatisme i la centralització extrems, així com la tendència del nacionalsocialisme a intervenir en tots els àmbits de la vida pública (i privada), presenten acusats paral·lelismes amb els estats regits pel comunisme.