escola napolitana

f

Música

Nom que hom dóna al grup de compositors del segle XVIII nascuts o actius al regne de Nàpols, gairebé exclusivament dedicats a l’òpera i a l’oratori i caracteritzats pel fet d’haver creat un estil que acabà essent general en l’òpera italiana d’aquell segle.

Hom en considera iniciadors Francesco Provenzale i Alessandro Scarlatti; aquest introduí diverses convencions, com l’obertura en tres temps, l’ària da capo, etc, que configuraren l'opera seria. Un segon corrent dins l’escola napolitana és l’òpera bufa, nascuda de l'intermezzo: les seves característiques pervisqueren fins ben entrat el s XIX. Gairebé tots els autors de l’escola conrearen tots dos gèneres. Es destacaren especialment, després d’A.Scarlatti, N.Porpora, F.Feo, L.Leo, N.Logroscino, G.B.Pergolesi, N.Jommelli, T.Traetta, P.Guglielmi, N.Piccini, A.Sacchini, G.Tritto i, sobretot, Giovanni Paisiello i Domenico Cimarosa. Hom hi considera inclosos també alguns no italians, com el català Domènec Terradelles i el saxó J.A.Hasse.