Aspirava a conciliar el neoclassicisme paganitzant amb un renovat esperit cristià; és a dir, volia omplir del sentimentalisme catòlic italià el rigor lineal de David, identificable en aquest sentit amb Perugino i Rafael. Anhelava com a resultat l’espiritualitat més pura, encara que el tema no fos sempre religiós, puix que hom també conreava temes històrics. Els fundadors foren anomenats natzarens —tot i que preferien d’ésser anomenats puristes (purisme)— pel fet d’haver-se instal·lat en un convent abandonat, el de San Isidoro, i pel seu aspecte, descurat i amb llargues cabelleres. Els artistes catalans que anaren a Roma durant la primera meitat del s XIX —els uns pensionats per la Junta Particular de Comerç de Barcelona (Llotja) i els altres amb mitjans propis— entraren dins l’àmbit del natzarenisme i foren tots deixebles de natzarens o puristes italians (Minardi, Molteni, Carta, Tenerani). Foren veritablement atrets pel contingut doctrinal de l’escola, al qual, en un grau major o menor, foren fidels, tant en les obres de creació com en l’ensenyament: Josep Arrau, que, havent estat dels primers, s’hi adherí tímidament, i els més entusiastes, com Joaquim Espalter, Pelegrí Clavé, Manuel Vilar, Francesc Cerdà, Pau Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale. En tornar de Roma, cadascú a la seva manera difongué l’estètica purista. Clavé i Vilar, contractats per l’acadèmia mexicana, ho feren a Mèxic. Cal destacar la tasca de Milà, natzarè decidit, que des de la seva càtedra i a través de conferències i de publicacions renovà a Catalunya l’interès pels estudis artístics, i també la de Lorenzale, que, com a director de l’Acadèmia de Belles Arts, influí poderosament en els seus nombrosos deixebles. Un grup madrileny que begué en les mateixes fonts se separà de l’escola, bé per temperament, bé per manca del convenciment que demostraren els catalans.
m
Art
Figura femenina, obra característica del natzarenisme del pintor Claudi Lorenzale (col·l Rogent, Collbató)
© Fototeca.cat
Moviment estètic romàntic d’origen germànic (Overbeck, Cornelius, Schnorr von Carolsfeld, Rethel, Schwind), però format a Roma el segon decenni del segle XIX.